Testimoni anònim però autèntic
La meva experiència en un hospital públic de Barcelona
Mi experiencia en un hospital público de Barcelona

“Reproduïm podent o no compartir el contingut de la publicació, 
es limita a reproduir l’opinió manifestada per una persona que ens ho ha fet arribar.”

La meva experiència en un hospital públic de Barcelona

 

El matí del dia 22/ 1 la meva mare va trobar el meu pare al llit desorientat i sense poder moure el braç esquerre. El meu pare, de 86 anys, és una persona activa, independent i mentalment molt despert. Quan l’ambulància va arribar ens van confirmar que era una hemoplejia (ictus). Vaig demanar anar amb el meu pare a l’ambulància, doncs estava conscient però desorientat, i em van dir que no estava permès pel protocol Covid. Després d’insistir, em van deixar anar-hi. A l’hospital el van sotmetre a una intervenció (cateterisme) per trencar el coàgul que tenia al cervell. Després de l’operació no vaig poder veure’l, se’l van endur a la UVI i em van dir que només podíem visitar-lo 1 hora al dia i només 1 persona, sempre la mateixa. Com la meva mare últimament té certes dificultats per caminar, i pels meus germans també era complicat anar-hi, vem decidir que hi aniria jo com a visitant.

Quan el vaig veure per primer cop al dia següent, estava relativament fort tenint en compte l’operació que havia sofert i tenia el cap molt clar. Em va impactar que portés una mascareta posada, que li impedia de respirar bé, i més tenint en compte que estava a distància d’altres malalts, i a tots ells els hi havien fet el test Covid, amb resultat negatiu. Em van dir que per protocol havia d’estar amb la mascareta posada dia i nit. Vaig demanar si, excepcionalment, podia acompanyar la meva mare a veure’l al dia següent, doncs com tenia dificultats per caminar no podia anar-hi sola. Es van negar en rodó.

Un parell  de dies després li van posar una sonda nasogàstrica, i perquè no se l’arranqués, li embolicaven la mà amb una manopla lligada fortament amb unes benes. El meu pare no podia parlar massa clarament, perquè l’ictus li havia deixat una seqüela a la boca i era difícil entendre’l, però jo notava que estava molt inquiet i enfadat, es queixava de que no podia dormir perquè li molestaven les benes amb que li lligaven la mà. Al dia següent em van dir que li havien donat un sedant perquè es volia treure la sonda.

Uns dies després el van passar a una habitació compartida. Cada dia estava més cansat i dèbil, s’estava deprimint, quasi no parlava i els últims dies tenia els ulls tancats. Sempre amb la mascareta i la manopla posades, que jo li treia mentre estava amb ell. Els dos últims dies portava benes a les orelles perquè la mascareta li havia fet ferides, amb sang.

La meva mare trucava cada dia i sempre li deien el mateix:que estava estable, res més.

Va estar 7 dies al’hospital, volíem treure’l d’allà perquè jo el veia cada dia pitjor, però els metges s’hi oposaven perquè deien que era normal que estigués així, doncs com té 86 anys és una persona fràgil. Vem buscar altres opcions d’hospitals, però no trobàvem lloc. Finalment vaig demanar l’alta voluntària, perquè vaig sentir que no el podia deixar ni un dia més allà. La idea era portar-lo a casa, però era complicat perquè encara portava la sonda nasogàstrica. Per sort vem trobar lloc a un altre hospital i el vem traslladar allà. Allà no l’obliguen a portar mascareta i podem visitar-lo les 24 hores del dia. Encara està dèbil i convalescent, però ha fet un canvi positiu.

A nivell mèdic no tinc cap queixa del tractament que li han fet (tinc metges a la família que m’han confirmat que el tractament mèdic va ser correcte), però ha estat molt dolorós experimentar la poca humanitat del personal sanitari.

 

Anònim.