Testimoni anònim però autèntic
Com s’omplen i es mata als hospitals
Sobreviure a la zona bruta

“Reproduïm podent o no compartir el contingut de la publicació, 
es limita a reproduir l’opinió manifestada per una persona que ens ho ha fet arribar.”

Sobreviure a la zona bruta

 

El 25.12.20, el metge d’urgències 061 va visitar la meva mare de 88 anys a casa perquè feia dies que només volia dormir, no menjava i no tenia forces ni per aixecar-se del llit, cada dia que passava estava pitjor.

 

A la primera exploració, amb un test de sang al dit, li van diagnosticar Covid-19, tenia una mica de febre i li arribava poc oxígen. Automàticament una ambulància va venir a buscar-la per dur-la a un hospital pròxim. No la va poder acompanyar ningú, se la van endur i ens van dir que ens dirien alguna cosa per telèfon. Se la van endur sola i desorientada, sense saber ni on ni perquè.

 

Passades unes hores, ens van comunicar que tenia a més a més del Covid, una infecció d’orina, però que no tenia els pulmons afectats, i que la traslladaven a un altre hospital proper per quedar ingressada a la zona bruta, és la zona on van els pacients diagnosticats de Covid. L’ingrés seria per dues o tres setmanes.

 

No ens deixaven visitar-la. Només un cop al dia ens trucava la seva doctora i ens deia com evolucionava. Jo anava sovint a la Recepció de l’hospital per portar-li el que necessitava: aigua, bata, sabatilles, necesser,etc. No podia passar més enllà de la Recepció.

 

També li portava els seus medicaments habituals i a més a més, vaig preguntar personalment a la doctora la possibilitat de donar-li el CDS a la qual cosa em va respondre que no sabia de què li parlava i que no es pot introduir res de fora. L’endemà li porto informació sobre el clorito de sodio i els resultats de curació del Covid amb CDS en altres països.

 

Els partes mèdics de la doctora eren de cada dia una mica millor sense tenir cap símptoma d’empitjorament pel Covid. Ens va dir que els pitjors dies d’evolució eren entre el 7è i el 9è en què la reacció del virus al cos era forta i podia empitjorar. Però això no va succeir.

 

Els dimarts i dijous la doctora no ens donava el parte mèdic perquè ja hi havia la videotrucada amb la psicòloga i la mare. La vam poder veure el dimarts 29: des del llit, bastant decaiguda, feble. Dijous 31 la veiem una mica millor. El dimarts 5... la mare ens demana per favor, amb súpliques reiterades que la treguem de l’hospital, que es troba bé, que l’anem a buscar immediatament, les seves paraules eren: “treieu-me d’aquí, no hi estic gens bé. Veniu-me a buscar, si us plau, us ho prego. Aquí les hores són eternes. Vull estar a casa. Veniu-me a buscar ara mateix. Tot això és una mentida” el to era molt, molt exigent i preocupant. No portava ni catèter, ni oxígen, res impedia que s’acabés de recuperar a casa.

 

Un dia la doctora ens va comunicar que no menjava, es negava a menjar, per tant, van fer una excepció i em van permetre anar-hi el dijous 7 de gener al migdia per donar-li jo el dinar. La mare va estar molt contenta de la visita però em suplicava que la tregués, que volia marxar a casa, que li havien lligat les mans a la butaca perquè no s’aixequés. Vaig aprofitar la visita per demanar a la doctora l’alta per a l’endemà, però em va dir que depenia dels resultats de l’analítica Covid.

 

El divendres 8: la doctora em va truca cap a les 9 h dient que les analítiques sortien bé, tenia els anticossos del Covid, i que podia marxar cap a casa. Immediatament la vaig anar a buscar amb el cotxe, podia caminar amb dificultat.

 

I a casa, més tranquil·la, les seves paraules textuals:

 

No hi estava gens bé, a qualsevol hora de la nit obren els llums forts del sostre. A l’hora que els sembla em retiraven els llençols i em rentava un noi. Feien el llit i no podia tornar-me a estirar fins a la tarda. Asseguda en una butaca, el cap havia d’estar sempre recolzat enrera, però jo pateixo de les cervicals, necessitava els meus coixins. Em van lligar les mans a la butaca.

 

No em donaven els mitjons per posar-me, passava molt de fred, no em deixaven anar al lavabo, et canviaven els bolquers quan els semblava. No podia caminar, ni sortir al passadís. Era una presó. Vaig cridar molt que em deixessin marxar a casa. Em vaig negar a menjar durant dies, però em mentien dient-me si menges, marxaràs a casa i no era cert, ningú venia a buscar-me.

 

Els cuidadors eren desagradables i la doctora no venia mai a visitar-me. Els qui entraven a l’habitació, compartida amb una senyora d’edat similar, sempre anaven amb bates de color groc.

 

Em sentia aillada del món, de tots vosaltres, em pensava que m’hi havieu tancat per sempre i que us feia nosa. Em pensava que mai més tornaria a casa. Els dies que vaig dur catèter, picava als vidres perquè la gent del carrer em mirés, em somrigués i em saludés. Era horrorós l’aillament i la soletat.”

 

La mare em va dir que van ser 13 dies de tortura inhumana i que mai més vol tornar a un hospital, mai més vol estar ingressada.

 

Tinc la sensació que a Sanitat li interessa tenir llits ocupats, malalts etiquetats de Covid quan de fet tenien altres patologies. Intueixo que la meva mare mai ha tingut el Covid sinó una infecció d’orina que una vegada tractada en 4-5 dies ja hagués pogut tornar a casa. La senyora amb qui compartia l’habitació feia més dies que hi era, es trobava bé, portava l’oxígen al nas. Ningú d’aquest hospital podia tenir visites encara que no fossin malalts de Covid per evitar que el visitant portés el virus de fora. Tot i així feien algunes excepcions.

 

En altres hospitals de la ciutat tampoc podien rebre visites. En el cas dels nens, podien tenir únicament la visita d’una persona de la família i que fos sempre la mateixa. Una habitació per nen. Però també feien algunes excepcions, el personal mèdic feia la vista grossa i podia entrar més d’un familiar.

 

L’he cuidat durant els 10 dies següents a la sortida de l’ingrés, li vaig donar només gotes de CDS en uns 8 vasos petits d’aigua al dia, sovint i lluny dels àpats, i cada dia estava millor: dormia bé, menjava bé, ha recuperat la lucidesa mental i la força física.

 

Anónima

Nota:
Si a la meva mare no la donaven d’alta el 8 de gener, se la donava jo com alta voluntària per ser la seva petició i desig. Vaig fer la carta a mà, però la vaig tirar perquè no va ser necessària. Desconec si cada centre hospitalari disposa d’aquest document.A la recepció on estava ingressada, vaig demanar el full de reclamació i la de  suggeriments. No els va agradar, vaig haver d’anar a un despatx perquè m’ho donessin. 
No va ser necessari presentar cap. Ara tampoc vull fer cap demanda. Adjunt el document que al meu criteri es podria presentar:

Conoce los 10 derechos generales de los pacientes

  • Recibir atención médica adecuada.
  • Recibir trato digno y respetuoso.
  • Recibir información suficiente, clara, oportuna y veraz.
  • Decidir libremente sobre tu atención.
  • Otorgar o no tu consentimiento válidamente informado.
  • Ser tratado con confidencialidad.
  • Contar con facilidades para obtener una segunda opinión.

¿Qué es la hoja de alta voluntaria?

Documento por el que el paciente, o el responsable legal del mismo, deja constancia de su decisión, en contra de la opinión de los médicos que lo atienden, de abandonar el centro sanitario donde permanece ingresado, asumiendo las consecuencias que de tal decisión pudieran derivarse.

 

Junta de Castilla y León:

ALTA VOLUNTARIA:

Si usted decide abandonar el Hospital en contra del criterio médico, debe firmar un impreso de alta voluntaria . En este caso el Hospital declina toda responsabilidad sobre lo que pudiera sucederle, ya que el alta ha sido a petición suya y bajo su responsabilidad.

Usted debe asumir sus propias decisiones sobre su salud, pero le recomendamos que siga las indicaciones que le facilitemos para una pronta recuperación.

 

EN LA ÚLTIMA PÁG HAY EL MODELO DEL CENTRO HOSPITALARIO:

https://www.sspa.juntadeandalucia.es/servicioandaluzdesalud/hrs3/fileadmin/user_upload/area_gerencia/calidad/procedimientos_generales/051_poe_alta_voluntaria_fuga_v2.pdf