Article de Teresa Morera:
La Plaga

Leer este artículo en castellano (PDF)

Res no tornarà a ser com abans, això segur. Però no pretenc pas fer cap previsió de futur sinó, més aviat, rescatar una mica de sentit comú del passat immediat i tractar de portar-lo a l’embogit present per a que el desastre que ve no sigui tan gran. I això, tenint en compte que en el passat immediat de sentit comú ja en quedava ben poc…

Amb nostàlgia recordo aquells temps en que es podia tenir una bona calipàndria, lluir-la ostentosament i fer broma al respecte. Algú deia , sempre mig en broma, allò de «No te’m acostis tant que m’encomanaràs els virus». A totes les farmàcies on vaig treballar, en canvi, i també mig en broma, clar, em sentia « Au, surt aquí a escampar virus,
a veure si l’enganxen i vénen a comprar d’una vegada». I és que llavors jo solia tenir refredats de tos i mocs, un rere l’altre, perquè tenia el lleig costum de prendre antibiòtics i antigripals pensant que eren cosa bona. Encara no havia descobert la existència de la medicina natural, tot i que, justament comentaris com aquests ja em feien adonar de que la farmàcia era pur negoci on la salut sols era una paraula buida de significat. Em preguntava qui me’l podia haver enganxat a mi, però la única resposta que trobava era que m’havia sortit després de passar fred, tota soleta…I és que només cal veure com, a nivell popular i en totes les cultures s’associa aquest fenomen al fred ( « enganxar un
refredat», « pillar un resfriado», « catch a cold»….) i mai a la proximitat amb els altres.

Llavors la teoria del contagi era prou ambigua com per a adaptar-se a qualssevol fet. Qui queia malalt era perquè «no estava bé de defenses» i lluny quedava la idea d’impedir cap contacte entre persones a fi d’evitar-lo. Llavors la sensació, almenys la meva, era de que els drets i llibertats eren sagrats i formaven part de la vida, junt amb totes les malalties, alegries i tristors que aquesta pugés contenir, incloent la idea de que un dia o altre tots hem de morir.

Les revistes farmacèutiques anaven plenes d’articles parlant de diferents virus causants de refredats i grips, entre els quals els coronavirus eren habituals virus catarrals; els que segurament jo , com tants d’altres, anava escampant entre la clientela, i la clientela a nosaltres, i no passava res!

Com que sóc de fer-me preguntes i valoro coses tan poc habituals com la honestedat i la coherència,vaig acabar per descobrir la medicina natural i els nous paradigmes a ella associada; coses que haurien de ser tan òbvies com que el cos es cura a sí mateix ,però que ja tothom ignora, començant pels metges i altres sanitaris, que han rebut una formació on l’adoctrinament és l’eix central.

Sí, jo també vaig estudiar a la universitat, la carrera de farmàcia, i sé de què parlo. El món acadèmic és autoritari; el que diu el professor és veritat indiscutible i tot és una cursa d’exàmens amb molta matèria que cal aprovar com sigui. Els joves estudiants, immadurs, superficials i amb ganes de festa i res més, apliquen la llei del mínim esforç, començant pel mínim esforç mental de no veure mai cap incoherència ni falsedat en el que se’ls diu. Tampoc s’interessaran mai per aquell tema que, quan arriba el juny, mai hi ha hagut temps de donar. Això sí, se’ns infla la supèrbia, que és just el que impedeix el veritable aprenentatge, que es basa en la humilitat, i s’empeny a menystenir i considerar inferior a qui no és universitari. Tot això, des d’una actitud de fàstic cap als coneixements, que es procura que molestin dins el cap el mínim possible, just fins a aprovar els exàmens.

De manera que aquests són la majoria de professionals que tenim: superficials i arrogants ,des de la ignorància s’agafen al dogma per a exercir el poder. Creuen saber-ho tot, però només saben el que convé que sàpiguen per a que facin el que convé que facin. El sistema els ha deixat amb el cervell rentat, el cul llogat i l’ànima morta, que són les tres característiques necessàries per a estar adaptat a aquesta societat, i adonar-se’n se’ls faria massa dur.

Després hi ha una minoria de metges honestos, clar. Son els dissidents a qui honro i dels qui he aprés. Son els perseguits.

Aquest era el panorama fins a primers de març de 2020: un sistema sanitari que s’ha anat pervertint cada cop més en les últimes dècades fins a ser la primera amenaça contra la salut. Jo estava donant xerrades al respecte, amb la esperança de rescatar al màxim nombre de persones de les seves urpes, mentre encara hi havia llibertat d’expressió, de reunió, de moviment…

Llavors tot va canviar: tinc la impressió de que el 10 de març me’n vaig anar a dormir a Catalunya i el 16 em vaig llevar a Corea del Nord.

El protagonisme ara el te un virus fantasma en nom del qual s’està castigant la població amb una crueltat sense precedents i destruint tot el que encara diferenciava els humans dels animals de granja: Economia, cultura, relacions humanes, família…La intel·ligència i la ètica han quedat abolides i quasi ningú les troba a faltar. Fa por viure en un món així.

Amb la teoria microbiana del contagi, els amos del món han fet una bona feina de manipulació mental de la població per a dur-la a l’abisme del terror i posar a tothom a fer- se mal a sí mateix i a fer mal als altres . Aquesta teoria microbiana del contagi resulta ser d’una perversitat psicològica pasmosa. Amb insistència ens han anat gravant en l’inconscient la relació microbi-malaltia-mort, i el microbi el porta l’altre. Per tant l’altre és el perill; l’enemic. Això garanteix que estiguem tots contra tots. I contra tot el que el poder ens vulgui posar: animals, objectes, collites…Tot pot ser devastat sota el pretext d’eliminar un virus, a canonades…

Justament les mesures imposades són tot el contrari del que la salut necessita. Se’ns ha privat del sol i l’aire primaveral, del exercici i del més important: el contacte humà. Els nens tancats sense poder sortir a jugar; els vells i malalts sense rebre visites; els morts, sense funeral. Les mascaretes no deixen respirar i els petits negocis tancats queden condemnats a la ruïna. En cap guerra ni dictadura s’ha vist res semblant: que falli tot i de cop. I el pitjor és que la societat ho accepta. Han cuinat el caos i el desastre perfecte. Les condicions imposades, i dòcilment acatades, garanteixen que tots estiguem malalts a mig termini. Sempre són les males condicions (pobresa, inseguretat…) les que generen malalties i el poder ho sap. Per això ho tapa amb la teoria microbiana del contagi, i li està sortint rodó. Ara , a més, amb les mesures imposades està generant justament la malaltia que diu voler evitar. I és que resulta que, a més del fred, les infeccions respiratòries provenen d’un conflicte d’amenaça, segons la NMG, i, d’amenaces anem ben servits.

Ara els veïns es denuncien. No es tolera a qui vol passejar, prendre el sol, parlar, estar bé. Els envejosos i els sàdics abunden i campen pels seus respectes i no toleren que ningú estigui millor que ells: és la plaga emocional, que molt bé va descriure Wilhelm Reich, un dels grans genis reprimits pel sistema. Aquesta plaga emocional sí que és la veritable epidèmia que tenim.

Si no desmuntem aquesta idea errònia i perversa del contagi mai no sortirem de la foscor a la que ens estan abocant. Ens deixaran sortir de casa però ja no ens acostarem a ningú. Ens parlaran de nous virus i anirem acceptant nous càstigs. La inhumanitat haurà quedat normalitzada.

Sento vergonya aliena quan veig la docilitat amb que la majoria s’ha deixat prendre les poques llibertats que ens quedaven. Tan de bo arribin algun dia a sentir vergonya pel que van fer; per com la van cagar. Si és així voldrà dir que la dignitat i el seny s’han pogut recuperar i es pot tornar a lluir calipàndria desenfadadament, sense perill de ser tractat com a delinqüent. Si no, haurem arribat ja a l’extrem absolutament invivible d’aquest estat de coses on tot cada cop va sent més fals, més lleig i més trist.

Teresa Morera

Manresa, 27 de març de 2020