«L’ecosistema d’angoixes és realment complex i terrible»

Des de casa, entre visita i visita amb pacients (per Skype o telèfon), parlem amb la psicòloga clínica Anna Miñarro, especialitzada en experiències traumàtiques. ‘Aquests dies treballo molt perquè el nivell d’angoixa comença a pujar’, confessa. Considera que la situació de crisi sanitària i de confinament actual motiva, per força, sentiments negatius que cal tenir molt presents (angoixa, por, incertesa i manca de confiança), però també de positius (solidaritat). A més, explica, és un confinament desigual, perquè no tothom el pot viure en les mateixes condicions. Això sí, assegura que, d’una manera o una altra, ens cal fer el dol amb la vida anterior; i demana, pel bé de la salut mental dels ciutadans, que les autoritats, en especial el govern espanyol, facin cas d’una vegada als experts que demanen un confinament total perquè la gent, diu, se sent enganyada. També apunta algunes pistes sobre la manera com podem encarar millor aquests dies que ens esperen: distribuir el temps, apagar el mòbil, endreçar i compartir.

—Com a mamífers i éssers humans socials, no estem programats per a confinar-nos. Com ens afecta?
—Els éssers humans som rutinaris i, en tot cas, per allò que no estem programats és per al confinament en la mesura que és obligat a causa d’una situació d’emergència. Aquí caldria separar casos diferents, perquè hi ha moltes casuístiques. Per exemple, hi ha unitats familiars que poden confinar-se sense gaire angoixa i que tenen llum, aigua, menjar i necessitats bàsiques cobertes. Però també hi ha qui s’ha de confinar en espais amb problemes de convivència, fins i tot amb situacions de maltractament. El ventall és molt ampli. Però sí que podem dir en general que aquesta situació d’emergència ens col·loca en un escenari d’angoixa, perquè hem de fer un dol amb l’estil de vida anterior. I aquí, novament, el ventall és molt ampli, perquè hi ha moltes angoixes i incerteses que es sobreposen.

—Per exemple?
—Incertesa sobre quant durarà, gent que ha perdut la feina, la gent que no pot treballar perquè a casa no hi té les condicions ni les eines, etc. El teletreball, per a segons qui, no és tan senzill. En definitiva, jo diria que la situació que vivim genera quatre sentiments que, psicològicament, caldrà treballar molt: angoixa, por, incertesa i manca de confiança.

—Manca de confiança?
—Sí, manca de confiança perquè no ens han dit tota la veritat, fins i tot ens han mentit i, per tant, la gent se sent enganyada. Hi ha manca de confiança, sí, cosa que ens porta a la dispersió.

—Ens han mentit?
—Bé, no deien que no passaria com a la Xina i Itàlia? Mireu com estem. Que no deien que era una grip lleu? La gent ha perdut la confiança en els governants i això és un sentiment que cal tenir en compte en l’anàlisi psicològica de la situació. Poseu-vos en la pell dels sanitaris. La por, la incertesa, l’angoixa i la falta de confiança dels ciutadans es multipliquen per quaranta quan ets un professional sanitari. És cert que metges i infermers estan relativament acostumats a veure morir pacients, però no d’aquesta manera. Per tant, el seu nivell d’angoixa, de patiment i d’estrès és encara molt més elevat. Penseu que no poden oblidar-se dels pacients que no pateixen coronavirus i que continuen existint i patint situacions molt greus. Hi continua havent infarts i més malalties… Havent vist com anava a la Xina i  Itàlia no s’hauria pogut preparar millor els sanitaris i els hospitals en lloc de dir que aquí no ens passaria? I quan hi ha experts que diuen ‘compte, que això es col·lapsarà i serà greu’, els governants espanyols es neguen a confinar territoris i diuen que ens en sortirem. És com si allò que veu tothom, que és que la situació és d’emergència extrema, els governants espanyols no ho veiessin prou. Tot això genera manca de confiança. A més, penseu que els sanitaris es troben en situacions extremes, especialment arran de la manca de materials indispensables, de les quals no els va avisar ningú.

—Com ara quines?
—Com que no hi ha prou material, estan obligats a prendre decisions molt complicades psicològicament. Quan tens més pacients que respiradors, a qui li poses respirador i a qui no? Això ja passa i el col·lapse continua augmentant. Demanem a metges que triïn a quin pacient val la pena de salvar la vida. Poca broma. I això és molt angoixant. Per tant, tots els hospitals privats hi han d’estar al servei. Cal compartir respiradors de tots els centres per atendre pacients, cal fer hospitals de campanya, etc. Jo no he sentit anomenar Metges Sense Fronteres, per exemple, que són els grans experts en hospitals de campanya i potser algú els hauria de demanar ajuda.

—També heu parlat de la por…
—Sí, perquè en la situació actual una de les idees importants és la por del futur. La incertesa no és solament si t’infectaràs o no i si et moriràs per la malaltia o no. La incertesa és també que, en el supòsit que no et moris, no sàpigues quin futur t’espera. I això tampoc no ens ho han explicat, encara, les autoritats. I, per tant, fa por. Proclames com les de Pedro Sánchez explicant mesures d’ajut als autònoms i treballadors que ho han perdut tot o que ho perdran tot també afegeixen incertesa perquè no són ni clares ni concretes. No diuen ni quant ni quan. No donen seguretat, que és la cosa que haurien de fer. De fet, a més de la por, de la incertesa, de l’angoixa i de la falta confiança, en molts casos allò que apareix també, i és absolutament normal, és molta ràbia.

—Ràbia contra què o contra qui?
—Contra tot. És una reacció natural legítima, però s’ha de treballar. Si ho analitzem, en molts casos és ràbia vinculada a la manca de confiança, ràbia contra la irresponsabilitat dels qui, malgrat haver vist l’experiència italiana i malgrat haver rebut les indicacions dels experts, no n’han fet cas i no han estat capaços d’interpretar la realitat i de posar les condicions necessàries per a evitar la propagació de la malaltia i poder atendre correctament la població. I, en la mateixa línia, parlant d’experts, és terriblement irresponsable això que ha fet el partit socialista, mirant de desacreditar un expert reconegut com Oriol Mitjà argüint que és independentista i que, per tant, no té credibilitat. Vol dir que les màximes autoritats no ho veuen com una crisi sanitària? Que potser es pensen que és una oportunitat política? A més, tot això quan s’escau que els doctors Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet són dos dels experts que han dirigit assaigs clínics contra la propagació del coronavirus, per exemple amb els retrovirals que s’utilitzaven per combatre la sida.

—Pot motivar cap sentiment positiu aquest confinament?
—Sí. Els qui tenim l’oportunitat de confinar-nos confortablement a casa perquè sí que tenim llum, aigua i calefacció, també tenim temps. I aquest temps és important que sigui solidari. En aquesta situació d’emergència hem d’eixamplar la solidaritat. Per exemple, preguntant periòdicament a amics, familiars i persones que pensem que ho necessitin com es troben, ajudant les veïnes que viuen soles, que tenen dificultats i que necessiten ajuda, etc. En sé molts, d’exemples. És a dir, ens confinen, però obrim elements nous de solidaritat. I aquí no ens podem oblidar de ningú.

—Cada dia a les vuit aplaudim els sanitaris…
—Sí, però no podem oblidar-nos dels qui recullen la brossa, dels forners, els farmacèutics, dels qui obren els mercats. Tots compleixen una funció important dins la societat, sovint sense reconeixement. Molts d’aquests treballadors, a més, conviuen amb les respectives famílies i, per tant, amb l’angoixa del perill i amb la por de la transmissió als familiars. De fet, tota aquesta gent que és al carrer pateix una altra angoixa afegida, que és la d’haver de tornar a casa després d’haver-se exposat al risc. Alguns opten per separar-se dels familiars –en sé d’algun cas–, però la majoria no té prou recursos per a poder-ho fer.

—Viure el confinament en solitari tampoc no deu ser gaire fàcil…
—Efectivament, qui se separa o viu l’aïllament en solitari té un element afegit, perquè l’angoixa que pot desenvolupar per la solitud és enorme. De fet, hi ha qui haurà de triar entre l’angoixa de la solitud i l’angoixa de la intranquil·litat, la de la culpa de poder infectar algun familiar. Fins i tot hi pot haver el sentiment de culpa de sentir-se salvat i protegit mentre els altres no ho estan. L’ecosistema d’angoixes és realment complex i terrible. És una situació molt excepcional.

—I els nens?
—Això és molt important i se’n parla encara massa poc. Cal fer servir un llenguatge comprensible per als nens i per als adolescents. I també hem de tenir present que hi ha molts nens vulnerables i desprotegits, sense recursos materials i sense suport educatiu. Podem decidir que treballem des de casa amb ordinadors, però segons quins nens no hi tenen cap ordinador i casa seva no és un espai agradable, fins i tot pot ser un infern. La seva fragilitat, desprotecció i vulnerabilitat és molt més alta. L’escola, per a molts nens, era fonamental, no tan sols per les classes i perquè els donaven menjar, sinó també perquè n’hi ha molts que hi tenien una xarxa de suport en forma de mestres i sortien de casa. I ara no poden.

—I encara un altre col·lectiu: diem que tothom s’estigui a casa, però què passa amb qui no en té, de casa?
—Aquest és un col·lectiu que a més a més no té la mateixa informació que la resta de la població, perquè, mentre uns quants, arran del confinament, viuen enganxats a la televisió, a aquesta minoria que viu al carrer ningú no els ha explicat res de tot plegat. No saben bé què passa. I viuen una angoixa afegida a les habituals. De fet, aquest confinament té un biaix de classe. És un confinament desigual. No tothom té les mateixes condicions de confinament. Pensem en els nens vulnerables que anaven a l’escola cada dia, amb suport de mestres, amb la gent que s’ha quedat sense feina, amb els autònoms que no poden treballar i no tenen cap certesa concreta del govern. El biaix no hi és només perquè alguns podran anar a la Quirón i alguns altres no, sinó perquè hi ha una situació laboral precària per a molts i un futur molt incert. Imagineu-vos, per un segon, estar confinat a casa i no poder donar menjar als vostres fills. Això probablement ja passa, i què genera? Sobretot ràbia, tensió, por, etc. Moltes complicacions psicològiques. És a dir, l’emergència també és social.

—Continueu atenent pacients, des del confinament?
—Sí, per Skype o per telèfon, perquè l’angoixa creix i l’acompanyament psicològic és molt important en moments així. No podem permetre que la por ens empresoni i per això no he deixat d’atendre. L’Skype és una finestra per a estar vinculat amb el món. De fet, penso que cadascú de nosaltres ha d’anar distingint quina és la seva responsabilitat en una situació com aquesta, tan excepcional. La dels sanitaris és salvar vides, encara que amb angoixa, la dels psicòlegs clínics és acompanyar en situacions difícils, etc. Aquí tothom ha de trobar la seva funció, vinculada també a l’eixamplament de la solidaritat que comentàvem.

—I les institucions?
—Les institucions i les autoritats també han de complir la seva funció. No s’entén que Catalunya no sigui aïllada si el seu govern, assessorat pels millors experts, ho decideix, per exemple. No fer-ho implica viure en una situació d’amenaça permanent. I després de l’amenaça vénen l’angoixa, l’hostilitat, etc. I en aquest cas concret també hi ha en joc el maltractament continuat i la humiliació. Als governants cal exigir-los honestedat per a trencar aquesta cadena, perquè hi ha una sensació d’engany. I tot això ens porta que s’acabi el paper de wàter, que els supermercats vagin plens amb gent acumulant i a una situació de molta fragilitat personal. La situació és molt complicada.

—Què podem fer, els ciutadans confinats?
—A banda eixamplar la solidaritat que hem comentat és molt important de distribuir el nostre temps: allò de vuit, vuit, vuit. Vuit hores per a dormir, vuit hores treballant d’alguna manera i vuit hores per a gaudir i compartir. I per a compartir han sortit moltes eines: jocs, lectures, gimnàstica; pots viatjar virtualment i fins i tot entrar al Moma de Nova York, etc. Pot ser bo de pactar un film o una sèrie amb un grup d’amics per veure-la al vespre i l’endemà comentar-la per videoconferència, per exemple. Igual amb un llibre, com si fos un club de lectura, etc. Mantenir el contacte amb amics i família és molt important. I si pot ser amb activitats, encara millor. També és important de netejar i endreçar la casa. Diuen que la higiene és molt important per a frenar la propagació del virus; jo diria que la higiene personal i domèstica, a més de frenar el virus, ens ajuda a viure millor i és necessària.

—Bé, ara vivim més connectats que mai al mòbil, a la ràdio, la televisió, internet…
—Jo recomanaria de dosificar molt la informació: el mòbil, la major part del dia, apagat; la televisió, amb un informatiu al dia, més que suficient. Penseu que la sobreinformació en una situació com aquesta ens porta al deliri col·lectiu. Et diria que és més sa i més important de reservar un espai del dia, de cada dia, per a connectar amb amics i familiars, que no pas per informar-se per les xarxes o la televisió. El contacte amb la gent, malgrat el confinament, és fonamental. És a dir, que la fragilitat, la vulnerabilitat i la ràbia que inevitablement sentim no ens col·loquin en la posició d’insolidaris. Al contrari, hem d’aconseguir ser-ho més, perquè és cert que és una crisi sanitària, però també és una crisi social molt gran, la potència de la qual ara per ara ens és impossible d’imaginar. Per això és important que les institucions transmetin seguretat i claredat. L’actitud i els gests són molt importants en aquests casos.

—Amb tantes hores de convivència forçada, hi ha qui ja ha parlat de possibles divorcis d’aquí a uns quants mesos o fins i tot a un nou baby-boom…
—Bé, això no ho sabem, però pot haver-hi sorpreses, sí. En tot cas, sí que sabem és que hi ha diferents situacions. Els qui han d’estar confinats en un ambient de violència intrafamiliar, en el millor dels casos acabaran en divorci, però serà una experiència altament traumàtica per a les víctimes de la violència, que generarà nous traumes i una vida futura pitjor. En canvi, els que poden estar confinats sense sortir de casa en un ambient no violent i poden ser a prop de l’altre, és a dir, qui estigui confinat en companyia, rebrà molta ajuda a l’hora d’eliminar a una part de la violència que rebem per part de pandèmia. I està bé que pensem que això, encara que sigui llarg, s’acabarà. Aleshores caldrà haver-ne après alguna cosa per a reorganitzar-nos i preparar-nos millor per al futur.

—Moltes gràcies, voleu afegir alguna darrera idea?
—Sí, una altra realitat molt cruel, la dels treballadors de serveis no essencials que es veuen obligats a continuar sortint de casa per anar a treballar, agafant el transport i exposant-se al risc, tant ells com els familiars. Penso que aquesta és una actitud sàdica i de menyspreu per part d’algunes empreses. Què passarà pel cap del treballador que s’infecti o infecti algú de la seva família per haver anat a treballar quan no era necessari? No m’ho vull ni imaginar. I hi ha una altra dificultat que no hem comentat i que haurem de treballar: quan es mor algú per coronavirus no hi ha acompanyament. Cal pensar en la desesperació dels familiars d’aquests difunts que normalment moren sols a l’hospital sense poder rebre visites. És a dir, els familiars no els poden veure, no se’n poden acomiadar i, a més a més, potser no es poden ni abraçar entre ells. És a dir, no hi ha acompanyament ni real ni simbòlic. L’angoixa generada per aquesta solitud pot ser enorme. De casos així ja n’hi ha i n’hi haurà molts més.