(4F – CIUTAT MORTA) Falsos, hipòcrites, oportunistes i famosos (i alguns dels altres)

https://twitter.com/PereForcada/status/556737489646272512

Mandaban PSC ERC y ICV (ahora @guanyem) cuando #totciutatmorta Pero según Colau, Trias tiene q dar explicaciones…
Enlace permanente de imagen incrustada
9:58 – 18 de ene. de 2015

 

https://twitter.com/guanyem/status/556572126229307394

Comunicat d Guanyem davant els gravissims fets q denuncia el documental #CiutatMorta
Exigim justícia #CiutatMorta33
  1. Ei @guanyem, si tant us indigna #CiutatMorta que feu presentant-vos a les eleccions amb partits que governaven llavors? #4F #NiOblitNiPerdó
  2. @guanyem podeu exigir justícia als vostres companysd’ICV que llavors governaven #CiutatMorta

    0 respuestas2 retweets1 favorito

  3. @guanyem crec que el documental ja es podia veure abans d’avui. Una mica oportunistes, no?

https://twitter.com/ClotDel/status/556850219653275650

#TotCiutatMorta Governava PSC i ICV, però segons Colau és Trias qui ha de donar explicacions. Les donarà Mayol pel cas Pujol? @eduardvoltas
L’Ajuntament de #Barcelona en aquell #4F el governaven #PSC #ICV #ERC #CiutatMorta #CiutatMorta33 #TotCiutatMorta
Enlace permanente de imagen incrustada
0:29 – 18 de ene. de 2015

https://twitter.com/DaniLopezAn/status/556839318187409408

Jordi Basté @jordibaste

Em passen l’audiència descomunal de @ciutatmorta ahir al 33. 569.000 espectadors i 19 % share. Líder superant totes les grans cadenes.Excels

 

@jordibaste @ciutatmorta I x tant demà tema oficial tertúlia amb la @RaholaOficial posant-se estupenda x reobertura d cas #4F.«A TORO PASAO»
16:43 – 18 de ene. de 2015

 

https://twitter.com/RaholaOficial/status/556812300666290177

Acabo de veure #CiutatMorta Impressionant i colpidor. Fa preguntes doloroses i mostra vergonyes. La revisió del cas ÉS indispensable.
14:56 – 18 de ene. de 2015

https://twitter.com/MundoBarcino/status/556816464330899456

@RaholaOficial @subramon1 ja ho vas fer, demanaves a les mares que marxessin al seu país, t’enrecordes?
15:12 – 18 de ene. de 2015

https://twitter.com/APSFLL/status/556842386551480320

@RaholaOficial «Me parece lamentable que usted esté aquí» ja no t’enrecordes…?
16:55 – 18 de ene. de 2015 · Detalles

 

Acoso a un juez

Los que han venido a acusarnos de racismo lo han hecho desde un paradigma racista, la suposición de que, por ser argentino o chileno, uno ya no puede ser culpable.

«Me parece lamentable que usted esté aquí». Esta expresión, sin duda poco amable, se la dirigí a Nora Cortiñas, el jueves pasado, en Els matins de TV3. En cualquier otra situación, esta mujer de frágil apariencia, madre de un hijo desaparecido en la dictadura argentina y cofundadora de las Madres de Plaza de Mayo –aunque escindida de la asociación que lidera Hebe de Bonafini, apologista del terrorismo, defensora de ETA y las FARC, y persona que brindó por el atentado del 11-S-, esta mujer, decía, me habría inspirado ternura y solidaridad. Pero en el contexto en que se produce su visita y la de otros observadores chilenos y argentinos, su presencia me ha resultado inquietante.

Han venido, según dicen, a observar el juicio que se ha producido contra los presuntos culpables del coma profundo que, desde hace dos años, padece un policía herido en un desalojo okupa. Dos de los tres principales acusados son chilenos, y el tercero argentino. Y así, como si el origen nacional fuera una eximente en la posible culpabilidad de un delito, se han plantado en la Audiencia de Barcelona el presidente de la Comisión de Derechos humanos del Parlamento chileno, señor Jaime Naranjo, la señora Nora Cortiñas y los respectivos cónsules de los dos países. A partir de aquí, hemos podido oír desde las palabras del señor Naranjo, asegurándole a un perplejo Cuní que estamos haciendo un juicio contra estos jóvenes «porque son sudacas», hasta las calculadas ambigüedades de los cónsules, que creen en la justicia española, pero ponen todos los peros para matizar su entusiasmo.

La propia Nora, durante toda la entrevista, mantuvo la sospecha sobre lo que calificó de «posible montaje policial». Y así, lo que era un lamentable juicio contra los presuntos culpables de la tragedia que sufre, desde hace dos años, el policía Juan José S., padre de cuatro hijos y en coma vegetativo, se convirtió en una especie de debate internacional sobre la salud democrática de nuestro sistema judicial. Caben muchas preguntas sobre la actitud de estos observadores internacionales cuya presencia en España se debe, desde mi perspectiva, a un puro acto de racismo. Es decir, los que han venido a acusarnos de racismo lo han hecho desde un paradigma racista, la suposición de que, por ser argentino o chileno, uno ya no puede ser culpable.

Vayamos, pues, a las preguntas. Primero, ¿el origen nacional de un presunto culpable lo convierte en menos presunto y en menos culpable? Lo digo porque, si es así, cada delito cometido por un ciudadano extranjero nos va a llenar los juzgados de observadores preocupados por los derechos humanos. Uno entendería que la señora Nora Cortiñas y su notable compañía viajaran a los países en conflicto, se hubieran paseado por Somalia cuando una médica argentina fue secuestrada o visitaran los campos de refugiados del Sudán. Pero ¿tienen que venir a Barcelona a tutelar un juicio por un acto delictivo, como si España fuera una república bananera de tres al cuarto? Me temo que, si Nora quiere controlar a la justicia, tiene mucho trabajo en la propia Argentina. O en su vecina Venezuela. Pero, además, las pruebas contra estos tres jóvenes no son menores. Tres policías han relatado, con todo detalle, las agresiones, los insultos, los escupitajos y la violencia global que sufrieron por parte de estos jóvenes en concreto, y hasta uno explicó que temió por su vida y sacó la pistola. Todo ello ocurría con el compañero herido, tendido en el suelo. Por supuesto, será el tribunal quien decidirá si está o no demostrada la culpabilidad, pero no estamos ante pruebas de bajo perfil. ¿Por qué, entonces, viajan hasta Barcelona unos observadores de derechos humanos, crean un clima de sospecha sobre nuestro sistema judicial, y confunden España con cualquier miserable dictadura? ¿Tienen que venir a enseñarnos, desde Argentina y Chile, cómo se garantizan los derechos de los acusados? El propio Cuní le recordó al señor Naranjo que fue Garzón y no Chile quien intentó enjuiciar a Pinochet… En fin, todo muy deplorable. Sobre todo si, además, podemos constatar cómo estos casos son usados, en los países respectivos, para vender populismo del más barato. Mientras tanto, los derechos humanos del policía en coma nadie puede, ya, preservarlos.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
13/01/2008

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

Caffe Reggio
Periodismo de opinión

Muertes de perro. La poeta (y 2), de Gregorio Morán en La Vanguardia

el 22 octubre, 2011 en Derechos, Libertades, Sociedad
SABATINAS INTEMPESTIVAS
La amarga historia de Patricia Heras empieza como esos guiones de Hollywood, donde los policías mienten, los ciudadanos miran para otro lado, los jueces bostezan, los carceleros corrompen y los presos esnifan hasta los polvos de talco. Mientras, la víctima inocente contempla más allá de la desolación y el espanto, que se está “comiendo un marrón” del que apenas sabe nada, salvo que acaba de entrar en el infierno. Y que gritar la inocencia en una cárcel es como leer la Biblia en un prostíbulo; gimnasia intelectual.
Pero en las películas de Hollywood que tratan historias como la que le ocurrió a Patricia Heras en Barcelona siempre aparece, ya bien avanzada la cinta, un personaje positivo. Un abogado, un juez despierto, una periodista sagaz, incluso un funcionario de prisiones digno que asume “un exceso de celo” -desde que Talleyrand instituyó el “jamás demasiado celo”, el exceso de celo es de una radicalidad revolucionaria- defendiendo al inocente y sacando poco a poco, secuencia a secuencia, la verdad de la historia. Es entonces cuando la víctima del “marrón”, humillada y ofendida, recupera la normalidad y los espectadores pueden volver a casa con la sensación de vivir en una sociedad difícil, pero donde no cabe el pesimismo. Siempre me impresionó que los contratos de los directores de Hollywood tuvieran una cláusula sobre los finales de sus películas. Los decidían los productores.
Eso es el cine y la historia de Patricia Heras es la vida. Aquí no aparece un Gregory Peck que salva a la víctima injustamente acusada, sino al contrario, esta es una historia sórdida, de seguro que muchas veces repetida pero que tiene una componente que la convierte en singular. La protagonista, con toda seguridad, era un ser excepcional, sensible, independiente, inteligente y culta. Quizá insegura, pero hasta eso sería un síntoma de talento. La gente segura es peligrosa porque se aferra a las certezas, y las certezas, o son mentira o caducan.
Yo no tenía ni idea de quién era Cindy Lauper, jamás la había escuchado. Ahora lo sé, a mi pesar, gracias a Patricia Heras. Era una viernes, a principios de febrero de 2006, y entre broma y chiste a Patricia se le ocurrió que le cortaran el pelo a lo Cindy Lauper, pero pasándose; una cabeza de mujer en dados, cuadraditos, entre el dos y cero, con blancas y negras como el tablero de ajedrez, y vestirse en revoltijo, que se decía antaño, con una malla bajo el sujetador, y a gusto y placer. Si hay algo que afirman quienes conocieron a Patricia Heras es que “el vestirse, su apariencia, era un modo con el que nutría de significado su estar en el mundo”.
Y se fue de fiesta con su amigo Alex, y comieron, bebieron, fumaron e hicieron todo aquello que les apetecía hasta la madrugada, que agarraron la bicicleta y se pegaron un toba en esas zonas de la Barcelona-Sur-Mer que uno debe evitar a ciertas horas y ciertas noches. Un incidente, nada importante; una brecha en la cabeza, el chico, y algunos magulladuras ella, eso sí, con mucha sangre, tanta como para llamar a una ambulancia, que llegó algo tarde, como suele suceder, y que les trasportó con un detalle añadido de buena crianza, permitiéndoles meter la bicicleta dentro. Es importante la bicicleta, al menos yo se la doy en esta historia, porque desaparecerá con menos rastro que la inocencia.
Tienen la mala fortuna de que les lleven al Hospital del Mar y ahí da comienzo la pesadilla. Allí coinciden con varios detenidos tras los incidentes del desalojo de una casa de okupas en Sant Pere més Baix, y con los urbanos indignados porque varios de los suyos están heridos. Uno de ellos quedará parapléjico. En la sala de espera del hospital acaban todos sumados. ¿Acaso una chica con esa pinta no pertenece a la misma cuadrilla de okupas? El relato que ella misma hará de la situación en la que se ve metida pertenece al género de la picaresca trascendental. Patricia esperaba que le hicieran una radiografía para comprobar si el golpe había dejado secuelas, y acaba esposada y sin bicicleta.
Lo que viene luego es muy vulgar, tanto como la brutalidad. “De repente aparece un tipo con un pasamontañas tapándose le cara y cámara en mano me empiezan a grabar, dura unos minutos en robarme el alma y cuando termina de filmarme me da por hablar. De nuevo les explico que todo es un error, que nosotros hemos tenido un accidente de bici”. Ya no hay bicicleta, ni noche de farra y alegría, ni accidente fortuito sino una culpabilidad por homicidio, imagino que en grado de tentativa. Ya es reo de la justicia, da lo mismo que lo expliques en castellano, catalán o arameo. Estás perdido. ¡Y con esa pinta! “Mi corte de pelo es el más famoso de la ciudad. Parece increíble pero me acusaron de homicidio por mi pelo”. Entonces lo único que se te ocurre es poder salir de ese fin de semana terrorífico y poder irte a casa a duchar, a mirar por la ventana y a pensar que la pesadilla ha terminado. Pero no es así, por mucho que expliques la bicicleta y el golpe y la ambulancia y la sala de espera del Hospital del Mar, estás perdido. “Ahora pienso lo bien que me hubiera venido ver alguna de esas películas sobre juicios y menos ciencia ficción, ya me lo decía mi madre”.
Patricia Heras entró en la cárcel acusada entre otras cosas de haber lanzado una valla metálica a un policía municipal, cosa que nadie, con sólo ver su aspecto y su figura, podría creer. Pero la bola siguió y su historia de la bicicleta debió de convertirse en un chiste carcelario. Entró en la prisión de Wad-Ras y escribió un dietario impresionante por su lucidez irónica. La convivencia en una cárcel de mujeres contada por una chica que sabe escribir: “No he perdido mi capacidad asombrosa de abstracción con lo cual no he perdido la sonrisa ni el buen humor, sólo perturbado por un increíble atasco intestinal”.
Le cayeron tres años. El Supremo los confirmó. “Lo más duro son las entrevistas con la Junta de Tratamiento -la que debe aprobar si pueden concederle el tercer grado-. Duele escuchar que si no reconozco mi delito no tengo voluntad de reinserción, ni arrepentimiento; hoy me ha dicho el psicólogo que eso es propio de psicópatas”. Cuando le permiten salir e ir a dormir a la cárcel, no hay unanimidad en la Junta. La jurista del grupo le dice textualmente “te perdonamos que seas de Madrid”, y ella escribe, alucinada, “creo que con eso ya me lo dijo todo”. El que pone más pegas es el psicólogo, “que encuentra lagunas en mi vida”.
Sé muy poco de Patricia Heras, que vino de Madrid a estudiar Filología en la Universidad de Barcelona, que se licenció, y la descripción que de ella hace una de sus profesoras: “Era de una sensibilidad y una lucidez que pocos más tenían dentro del aula. Además de persona extremadamente educada, había leído muchísimo y se había dedicado a reflexionar sobre las constantes humanas con refinamiento espiritual y rigor intelectual”. Lo había dicho ella misma a la juez de instrucción y al fiscal: “No soy okupa, no soy punki y no soy una desarraigada”. Pero se olvidó de añadir, “me visto y peino como me sale de los ovarios”. Mejor no haberlo dicho, la hubieran acusado de desacato.
Siguió así, saliendo y entrando de prisión, hasta que una tarde de martes, en ese momento que hay que ir preparando los bártulos para volver a la cárcel, abrió el balcón y se tiró. Fue el 26 de abril, el miércoles hará seis meses. Dejó versos, porque ya no quedaba otra cosa que dejar. “Mi reino está inerme y envenenado como todo mi ser… Me sé vencida”. La madre de uno de los procesados, Mariana Huidobro, escribió una carta a los responsables de su muerte, políticos y jueces, que llevarán sobre su conciencia, dice ella, este crimen impune. “Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar y ustedes se las cortaron”. La conciencia de toda esa gente pesa menos aún que los artículos de periódico que nunca salieron para homenajear a una poeta muerta, con final de perro abandonado.

Gregorio Morán

:::::::::::::::::::::::

https://directa.cat/actualitat/hemeroteca-denuncien-silenci-mediatic-dels-empresonaments-del-4-de-febrer

[HEMEROTECA] Denuncien el silenci mediàtic dels empresonaments del 4 de febrer

Isabel Allende i Michelle Bachelet han rebut cartes demanant ajut


Les primeres versions oficials, que ràpidament es van modificar apuntaven a un test que va caure des del balcó

La titular del jutjat d’instrucció núm. 18 de Barcelona mai ha volgut rebre les famílies dels tres nois empresonat

Mare i germana de Rodrigo Lanza cada dia a plaça Sant Jaume
CAROLA PAGANI (RUIDO)
[Recuperem aquest article publicat a la nostra edició del 18 d’abril de 2006]
La matinada del 4 de febrer s’estava celebrant una festa al número 55 del carrer Sant Pere més Baix de Barcelona. Havia estat la seu de la Penya Barcelonista, posteriorment fou okupat durant uns mesos pel grup Anarko-Penya Cultural, i més tard es convertí en un local de festes i lloguer d’habitacions gestionat per dues persones. A l’exterior, diverses patrulles de la Guàrdia Urbana feien circular la gent que entrava i sortia de l’edifici tal i com havien acordat amb Marcelo, un dels organitzadors de la festa. A les 6 de la matinada, però, només quedava una patrulla. D’aquell moment de la nit, hi ha versions molt contradictòries del que realment va passar. Una veïna de davant de l’edifici assegura que un test va ser llançat des de la casa on es feia la festa i que fins i tot va veure córrer els autors del llançament pel terrat. Assegura que les restes del test van estar durant una bona estona esclafades al carrer i posteriorment netejades pels serveis de BCNeta. El test hauria impactat contra el cap d’un agent de la Guàrdia Urbana de 39 anys, que dos mesos després segueix en estat greu. Aquesta va ser la versió defensada per Joan Clos vuit hores després dels fets. El doctor del 061 que va assistir el guàrdia urbà va preguntar als agents què havia passat, però cap d’ells –segons consta als atestats– va saber explicar com havia estat ferit el seu company. Posteriorment, des de la Regidoria de Via Pública es va donar una nova versió que imputava l’agressió a persones externes a la casa, que havia estat premeditada i causada amb pedres llançades a curta distància. La policia científica continua sense trobar cap resta orgànica del ferit a les pedres analitzades.
Les detencions dels suposats participants a l’agressió es van produir a tot el barri de La Ribera, dues d’elles dins de l’edifici de l’Hospital del Mar. En total, van ser 9 els emmanillats i conduïts a dependències policials de la policia municipal i els Mossos d’Esquadra. El protocol d’actuació que es reflecteix als atestats, indica que van buscar especialment gent que tingués una suposada «estètica okupa» (terminologia habitual dins de la dialèctica dels cossos policials), tot i que no especifiquen què significa això. Les quaranta-vuit hores passades als calabossos foren «horribles» segons explica Mariana, la mare de Rodrigo Lanza. L’advocat que els defensa va denunciar davant del jutjat de guàrdia les tortures que es podien constatar tan sols mirant les fotografies d’hematomes, cops, talls, dits trencats i lesions per tot el cos. La procedència xilena i argentina d’alguns dels detinguts va degenerar en que patissin comentaris amenaçadors, recordant-los el que havien arribat a fer els torturadors a les dictadures de Pinochet i Videla. Finalment, tres dels detinguts van ser empresonats a la Model i a la presó de joves de la Trinitat. La resta va quedar en llibertat amb càrrecs. La titular del jutjat d’instrucció núm. 18 de Barcelona, Carmen García Martínez, no ha volgut rebre mai els familiars dels detinguts i ha denegat amb breus respostes qualsevol petició de llibertat amb fiança. La secció vuitena de l’Audiència Provincial va mantenir el mateix criteri. Ni tan sols van respondre les argumentacions de la defensa en els recursos presentats. Es justifiquen els empresonaments preventius amb frases com: «Rodrigo ha admitido haber nacido en Argentina», «todos los elementos aportados a las actuaciones apuntan a su pertenencia al movimiento social denominado okupa». Segons els tribunals, el fet de ser argentí o okupa poden fer que intenti eludir l’acció de la justícia. En cap moment, però, expliquen quins són els arguments per afirmar que és okupa i tampoc expliquen que estan cursant estudis universitaris, tenen feina amb contracte i domicilis estables, tal i com han documentat les famílies.
Des de la segona setmana de febrer, les famílies van acordar un punt de trobada diari a la plaça de Sant Jaume, megàfon en mà i amb una taula de recollida de signatures. Encara hi van tots els dies de dilluns a divendres de 12 a 2 h. La taula de signatures els va ser retirada i els primers dies la Guàrdia Urbana demanava el DNI a tothom que signava el full que exigia la llibertat pels tres joves. Cada dia que passa noten que estan rebent més suport. De fet, a la manifestació que es va fer el passat 1 d’abril, ja hi van anar prop de 400 persones. La solidaritat exterior també ha arribat per part d’Amnistia Internacional, que ha obert una investigació des de la seva seu de Londres.
Si fem una lectura cronològica de les notes d’agència trameses durant el 4 de febrer podem observar contradiccions molt importants a les informacions facilitades per la Regidoria de Via Pública i el Gabinet de Premsa del consistori barceloní: 12:06 h: “Un agent de la Guàrdia Urbana ferit greu i tres més lleus en els aldarulls durant una festa okupa que se celebrava a un immoble del cas antic de Barcelona. Els fets tingueren lloc al número 55 del carrer Sant Pere més Baix.” 14:10 h: “L’agent de 39 anys ferit molt greu es troba a la UCI de l’Hospital Clínic amb traumatisme craneoencefàlic i fractura de la base del crani. Entre els detinguts es troba el pressumpte agressor. L’agressió es va produir a la sortida d’una de les festes de cap de setmana que se celebren a la casa okupada del número 55 del carrer Sant Pere més Baix. Una trentena de persones a qui els okupes no van deixar accedir a la festa van atacar el furgó de la Guàrdia Urbana que es trobava a les immediacions.” 15:04 h: “Joan Clos aclareix que l’agent de la Guàrdia Urbana ferit greu pels aldarulls a una festa okupa va rebre al cap l’impacte d’un test llançat des de l’edifici. Ha explicat que en el decurs dels aldarulls una persona va llançar un test des de l’interior de l’immoble, que va impactar sobre el cap de l’agent i li va provocar lesions molt greus.” 18:52 h: “L’Ajuntament de Barcelona aclareix que l’agressió a un agent de la Guàrdia Urbana ferit molt greu durant el desallotjament d’una festa okupa va ser premeditada i es va realitzar a nivell del terra i amb una pedra.” 19:20 h: CORRECCIÓ: “A la notícia anterior enviada sobre les 19 h, es diu per error que una patrulla de la Guàrdia Urbana va entrar a l’immoble on se celebrava una festa okupa. En realitat, l’agressió tingué lloc a la sortida de la festa.”
Organitzadors de la festa desapareguts
Les informacions dels mass media coincideixen a identificar l’edifici de Sant Pere més Baix on es feia la festa com un espai okupat. Aquest immoble va ser alliberat de l’abandó a començaments de l’any 2002 i de fet, en els seus inicis, s’hi van intentar realitzar activitats, però ben aviat això es va acabar. L’arribada a l’edifici de dos individus que diversos testimonis identifiquen amb les inicials J.R. i de M.X. –a mitjans de 2002– va convertir l’espai en un veritable negoci del qual van desallotjar els projectes alternatius que s’hi feien. A l’edifici es llogaven habitacions a turistes, hi havia visites amb grans cotxes de luxe, hi havien entrat i sortit policies de paisà, i el tal M.X. presumia d’anar sempre amb una pistola a sobre. Des del Forat de la Vergonya s’havien proposat retornar l’ús social a l’espai, però no ho van fer per la suposada «protecció» de la que gaudien els dos gestors de l’edifici. Després dels fets del 4 de febrer, sorprenentment, cap dels dos va ser detingut i a l’actualitat ningú en sap res.
La premsa xilena sí informa de les tortures
Els diaris de més tirada de Xile i les cadenes de televisió de gran audiència han informat àmpliament de la situació que viuen Rodrigo, Álex i Juan, els tres empresonats pels fets de Sant Pere més Baix. Han donat veu a les famílies i han narrat amb tot detall les tortures que segons han denunciat van patir a l’interior de furgonetess policials i als calabassos de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra. Els programes matinals de la televisió nacional de Xile han arribat a fer connexions en directe via satèl·lit des de Barcelona amb Mariana, la mare de Rodrigo Lanza. Delia Améstica –mare d’Álex Cisternas– ha fet rodes de premsa i ha aparegut a entrevistes a nombrosos rotatius xilens. No s’expliquen com és possible el silenci mediàtic que es viu a Barcelona al voltant del seu cas. Televisió de Catalunya va assistir a la manifestació del passat 1 d’abril, però les famílies no van veure que se n’informés a cap dels Telenotícies.


Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordihttp://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE «SIDA»

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)