Hola,

Tant si hem rebut la revolució digital amb els braços oberts com si ens l’han imposat, havent de suportar el menyspreu de tot aquell públic potencial que consumeix la música (en lloc d’apreciar-la, d’admirar-la com a obra d’art), i, encara més greu, dels suposats experts tendenciosos, ara estem on estem: submergits en la mateixes tendències que marca aquest ‘públic potencial’.

I arrossegar tothom ha estat un error que, no només han fet abans, sinó que tornaran a fer. La banalització del format (el CD per l’MP3) ha provocat que la gent hagi assumit que ja no necessiti comprar els CD. L’efecte psicològic és terrible. Ja no ‘compro el CD’, no el necessito, només ‘compro la música’. Però les persones, tan acostumades al fet material que ja no recordem el romanticisme de les petites coses, hem assumit que si no ens venen un format físic, ens estan venent fum. ¿Tanta evolució tecnològica per acabar escoltant música en format comprimit mitjançant alguna ràdio digital a la carta  (mal anomenada plataforma d’streaming)? Hi ha un abisme entre els suposats experts i els vertaders amants d’un art: els primers creuen conèixer la veritat imposada i l’assumeixen com pròpia, els segons sabem que l’art expressa la veritat per si mateixa.