Ara: “Un economista de 28 anys troba un error de càlcul en les teories que defensen les retallades”

Només cal mirar 5 minuts la Wikipedia per a adonar-se que els dos han estat fortament vinculats a l’FMI, i aquí ve la bomba: el director de tesi de Carmen Reinhart va ser Robert Mundell, conegut per ser l’ideòleg o “pare de l’euro”. I aquí es tanca el cercle.

Però no, això els “periodistes” no ho analitzen, seria massa demanar.

El 19 d’abril de 2013 23.23, XXl ha escrit:

http://www.ara.cat/economia/economics-lausteritat-reconeixen-error-calcul_0_904109768.html

“tot el que podem esperar és que els futurs historiadors assenyalin que un dels punts centrals que fonamentaven el moviment de l’austeritat […] es va basar en el fet que algú accidentalment no va actualitzar una fila en la fórmula de l’Excel”

Sense comentaris…

http://www.ara.cat/economia/economics-lausteritat-reconeixen-error-calcul_0_904109768.html

Un economista de 28 anys troba un error de càlcul en les teories que defensen les retallades

El descobriment de Thomas Herndon fa trontollar els arguments dels partidaris de l’austeritat. Paul Krugman analitza l’equivocació en un article que publica l’ARA
 
ARA
Barcelona | Actualitzada el 19/04/2013 19:47
 
Thomas Herndon troba un error el 19/04/2013 en la teoria de l'austeritatThomas Herndon   
Un jove economista de 28 anys, Thomas Herndon, ha trobat un error de càlcul, entre d’altres, en el document Excel d’un dels articles més citats a l’hora de defensar l’austeritat econòmica i les retallades.
Es tracta de ‘Growth in a Time of Debt’, escrit el 2010 per Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, de la Universitat de Harvard. Tots dos van concloure que els països que tenen un deute públic superior al 90% del PIB ho tenen molt difícil per créixer. Per tant, va donar arguments a la idea que per poder créixer econòmicament primer cal reduir el dèficit, cal retallar.
La tesi se sostenia fins que Thomas Herndon, de la Universitat de Massachusetts, va decidir tornar a fer els càlculs. I com que no li quadraven els números, va contactar amb Reinhart i Rogoff perquè li deixessin veure com havien arribat a les seves conclusions. Quan, amb l’ajuda de dos economistes, va analitzar el full de càlcul d’Excel que li havien enviat, van comprovar que hi havia tres errors.
La primera equivocació era un error d’Excel. S’havien descuidat d’incloure en la mitjana els països que havien tingut un gran deute públic i un gran creixement a la vegada. Ni Austràlia ni Àustria ni Dinamarca ni Bèlgica ni el Canadà s’havien comptabilitzat. Com descriuen al web de l’Institut Roosevelt, “tot el que podem esperar és que els futurs historiadors assenyalin que un dels punts centrals que fonamentaven el moviment de l’austeritat […] es va basar en el fet que algú accidentalment no va actualitzar una fila en la fórmula de l’Excel”.
El segon error és que, tot i tenir-ne les dades, exclouen sense donar cap raó els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Uns anys en què la majoria de països van tenir un gran creixement, tot i que el deute públic superava el 90% del PIB. Si Reinhart i Rogoff volen començar a fer la mitjana a partir del 1950, com a mínim haurien d’explicar per què, segons l’Institut Roosevelt.
En tercer lloc, els càlculs són “poc convencionals”. L’exemple que l’Institut Roosevelt detalla és el sistema que utilitzen per aconseguir la mitjana de creixement dels països amb un deute públic superior al 90% del PIB. Ho calculen a partir de la mitjana de cada país. Així, donen el mateix pes als 19 anys que el Regne Unit va créixer amb un gran deute que al decreixement de Nova Zelanda durant un únic any de gran deute. L’Institut Roosevelt considera que les dades del Regne Unit haurien de pesar 19 vegades més o, si més no, Reinhart i Rogoff haurien d’explicar per què decideixen fer-ho així.
Reinhart i Rogoff han reconegut, com a mínim, el primer error. Però creuen que això no invalida les seves conclusions.
No obstant això, Thomas Herndon i els altres dos economistes de la Universitat de Massachusetts, Michael Ash i Robert Pollin, consideren que si se solucionessin els tres errors les conclusions finals serien molt diferents. En lloc d’un creixement del -0,1%, el resultat seria un 2,2%. És a dir, durant els últims 60 anys els països que tenien un deute públic superior al 90% del PIB han crescut de mitjana un 2,2%.
Per tant, el deute públic elevat no ha impedit mai el creixement, així que avui en dia no cal retallar per poder créixer.
L’economista Paul Krugman, en un article que es publica a l’ARA Premium, considera que la resposta de Reinhart i Rogoff a les crítiques ha sigut “molt, molt dolenta” i que en la investigació “alguna cosa va anar molt malament”. Diumenge, el text de Krugman es publicarà també a l’edició en paper, juntament amb un reportatge que analitza el cas.
http://www.ara.cat/premium/opinio/depressio-lExcel_0_904109800.html

La depressió de l’Excel

   PAUL KRUGMAN
Actualitzada el 19/04/2013 22:22
En l’era de la informació els errors matemàtics poden portar al desastre. El Mars Orbiter de la NASA es va estavellar perquè els enginyers es van oblidar de convertir unes dades al sistema mètric decimal. L’aventura del banc JP Morgan Chase amb el borsista anomenat London Whale va acabar malament en part perquè els analistes es van equivocar i van dividir per una suma en lloc d’una mitjana. Així doncs, ¿és possible que un error de codificació d’Excel hagi destruït les economies del món occidental?

Vet aquí la història tal com està a dia d’avui: a principis del 2010, dos economistes de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, van difondre un document, ‘Growth in a time of debt’ [El creixement en una època d’endeutament], que pretenia identificar un llindar crític, un punt d’inflexió, per a l’endeutament públic. Afirmaven que, quan el deute supera el 90% del producte interior brut, el creixement econòmic baixa dràsticament.

Reinhart i Rogoff tenien credibilitat gràcies a un llibre anterior, molt aplaudit, sobre la història de les crisis financeres. El calendari de l’operació va ser perfecte. L’obra, que va sortir justament en el moment en què Grècia entrava en crisi, anava com anell al dit als nombrosos dirigents que volien fer el gir de l’estímul cap a l’austeritat. En conseqüència, el document es va fer famós a l’acte. Va ser i encara és, sens dubte, l’anàlisi econòmica més influent dels últims anys.

De fet, Reinhart i Rogoff van aconseguir aviat el rang de personatges sagrats entre els autoproclamats guardians de la responsabilitat fiscal; la seva teoria sobre el punt d’inflexió no es va considerar com una hipòtesi controvertida, sinó com un fet inqüestionable. Per exemple, un editorial del ‘Washington Post’ de principis d’aquest any ens posava en guàrdia contra qualsevol relaxació en matèria de dèficit, perquè “ens acostem perillosament a la xifra del 90% que els economistes consideren com una amenaça per a un creixement econòmic sostenible”. Fixeu-vos en l’expressió: “els economistes”, no “alguns economistes”, i molt menys encara “alguns economistes molt qüestionats per altres economistes que tenen també molt bones credencials”, que era la realitat.

Perquè la veritat és que Reinhart i Rogoff van rebre crítiques molt serioses des de bon començament, i la polèmica va anar creixent amb el temps. Tan bon punt es va fer públic l’estudi, molts economistes van assenyalar que la correlació negativa entre el deute i els resultats econòmics no havia de significar per força que un endeutament elevat hagués de provocar la caiguda del creixement. Podria molt ben ser a l’inrevés: uns mals resultats econòmics poden fer pujar l’endeutament. En efecte, no hi ha dubte que aquest és el cas del Japó, que es va començar a endeutar de valent només quan a principis de la dècada del 1990 el seu creixement es va enfonsar.

Al cap d’un temps va sorgir un altre problema: a altres investigadors que feien servir unes dades sobre deute i creixement aparentment anàlogues a les de Reinhart i Rogoff no els sortien els mateixos resultats. Solien trobar una certa correlació entre un deute elevat i un creixement lent, però res que s’assemblés al punt d’inflexió del 90%, ni a cap percentatge de deute de cap mena.

Al final, Reinhart i Rogoff van deixar que els experts de la Universitat de Massachusetts es miressin el full de càlcul original, i així es va resoldre el misteri dels resultats que no es podien repetir. En primer lloc, havien omès algunes dades; en segon lloc, havien utilitzat uns procediments estadístics inusuals i força qüestionables, i, finalment, sí, hi havia un error de codificació a l’Excel. Corregiu aquestes rareses i errors i obtindreu el que altres especialistes han descobert: una certa correlació entre un endeutament elevat i un creixement lent, sense cap pista, però, que indiqui què està provocant què, ni el més mínim indici del llindar del 90%.

La resposta de Reinhart i Rogoff ha estat reconèixer l’error de codificació, defensar la resta de les seves decisions i dir que mai han afirmat que el deute causi necessàriament un creixement lent. En això fan una mica de trampa, perquè en repetides ocasions havien insinuat aquesta idea, tot i que evitaven expressar-la clarament. De tota manera, el que de debò compta no és el que volien dir, sinó com es va interpretar la seva obra: els defensors entusiastes de l’austeritat van pregonar que el suposat punt d’inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar la despesa pública, malgrat les massives xifres de desocupació.

Així doncs, el fiasco de Reinhart i Rogoff s’ha de veure en el context més ampli de la mania de l’austeritat: el desig descarat i intens de donar l’esquena als aturats compartit pels responsables polítics i experts de tot el món occidental que, amb la crisi econòmica com a excusa, volen retallar les prestacions socials.

El que demostra el cas de Reinhart i Rogoff és fins a quin punt són falsos el pretextos amb què s’ha venut l’austeritat. Durant tres anys, el gir cap a l’austeritat no s’ha presentat com una opció sinó com una necessitat. Els estudis econòmics –insisteixen els defensors d’austeritat– demostren que, quan el deute és superior al 90% del PIB, passen coses terribles. Però els estudis econòmics no han demostrat res d’això; un parell d’economistes ho van afirmar, mentre que molts d’altres no hi estaven d’acord. Els responsables polítics van abandonar els aturats i van abraçar l’austeritat perquè van voler, no perquè s’hi veiessin obligats.

Així doncs, ¿servirà de res el fet que Reinhart i Rogoff hagin caigut del pedestal? M’agradaria creure que sí. Pronostico, però, que els sospitosos habituals trobaran un altre dubtós exemple d’anàlisi econòmica i el convertiran en objecte de veneració. I la depressió seguirà i seguirà…

Salut i consciència!

Jordi

http://vimeo.com/user1361588/videos
:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

Contadores PLC

La asociación ENSALUD informa

Campaña informativa sobre los contadores PLC

Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'