L’estafa olímpica vint anys després

 21 de julio de 2012
  «L’estafa olímpica vint anys després»
http://julicuellar.wordpress.com/2012/07/21/lestafa-olimpica-vint-anys-despres/
http://www.llibertat.cat/2012/07/l-estafa-olimpica-vint-anys-despres-18740
21 de juliol de 2012
L’estafa olímpica vint anys després
Juli Cuéllar
Julia Cuéllar, de la CUP de Mataró
El sistema trontolla, per això els altaveus del poder alimenten la nostàlgia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Lògic, ja que la “pax olímpica” va ser l’últim episodi de consens social reeixit a mans de la burgesia porciolista.
No oblidem que el projecte olímpic de la Gran Barcelona es va concebre com a un contrapès a l’hegemonia electoral de les faccions més nacionalistes de la burgesia. La dicotomia Àrea Metropolitana versus Generalitat és la nefasta herència d’aquell període, que ha impedit la racionalització de la divisió territorial, electoral i administrativa del nostre país.
El tàndem Samaranch (La Caixa) – Maragall va executar un programa polític i un model de societat al servei de les classes dominants, ideat durant el franquisme, que es va consolidar a través de l’estructura de poder municipal ordida pel PSC (Ajuntament i Diputació) i que, a partir de 1982, va complementar amb els seus delegats del govern d’Espanya a Catalunya.
L’estira i arronsa se saldà amb la progressiva genuflexió dels dirigents nacionalistes de CDC, fins al punt que en Jordi Pujol, després de resistir l’embat de Banca Catalana, van declarar-lo “español del año” i va acabar de bracet amb els botxins del PP. Sols uns pocs van mantenir la flama de la dignitat la seva reivindicació va quedar reduïda a aspectes merament identitaris (aquí és on cal situar les manifestacions del “Freedom fot Catalonia” i les mobilitzacions de La Crida i Òmnium Cultural). La resta van callar i van parar la mà, fet i fet ja els estava bé que Catalanya esdevingués una autonomia bananera, el país del 3%, dels Millet i companyia.
El 1992 l’Estat postfranquista espanyol es va reforçar notablement gràcies a la combinació de la celebració del V Centenario, la capitalitat cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona.
La burgesia barcelonina va convertir Barcelona en la seva plataforma de poder i la vinculà a la ficció d’una Espanya postnacional i a la doble capitalitat Madrid – Barcelona.
Certament, el 92 va reportar un plus d’inversió de l’Estat espanyol, però aquest caramel va ser clarament insuficient i molt per sota del volum real de l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures acumulat al llarg dels anys.
Davant d’aquest panorama, la crítica més rotunda a Barcelona 92 la formulà, sense cap mena de dubte, l’esquerra independentista, a través de l’MDT. Des d’aquest sector polític es qüestionà amb encert les olimpíades com a un projecte de dominació de la burgesia barcelonina, que donava continuïtat als plans de Porcioles, un alcalde franquista que amb el temps els poders fàctics s’esforçaren a rehabilitar presentant-lo com a un demòcrata i catalanista de tota la vida.
L’independentisme denuncià la destrucció del teixit productiu autòcton en benefici d’un model d’economia especulativa. Aquí es van posar-se les bases d’un model urbanístic i territorial depredador i segregador, basat en el creixement especulatiu. Es va catapultar el turisme de borratxera. Es va expulsar la població cap a les perifèries sense cap voluntat de resoldre problemes com l’accés a l’habitatge o la millora de la mobilitat amb transport públic.
Barcelona 92 va ser el colofó de la Transició postfranquista. Volien que treballéssim de franc, com a “voluntaris” i que fóssim “amigos para siempre” amb els nostres opressors. Però la realitat del 93 i del 94, marcada per la crisi, la desregulació dels drets laborals (contractes escombraria i ETT) i el desacomplexament de l’espanyolisme feren palès que la transformació de Barcelona i de la societat catalana havia estat un bluf, un miratge. El final de la festa va significar, inevitablement, la fi del consens. Els intents posteriors de reeditar-lo (Fòrum de les Cultures, capitalitat de la Unió Mediterrània Occidental…) s’han estavellat davant d’una realitat complexa marcada pels dos vectors que, fins avui, tracen i condicionen la societat catalana: l’opressió nacional i de classe.
Fa vint anys van intentar silenciar la nostra lluita amb la repressió (Operació Garzón) i, avui, passa exactament el mateix. Però la resposta continua dempeus: cal acabar amb l’hegemonia burgesa i que les classes populars catalanes construeixin un poder polític socialista i sobirà.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
http://operaciogarzon.wordpress.com/
Recull de material sobre l’Operació Garzón
(…)
“Barcelona olímpica més cara que mai”, adhesiu que parodia la campanya de l’Ajuntament “Barcelona més que mai”.
(…)
Adhesiu de la Coordinadora Unitària de Joves pel Comitè Olímpic de Catalunya.
(…)
Adhesiu “Barcelona 93? amb el logotip creat per Catalunya Lliure.
(…)
Document amb la relació de detinguts durant l’Operació Garzón que circul·lava quan aquesta s’estava produïnt.
(…)
(…)
Octavetes de la campanya Freedom for Catalonia que van circular l’època dels jocs olímpics del 92.
(…)
(…)
Una tira d’en Jordi Soler publicada al diari El Punt del 22 de juliol de 1992 fent referència al COI (Comitè Olímpic Internacional) i al seu president Joan Antoni Samaranch:
(…)
(…)
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
http://entrebits.blogspot.com.es/2012/02/ara-que-en-garzon-ja-no-es-jutge.html
dilluns, febrer 20, 2012
Ara que en Garzón ja no és jutge…
… pot estar bé recordar algun dels seus “èxits”.

(Avui 20/02/2012 el CGPJ ha fet efectiva la sentència i ha expulsat Baltasar Garzón de la carrera judicial)

AVUI
dimarts 11 de març del 2003

Oriol Malló. Periodista. El 18 de març treu ‘Tarradellas. Un segle de catalanisme’ (Planeta)

“ELS VAIG DIR QUE M’HAVIEN TORTURAT I ES VAN POSAR A RIURE”
Foto: JOSEP LOSADA

APUNT

El 1990 Oriol Malló es va embolicar amb Terra Lliure i va robar una màquina de llegir targetes Visa en una botiga. El 1992 Garzón va engegar la famosa operació contra l’independentisme català i el van delatar. Malló no es va entregar fins que el conseller de Governació, Josep Gomis, no li va garantir que la Guàrdia Civil no l’interrogaria. Però les tortures que diu que va patir li van servir d’una cosa: a canvi de no denunciar-les, polítics de CiU, ERC i PSC van poder negociar l’arxivament del seu cas. Encara tenia un altre motiu de pes per callar: els interrogadors viuen en una caserna prop de casa seva. Diu que el van amenaçar de mort i que n’ha oblidat les cares. Em pregunto què en queda, de l’agosarat que el 1992 acabava de guanyar un premi pels seus reportatges a la guerra de Iugoslàvia. No puc jurar que diu la veritat però sí que cada gest seu delata una fragilitat sòrdida, el rastre d’un trauma.

Enric Vila

E.V. Quan comença la broma?
O.M. Just arribar a Madrid. Cap a les 8 del matí, em porten a la direcció general de Trànsit i em veu una forense. Em pregunta si pateixo del cor, si prenc medicaments, si tinc problemes d’estómac o alguna malaltia. Li dic que no i al cap de cinc minuts entren els guàrdies civils que m’havien dut des de Barcelona i em posen una bossa al cap.

E.V. I què fan?
O.M. Em fiquen dins un cotxe. Em diuen que em faran el paseíllo. I em posen el cap entre els dos seients del davant i em comencen a pegar i a insultar.

E.V. Amb què li peguen?
O.M. Al cotxe, amb els punys. Després vaig saber que anàvem a la direcció general de la Guàrdia Civil: al carrer Guzmán el Bueno.

E.V. Quina ironia.
O.M. Sí. Em fan baixar moltes escales i a l’últim tram em fan rodolar avall.

E.V. I tu què dius?
O.M. “No he hecho nada, ¡quiero declarar ante el juez!” M’havia entregat als Mossos, amb la condició que la Guàrdia Civil no m’interrogaria, que em portaria a declarar directament davant el jutge.

E.V. I un cop baixades les escales?
O.M. M’asseuen i em diuen que declari que he comès un atracament i que sóc membre de Terra Lliure. Dic que només parlaré davant del jutge. I es foten a riure: “O cantas o te molemos a palos”.

E.V. I què?
O.M. Es posen a fer-me la bossa. M’estrenyen les nanses al voltant del coll fins que quasi no puc respirar. Mentrestant em van pegant a l’estómac, a l’esquena, als braços, i així tot el matí. Com que m’ofegava, els vaig caure a terra dues vegades gairebé inconscient.

E.V. I què feien, quan queies?
O.M. M’obrien la bossa, m’aixecaven a cops i em feien fer flexions.

E.V. Collons!
O.M. Hi ha una cosa que em va afectar molt.

E.V. Digui.
O.M. En un moment donat comencen a passar-me un punxó i una esponja mullada per la mà i em diuen que a la tarda em faran electroxocs. “Se lo haremos en el pene”, anaven dient! També em van amenaçar amb la banyera i van donar l’aigua perquè sentís el soroll.

E.V. Per què no cantava i avall?
O.M. Perquè em podien caure 15 anys de presó. Pensa que quan al jutge Garzón li vaig dir que m’havien tret la confessió sota tortura va mirar cap al sostre.

E.V. Com va acabar el matí?
O.M. Quan els vaig caure la tercera vegada em van portar a una cel·la molt fosca. Estava terroritzat i vaig pensar d’acabar com fos.

E.V. Es va intentar suïcidar?
O.M. Sí. Vaig trobar una grapa als pantalons.

E.V. Amb una simple grapa?
O.M. Sí. Primer vaig intentar tallar-me les venes. Em vaig traspassar la pell unes vuit vegades, fins que una de les puntes es va trencar. Llavors vaig intentar rebentar-me l’ull esquerre.

E.V. Aaah. Mare meva!
O.M. No pots. L’ull es retrau i el cos no et deixa. Estava desesperat i quan vaig sentir que venien a buscar-me em vaig menjar la grapa i em vaig colpejar molt fort contra la paret amb el cap.

E.V. I què van fer?
O.M. Em van dur a l’hospital. Em van fer una radiografia i com que no va sortir res (pots comptar, una grapa!) un em va dir: “Ahora sí que te vas a enterar”.

E.V. I sant tornem-hi?
O.M. Sí, em van tornar a la direcció general de la Guàrdia Civil. Que penso: quan al matí em van treure de Tràfic amb la bossa al cap, sentia els repics dels teclats, o sigui, que els oficinistes bé em devien veure!

E.V. Què li van fer aquest cop?
O.M. Em van portar en un lloc que devia tenir diverses cel·les perquè sentia crits i plors, i em van fer posar de bocaterrosa en un matalàs. Hi va haver un moment de semitranquil·litat i em vaig queixar a una guàrdia civil. “Nosotros torturamos però vosotros matáis”, em va dir la tia.

E.V. I després, què va passar?
O.M. Entren uns quants guàrdies civils fotent crits i em posen una bena verda als ulls i, de nou, la bossa al cap. Em porten a empentes fins a una altra habitació mentre un em diu: “Ahora vamos a hablar en serio”.

E.V. Ai!
O.M. Em posen les manilles sota la cama dreta i em fan fer flexions en posició semifecal mentre em van clavant ara un cop de guia telefònica al cap, una nata a la galta, un cop de puny al fetge, una altre a les costelles i tot això cridant. Cridaven ells i em feien cridar a mi. Així encara crispaven més l’ambient.

E.V. I vostè tossut.
O.M. No. Ja no podia més. Els vaig dir: “Parlaré. Però d’això se’n diu tortura”. I un d’ells va saltar: “Pues claro, qué te creías, idiota”.

E.V. I els altres?
O.M. Van riure.

:::::::::::::::::::::::::::::::::

He tornat a sentir l’horror

Oriol Malló
El Punt, 27-2-2003

He tornat a sentir les veus d’antany. Ho confesso. He fet tot el possible per oblidar-les i actuar com si res d’allò que va succeir hagués passat realment. És un mecanisme de supervivència i una forma d’oblidar que vaig viure l’horror i que me’l vaig empassar sencer. És així. Tenia síndrome d’estocolm. Si m’estava passant a mi és que potser m’ho mereixia perquè en el fons, si havia caigut, devia ser culpable. Però he tornat a sentir les veus d’antany. La bossa al cap, els cops per tot el cos, les ganes de morir i la impunitat d’aquells uniformats que em van destruir per dins i per fora. He esperat que es morissin de càncer o d’accident. No els desitjo res millor. Però no ha servit de gaire. Ells continuen, feliços i satisfets, torturant la gent amb la perícia de sempre. I he sentit les veus d’antany: els seus insults i els plors de la gent, els crits esquinçats de les víctimes, tancades en cel·les estretes i fosques esperant el següent interrogatori. I no puc callar més. Perquè he callat massa. I el meu silenci, ara mateix, seria redoblar la meva complicitat amb uns malparits que no mereixen un lloc entre els vius. He sentit les veus d’antany, fa tot just poques hores. Els detinguts de l’Egunkaria a qui ofegaven amb bosses de plàstic, els ciutadans que eren apallissats a les dependències de la Guàrdia Civil i aquell home que, arribat al límit de l’horror, intenta suïcidar-se. I sé que és veritat. Pura, crua, aterridora veritat. Ara com fa deu anys. Jo he vist l’horror, estrany al meu propi cos, mentre el matxucaven per tot arreu i es divertien fent-me passar una agulla pel braç simulant la sessió d’electroxocs que vindria després. Sempre que no cantés, és clar.
Recordo com m’ofegaven, cada cop una mica més, fins al punt de perdre el sentit i caure a terra. Com m’aixecaven a hòsties. I com continuaven pegant-me amb guies telefòniques. I no han canviat. Són els mateixos senyors que viuen i treballen a la caserna de la Guàrdia Civil del meu barri, veïns de casa, que em van mirar a la cara i em van dir que si els denunciava em pelarien. Ells em van acompanyar a Madrid per torturar-me a plaer a la seu central de Guzmán el Bueno. I és ben cert: em van clavar la por al cos. Van vèncer la meva resistència i em vaig deixar morir. Ells eren déus inclements que es permetien, un dia de juliol de 1992, convertir-me en una desferra humana. I em van omplir de por i vaig preferir plegar de viure abans que seguir l’interrogatori. Però ja saben el que es fan. Ni un cordill de sabata et deixen per por que t’intentis estrangular. I l’únic que et queda és llançar-te contra la paret i menjar-te una grapa i esperar que et facis prou mal per evitar que ells te’n facin encara més.
I he sentit les veus del passat ara, en aquest present que em torna, de nou, als replecs de la memòria. Allà on vaig estar, als soterranis de l’infern, indefens a les seves mans, exposat a una degradació que cap home hauria de conèixer. I tot s’ha fet real ara que escolto per la ràdio que un ciutadà basc ha intentat suïcidar-se perquè ja no podia més. I jo no puc més. I vull vèncer la por. Que tornin, que em prenguin de nou, que m’apallissin sense remissió i que no els pugui escopir a la cara i recordar-los que no em podran vèncer. Em van vèncer. És dolorós reconèixer-ho. És el seu triomf. La confessió que firmes contra la teva voluntat i que refutes davant un jutge que només fa cas de les declaracions extretes sota tortura, que com saben tots els inquisidors és el camí per arribar a la veritat. No et recompons fàcilment. T’han vinclat l’ànima i t’han arruïnat la vida. Res més fàcil. Després ja només resta el terror que et queda a dintre i no se’n va mai. I saps que la impunitat és absoluta, que ningú et creurà, que ets un terrorista i que t’ho inventes tot. Com que tots declarem tortures, tots mentim. L’axioma, justament, és el contrari. No en sóc un cas a part. Tots passen per la piconadora en un festival de vexació inhumana que la Guàrdia Civil aplica a tots els acusats de terrorisme. No vaig tenir ni tan sols el mèrit de ser l’excepció a cap regla. I no era res personal. Però per mi sí que ho era. I no els perdonava, però em resignava. No pagaran el seu crim. Res no els passarà. Seguiran fent mal perquè el PP, el govern i les seves clavegueres, considera que la tortura és la millor manera d’extreure una confessió i de sembrar el pànic entre la gent sabent que gaudiran, de passada, de l’encobriment informatiu car sempre hi haurà sicaris disposats a negar l’evidència. Però no puc més. He escoltat les veus d’abans.
I l’Egunkaria m’ha recordat que tinc el deure de parlar. Que l’estat policial, la maquinària del terror i la mascarada democràtica han guanyat la partida. Que Franco i els vencedors de la guerra marquen les seves víctimes en nom de la croada antiterrorista. I així ho dic jo. A qui vulgui escoltar-me. Ells em van torturar a mi i a desenes de catalans l’estiu de 1992. Ho han tornat a fer el 2003 amb els detinguts d’Egunkaria però ho han seguit fent cada dia de la seva vida. I si perquè són etarres s’ho mereixien, aclariu-m’ho i legalitzem la tortura. No siguem més hipòcrites. Prediqueu-ho als quatre vents i feu feliç l’Espanya racial. Però jo no vull callar més. He sentit les veus d’antany i crido el crit que em pertoca: ¡Basta ya! I els asseguro que tinc la por al cos. Por que em vinguin a buscar de nou. Por de topar-me’ls una nit i no poder defensar-me’n. Por que tot torni a passar i estar sol. Indefens. Perquè aquest article el llegiran. I la veritat, és l’únic que no suporten. Creguin-me.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::
http://www.lavanguardia.com/deportes/20120724/54328802582/passar-olimpicament-marius-serra.html
EL RUM-RUM

Passar olímpicament

Enlloc no he sentit la veu dels abstencionistes olímpics; ens paguen amb la mateixa moneda i ens ignoren

24/07/2012 – 00:00h

Màrius Serra

Màrius Serra
El compte enrere que mena a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres’12 ve carregat de Barcelona’92. Per tele, bar i ràdio retrobem escenes emblemàtiques dels Jocs que van canviar per sempre la ciutat més poblada de Catalunya. S’apel·la a la nostàlgia amb sucre i se serveix en el format habitual dels anuncis de dieta, abans i després. La ciutat en expansió, els protagonistes del fet, Maragalls i Epis, Rebollos i Samaranchs, les gestes dels esportistes i, sobretot, els milers de ciutadans que s’hi van involucrar a fons, fins al punt de professionalitzar el voluntarisme. Alguns reportatges donen veu als predecessors de Jimmy Jump, que van maldar per mostrar al món la pancarta del Freedom for Catalonia. Però enlloc no es parla de la gent que en vam passar olímpicament. Dels que vam fugir esparverats per aquella festa major planetària, d’aquella fira que ens muntaven al costat de casa. Sento un gran respecte per la il·lusió com a motor de vida, però encara ara en malfio quan es col·lectivitza i encara avui tornaria a passar olímpicament dels Jocs Olímpics. La vigília de la inauguració, vint anys enrere, vam ser uns quants els barcelonins que vam fugir com més lluny millor. En el meu cas, vaig passar els Jocs voltant per Síria i Jordània amb uns bons amics, aliens a aquell gran moment que tot ho canviaria. Aliens a la il·lusió col·lectiva. L’únic dit que vaig moure per l’olimpisme va ser pels Paralímpics, per encàrrec del meu amic proolímpic Oriol Comas, en una aproximació a la discapacitat que llavors no podia ni sospitar que resultaria tan premonitòria. Enlloc no he sentit la veu dels abstencionistes olímpics. Ens paguen amb la mateixa moneda i ens ignoren, la qual cosa té una certa lògica. Però existim. Existim els que vam viure aquella il·lusió des d’un escepticisme que després es reforçaria amb l’esguerro del Fòrum Universal de les Cultures 2004 i que ens ha portat a tenir el model de ciutat que tenim.

El dissabte, en una columna al Viure intitulada “La caspa olímpica”, Sergi Pàmies feia una pregunta llarga i sinuosa: “És un disbarat afirmar que l’ambició modernitzadora de 1992 va significar l’expropiació forçosa -i de vegades brutal- d’uns valors socioculturals populars i l’inici d’una grandiloqüència de nou ric i d’unes oportunitats de corrupció que encara estem pagant?”. La resposta és sí. Un sí halitòsic que esclata com una bomba fètida en el podrimener dels nostres temps. A banda de totes les virtuts que ara sentim proclamar, els Jocs també van significar el tret de sortida de la cursa immobiliària que ens ha portat fins aquí. Els Jocs van enterrar la corrupció del franquisme per encetar la de la democràcia. Citius, altius, fortius.


Salut i consciència!

http://vimeo.com/user1361588/videos
:: http://entrebits.blogspot.com/ ::

 

Volver a ‘El filó de perdició’

Compartir

Comments are closed.

MULTIMEDIA

Contadores PLC

La asociación ENSALUD informa

Campaña informativa sobre los contadores PLC

Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'