«De Decadències i Renaixences»

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02364

Editorial setembre 2013

 

Editorial setembre 2013. De Decadències i Renaixences

De Decadències i Renaixences

Coincidint amb la Diada d’aquest any 2013, Sàpiens publica una col·lecció de llibres sobre el 1714. No en conec el contingut i, per tant, no puc valorar-lo. Però m’ha cridat l’atenció que el volum que tanca la col·lecció porti per títol: 1760-1900 el Renaixemnt de Catalunya. Un títol que juga, un cop més, amb el concepte de Renaixença. Sembla, que, malgrat els darrers avenços historiogràfics encapçalats per Garcia Espuche i el seu equip, que desmunten el mite d’un període de declivi que s’hauria perllongat durant tres segles de la nostra història, encara ens agrada jugar amb aquests conceptes de Decadència i Renaixença.

Gràcies als senyors de la Renaixença i als seus continuadors, ens hem arribat a creure que la unió dinàstica dels Reis Catòlics o, fins i tot, l’adveniment de la dinastia Trastàmara el 1412, van comportar la Decadència de Catalunya. Que el país, desposseït de reis “propis”, va entrar en un decaïment identitari, polític i econòmic del qual no començaria a recuperar-se fins a mitjans del segle XIX, gràcies a la famosa Renaixença.
Segons aquesta visió de la pròpia història, el país hauria començat a renéixer quan un prohom català va escriure una Oda a la Pàtria (1833) -un poema destinat a afalagar el seu cap-, ho va continuar fent amb una Mancomunitat provincial el 1913 i va arribar a un punt de plenitud amb de l’Estatut de Núria de 1932 i, que després d’un parèntesi de 40 anys, va tornar a ressorgir de les seves cendres amb el gloriós Estatut de Sau de 1979.
Es veu que de viure amb estatuts minsos o retallats en lloc d’una constitució, de no tenir un poder judicial propi, ni un exèrcit propi, ni poder per recaptar impostos, ni de tenir una llengua amb una oficialitat plena, els catalans n`hem de dir Renaixement. En canvi, d’un període –els segles XV, XVI, XVII i principis del XVIII- en què els catalans teníem constitucions, recaptàvem els nostres impostos, teníem un poder judicial propi, exèrcit propi, diplomàcia pròpia, un comerç pròsper i una llengua plenament oficial n’hem de dir Decadència.
D’una societat que quan considerava que continuar lligada a una monarquia castellana ineficient i corrupta era un llast per al país proclamava la República Catalana (1640) o que, farta d’un rei insensible als anhels catalans (Felip V), el substituïa sense miraments per un de més proper als seus interessos (Carles III), en diem una societat decadent. I, al contrari, d’una societat que es conforma amb mancomunitats, Generalitats reinstaurades i estatuts de Sau o de Miravet, en diem una societat renaixent.
Potser quan ens adonem d’aquesta paradoxa, haurem trobat la clau per entendre la nostra -fins ara- poca ambició nacional com a poble i haurem entès, finalment, per què hem arribat on hem arribat. Potser quan, d’una vegada per totes, comencem a posar a les coses el nom que els correspon haurem començat, aleshores sí, el camí cap a una veritable Renaixença nacional.
Armand Sanmamed
05/09/2013

¿Qui en va dir decadència (PDF)

De Decadències i Renaixences PDF)

Presència – 300 anys i encara som aquí (PDF)

Salut i consciència!

Jordi

http://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/

:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Tags: , , ,

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'