Benvolgudes companyes i companys. Amb alguns fa gairebé 34 anys que ens coneixem, amb altres recentment. Us dono a tots les meves sinceres gràcies per tot el què hem compartit, pels vostres comentaris, per les vostres observacions, per les vostres opinions i per les discussions que hem tingut. Gràcies per tot el què m’heu ensenyat. Tant amb els que hem sigut més afins com els que menys, tots tenim coses per aportar i de tothom s’aprèn. Tots en algun moment heu fet un comentari que m’ha fet reflexionar i indagar, i qui sap si obrir una nova porta.
He estat 46 anys immersa en el món sanitari hospitalari en l’assistència directa, per tant, un record i agraïment a les aportacions que m’han fet els malalts que he cuidat, també ells m’han ensenyat molt i he aprés, les seves experiències i vivències m’han obert nous i fascinants camins. Estar malalt és molt més que tenir un problema orgànic.
No cal dir que al llarg d’aquests 46 anys els canvis que he viscut dins el sistema sanitari han estat molt grans, tanmateix hi ha hagut un fil conductor. Ni tot allò d’abans era millor ni tot el d’ara és pitjor. Però sí que hi ha coses que hem de reconsiderar i mereixen reflexió. Hem guanyat molt amb tecnologia, necessària; però hem perdut en humanitat, en el contacte humà. Les dues facetes són imprescindibles i s’han de complementar, mai contraposar.
En aquest temps la professió infermera ha esdevingut universitària, però no estic del tot segura que haguem assolit aquest repte, crec que no hem sabut o pogut trobar el nostre lloc, en alguns aspectes, fins i tot ens n’hem apartat. Cal reflexió i discussió serena entre totes les infermeres, les novelles i les veteranes, que pel camí fet tenim a aportar-hi. Per avançar cal revisar la historia, no rebutjar-la.
Acabo amb unes paraules i reflexió sobre el moment crucial que vivim. Des d’inicis de 2020 que la OMS va declarar una pandèmia els esdeveniments han estat de vertigen arreu. Dins els hospitals s’han viscut moments durs i altres de més relaxats, una situació percebuda de formes diferents pels actors, alhora, hi ha tabú i por en alguns professionals a parlar si no es coincideix amb la versió oficial.
Les contradiccions, les absurditats i les incoherències han dominat des de llavors, tant dins el camp polític/social com dins el mèdic sanitari. La por ha estat sempre el fil conductor. El discurs oficial, imposat per la OMS, ha estat hegemònic i únic com mai abans havia sigut. S’han silenciat, censurat, menystingut i ridiculitzat totes les veus crítiques, per més prestigi que tinguessin, que demanaven un debat seriós i rigorós contraposant les diferents visions, i això ha succeït tant en el camp polític i social com en el sanitari, científic i acadèmic. Els mitjans de comunicació, sobretot les televisions, han estat l’altaveu del relat oficial. Cal preguntar-se si negar i censurar un debat és propi d’una societat que s’autodefineix com a democràtica. A més, en el món científic/acadèmic ens havien ensenyat, i així ho havíem cregut i defensat, que el debat era radicalment intrínsec a la ciència, que havia d’estar despullada de ideologia. Si no hi ha debat rigorós entrem en el terreny del dogmatisme que pertany a una altra esfera, però encara hi som a temps. Què ens dirien autors com Popper, Kuhn, Feyerabend i tants altres?.
En aquest moment estem en un punt crític. Cal respectar les decisions que prengui cada ésser humà. No és moral ni ètic pressionar o coaccionar a prendre un camí o un altre, a injectar-se o no una substancia de la qual no sabem gaire de la composició, ni sabem qui se’n fa responsable si es produeixen efectes adversos. Hem de tenir molt present que mai sabrem què ens pot succeir prenen una o altre decisió. El “Codi de Nuremberg” del 1947 es va redactar desprès del què va succeir a Europa a inicis dels anys 40, perquè mai més ningú es sentís coaccionat i obligat a actuar sobre el seu cos contra la seva voluntat, desprès el “Conveni sobre Drets Humans i Biomedicina o Conveni d’Oviedo” del 1997 ho va ratificar i ampliar, entre altres. Cal saber-ho i tenir-ho ben present tota la societat, en especial nosaltres com professionals. I aquí, les infermeres hi tenim molt a dir i a fer. Sense un escrupolós respecte a les decisions de cada ésser humà i sense tenir en compte la dimensió ètica i la moral, no hi cap possibilitat d’humanisme, ans el contrari.
Cal tenir esperança en el futur, on a més dels valors abans esmentats, la llibertat i coherència han de ser l’eix central. Tard o d’hora tindrem un futur millor, segur.
Moltes gràcies a tots vosaltres i una abraçada ben forta,
Rita Prat Caballol
- Despedida UCI [texto en castellano, PDF]
- Comiat UCI [text en català, PDF]