http://bcove.me/lp7m6g61
http://www.8tv.cat/8aldia/videos/les-exportacions-son-la-solucio-nino-becerra-respon-aquesta-nit-a-8-al-dia/
Santiago Niño-Becerra: “El 2013 està mort”
El catedràtic d’economia de l’IQS, Santiago Niño-Becerra, ha destacat que tot i que s’estan aplicant les mesures per reconduir l’economia del país, l’any que ve serà dur i ho ha comparat amb un tractament mèdic: “No serà pitjor en destrosses, ara apliquem la medicina, l’any que ve ens caurà el cabell.”
Sobre l’economia catalana, Niño-Becerra ha crítica que durant la campanya electoral no es parlés d’economia: “Eren les eleccions de l’economia, ens hem de deixar d’altres històries.”
El catedràtic de l’IQS ha dit que Catalunya estaria millor si recuperés els diners que envia a l’Estat: “Si Catalunya recuperés els diners que genera, no hauria de retallar i podria assumir els interessos dels deutes.”
Per al professor l’economia espanyola retrocedirà més de 30 anys, tot i que creu que Catalunya estarà millor: “Si es compleixen les previsions de l’OCDE sobre l’atur per l’any que ve (26,9%) Espanya tindrà 6.300.000 aturats.
Sobre el comerç Niño-Becerra ha criticat: “Tenim una estructura comercial de quan Espanya anava bé, hem de reduir i netejar, fer-nos petits i tornar-nos a situar, per créixer.”
www.lavanguardia.com/economia/20121203/54356936505/nino-becerra.html
Entrevista en ‘8tv’
Santiago Niño-Becerra: «España llegará en 2013 a los 6,3 millones de parados»
El catedrático de Economía señala en ‘8 al dia’ que el año que viene «está muerto» a nivel económico
Economía | 03/12/2012 – 21:12h
8tv
Barcelona (Redacción).- El catedrático de Economía del Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño-Becerra, ha señaldo este lunes en el programa 8 al dia de 8tv que «España llegará en 2013 en los 6.300.000 parados», una cifra récord que ha calificado «de Guerra Mundial» y una de las razones por la cual augura que el año que viene «está muerto» a nivel económico en el Estado español. Precisamente este martes se darán a conocer los nuevos datos del paro correspondientes a noviembre, que auguran una subida de cerca de 78.000 nuevos desempleados.
Ayudado por una comparativa de datos macroeconómicos que ha mostrado a los espectadores (ver foto 2), Niño-Becerra ha enseñado las previsiones que han realizado el Gobierno, la Comisión Europea y la OCDE para el próximo ejercicio. En ellas se ha basado para afirmar que la diferencia entre el déficit que pronostica para el año que viene el Ejecutivo de Mariano Rajoy (-4,5%) y las cifras que barajan CE (-6,0%) y CEOE (-6,3%) es «brutal, salvaje». «O rebajan las exigencias o le dan un año más a España, como a Grecia, cosa que a los españoles les costará más dinero», ha señalado el profesor.
En relación a las cifras de desempleo previstas para 2013, Niño-Becerra considera que, debido al elevado número de desempleados, «el nivel de cobertura de los subsidios de desempleo irá a menos».
Fuga de cerebros
El catedrático barcelonés ha señalado que el próximo año «será muy complicado» en el mercado de trabajo y continuará el «éxodo» de estudiantes universitarios al exterior para encontrar un empleo. Sin embargo, ha matizado que «fuera también tendrán sus problemas». «Un licenciado medio tiene ahora la opción de un subtrabajo o de irse fuera», ha afirmado.
Exportaciones
Niño-Becerra también se ha valido de gráficos para demostrar que el 50% de las exportaciones de España se dan en cuatro comunidades autónomas, esto es, Catalunya, Madrid, País Vasco y Navarra. «Todas ellas tienen fábricas de coches, y el 85% de los coches que se fabrican en España se exportan», ha explicado el catedrático.
Sobre las elecciones del 25N
«Estas elecciones eran para hablar de economía y no se ha hecho», ha opinado el profesor. «Creo que la situación en Catalunya se ha querido pintar ahora diferente a la de 2010 y no es así. Los porcentajes de unos y otros son muy similares», ha señalado. «Los partidos catalanes deberían haber ido a piñón fijo al hablar de economía», ha insistido.
::::::::::::::::::::::::::::
::::::::::::::::::::::::::::
El blog del Versió
Economia
22/11/2012
Niño Becerra “Les declaracions del president de Grífols de deixar d’invertir a Catalunya i Espanya són d’una dimensió bestial”
El propietari de l’empresa Grífols, sense pèls a la llengua, ha dit que “fins que la situació econòmica no canviï, no invertirà ni un euro més ni a Espanya ni a Catalunya“. N’hem parlat amb el catedràtic d’Estructura Econòmica Santiago Niño Becerra, amb qui també hem comentat la decisió del govern extremeny d’aplicar un impost bancari que havia estat paralitzat el 2001 pel Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, Extremadura ingressarà 240 milions d’euros i, així, els funcionaris extremenys rebran la seva paga extra de Nadal. Amb Niño Becerra hem fet un balanç dels bons patriòtics, que van véncer dimecres, i també de l’aposta de la indústria automobílistica per Espanya i de la situació delicada de França segons el rotatiu The Economist.
:::::::::::::::::::::::::::::::
http://rac1.org/versio/blog/per-que-ningu-vol-posar-diners-al-banc-dolent/
Economia
15/11/2012
Per què ningú vol posar diners al Banc Dolent?
El consell de ministres ha aprovat avui el Reial Decret que regularà el funcionament del banc dolent. Un instrument que qualifiquen de fonamental, però també d’atractiu per als inversors. Diuen que oferirà una rendibilitat del 15%, però la veritat és que hores d’ara són pocs els interessats en posar-hi diners. De fet, el mateix Mariano Rajoy havia dit que a Espanya no se’n faria, de banc dolent. I els presidents de BBVA i Santander tampoc estaven massa receptius. Per què? N’hem parlat amb el catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra, amb qui també hem comentat què està passant amb els valors de l’IBEX, que s’estan enfonsant amb la crisi
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::
http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/597615-els-comptes-de-les-regions.html
Catedràtic d’estructura econòmica IQS
Els comptes de les regions
24/11/12 02:00
Si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S’imaginen el que s’hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d’una millora en l’organització de l’assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar)
Disminuint el dèficit fiscal no hi hauria hagut retallades. Foto: ARXIU.
Gràfic Foto: L’ECONOMIC.
Com vostès saben, atenent al seu finançament, a Espanya existeixen dos tipus de regions: les de règim especial i les de règim comú. El primer grup tan sols el componen dues regions: Euskadi i Navarra; totes les altres es troben en la resta. En les del primer grup les seves hisendes locals recapten gairebé totes les contribucions fiscals de rang nacional que els seus residents liquiden, i lliuren a la Hisenda central un percentatge anual que es negocia cada cinc anys i que, aproximadament, equival al pes que el PIB de cadascuna d’aquestes regions representa en el PIB d’Espanya, i es queda en aquestes dues regions la diferència, diferència que els governs basc i navarrès administren segons el seu criteri. Totes les del segon grup es financen conformement al disposat en la LOFCA, llei promulgada el 22.09.1980 que si els interessa poden consultar aquí.
La LOFCA és una molt mala llei que va ser redactada en uns moments molt complicats de la història d’Espanya i que, en resum, va anar a buscar una cosa molt concreta: aproximar les rendes mitjanes de les regions que es trobaven per sota de la renda mitjana espanyola a força de reduir les rendes mitjanes de les regions que les tenien per damunt i, a més, sense límits. I per què va ser construïda així aquesta llei? Doncs perquè la LOFCA admetia, implícitament, que en ser molt reduïdes les possibilitats de creixement de certes regions, dissenyant un mecanisme que drenés recursos de les que més podien créixer cap a les que menys creixien aquestes millorarien la seva posició relativa encara que generessin per si mateixes escàs creixement real, i encara que això suposés limitar el benestar de les que més creixien i limitant, a més, les seves possibilitats d’assolir un major creixement. És a dir, es va anar a posar un pedaç perquè el problema era irresoluble.
Quin ha estat el resultat?, doncs ben il·lògic des d’una perspectiva econòmica i insostenible atenent els moments actuals. Es va buscar que les rendes d’unes zones augmentessin sense que es produís un creixement real en tals zones, una mica possible a força de transferències procedents d’uns altres i d’encebar l’economia a força de crèdits; transferències que drenaven les capacitats reals d’alguns i crèdits que empitjoraven les qualificacions de tots. Mentre hi va haver diners n’hi va haver per a tots, i per a tot; el problema va arribar quan la música va cessar i es van encendre els focus i van il·luminar la realitat i es va pretendre continuar amb el mateix esquema anterior el qual se l’ha batejat com a solidaritat.
Observin el quadre que acompanya aquestes línies. Mirin-lo bé, però, especialment, les columnes del saldo real i la del saldo real sobre el PIB. Mostren el saldo real de cada regió espanyola, és a dir, el resultat de restar al seu saldo propi, el dels seus comptes, el saldo de cada regió pel que fa a les altres, i prenent com a veritat d’aquests els únics saldos publicats pel Gobierno de España: els corresponents a 31 de desembre del 2005. Què mostra aquest quadre?
Doncs que si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S’imaginen el que s’hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d’una millora en l’organització de l’assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar).
Què va a succeir? Catalunya ha de recuperar aquests fons perquè Catalunya els necessita per créixer, perquè aquí hi ha autèntiques possibilitats de creixement real. I penso que això succeirà perquè a la inversió internacional li interessa que això succeeixi. I com sempre, ja saben que en l’escrit fins ara no hi ha ni un gram de política, i no n’hi ha perquè el problema de Catalunya no és polític, sinó econòmic. I això ha de ser resolt.
Darrera actualització ( Dimarts, 27 de novembre del 2012 13:42 )
Publicat a
- L’Econòmic Catalunya 24-11-2012 Pàgina 27
Enllaços relacionats
::::::::::::::::::::::::::::::::
«La gran banca està fent una selecció de les grans zones econòmiques d’Europa que cal potenciar i preservar»
SANTIAGO NIÑO BECERRA, CATEDRÀTIC D’ECONOMIA
“El capital vol una Catalunya més autònoma”
RECURSOS
“Hi ha regions que són incapaces de generar riquesa quan s’acaben les transferències”
MODEL
“Hi ha zones, com ara Extremadura, que tenen un potencial de creixement limitat”
FUTUR
“Al final hem d’acceptar que hi ha àrees amb més possibilitats i d’altres amb menys”
19/11/12 02:00 – Barcelona – Benito Badrinas
Niño Becerra és considerat un “enfant terrible” de l’economia. Josep Losada
Des d’un punt de vista purament econòmic, com si fos un exercici intel·lectual, quines possibilitats té la hipòtesi de la Catalunya independent? El professor Niño Becerra ho explica.
És viable una Catalunya independent de l’Estat espanyol?
A mi m’ha sobtat l’actitud d’Artur Mas, una persona que no ha estat tradicionalment independentista. L’única explicació lògica que hi trobo és que el gran capital i la gran banca internacional han beneït tot el procés, perquè els interessa una Catalunya amb una molt gran autonomia financera i fiscal. Si per aconseguir això Catalunya ha de ser independent, ho serà. És a dir, l’objectiu no és la independència, sinó com més autonomia fiscal i financera millor.
O sigui, que hem estat escollits pel gran capital?
El gran capital està fent una selecció dels grans clústers o zones econòmiques d’Europa que cal potenciar i preservar. A Espanya, a banda de Catalunya, les úniques àrees desenvolupades són el País Basc, una part del País Valencià i les Balears, gràcies aquesta última al turisme. També passa en altres països com ara França, Alemanya i Itàlia, que no parlen d’independència, però sí de potenciar zones com ara l’Illa de França, Baviera i la Llombardia.
I què passarà amb la resta de regions, ja siguin espanyoles o europees?
Doncs el mateix que aquí passarà amb l’Anoia, el Berguedà i la Noguera, que són zones molt subvencionades i amb poques coses a fer. El que no és sostenible, tornant al disseny de l’Estat espanyol, és que en una època de gran escassetat de recursos cada any surtin de Catalunya d’entre 14.000 milions i 18.000 milions d’euros, perquè llavors estàs limitant les seves possibilitats. Al final, hem d’acceptar que hi ha zones amb més possibilitats econòmiques i d’altres amb menys.
Però la transferència de recursos de Catalunya a altres regions no contribueix que es desenvolupin i, alhora, al creixement posterior de Catalunya, tal com ha passat amb els fons estructurals europeus?
No, perquè quan s’acaba la transferència de recursos, la regió receptora és incapaç de generar per si mateixa riquesa, és a dir, no té la capacitat de substituir aquests recursos per creixement propi. Quan es va dissenyar la LOFCA es va veure que hi havia zones que podien créixer i d’altres que no i, llavors, es va decidir treure recursos a les unes i donar-ne a les altres. Ningú va dir: “Com podem potenciar el creixement de Galícia o Extremadura?” I sap per què? Perquè no poden créixer: tenen unes possibilitats limitades i només poden créixer linealment i no exponencialment, que és el que veritablement necessiten.
O sigui, la independència de Catalunya serà dolenta per a aquestes regions…
És clar que sí, perquè les regions pobres d’Espanya perdran entre 14.000 milions i 18.000 milions d’euros anuals, que és el que ara transfereix Catalunya a la resta de l’Estat d’acord amb les lleis de redistribució de riquesa. Jo he calculat que aquest 2012, que és un exercici econòmicament complicat, Catalunya tindrà un superàvit del seu PIB del 5%, uns 10.000 milions d’euros.
La solució de tot plegat és, doncs, la independència?
Jo no descarto que Catalunya acabi sent independent, però penso que amb un bon pacte fiscal o amb un concert econòmic n’hi hauria prou. De fet, a mi m’agradava molt el pla Ibarretxe, que finalment el Congrés espanyol va descartar, perquè creava com un estat lliure associat per al País Basc, que penso que seria ara una bona solució per a Catalunya.
L’‘enfant terrible’
No té pèls a la llengua i s’ha ben guanyat el qualificatiu d’enfant terrible de l’economia. Va pronosticar que ens esperen uns anys de nul creixement –amb un atur que a l’Estat espanyol arribaria al 30%–, fet que ens obligaria a redissenyar el capitalisme. Molts no se’l van creure, però les seves opinions s’han vist, en bona part, correspostes per la realitat. Catedràtic d’economia, el professor Niño Becerra ha escrit El crash del 2010, llibre en què traça paral·lelismes entre la crisi del 1929 i l’actual.
Darrera actualització ( Dilluns, 19 de novembre del 2012 08:05 )
Publicat a
- El Punt Avui. Edició Nacional 19-11-2012 Pàgina 18
—
Salut i consciència!
Jordi
http://vimeo.com/user1361588/videos
:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE «SIDA»
«El present és d’ells; el futur és meu»
Nikola Tesla (1856–1943)
