TV3 emetrà el documentari ‘Ciutat morta‘ abans de final de gener. Després d’uns quants dies de polèmica, la productora del film sobre el cas 4-F va rebre dilluns el compromís de Televisió de Catalunya d’emetre’l. Els autors de ‘Ciutat morta’ volen denunciar amb aquest film ‘un dels pitjors casos de corrupció policíaca dels últims anys a Barcelona’. Dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, ha estat premiat en una desena de festivals, entre els quals el Festival de Màlaga, on va aconseguir el primer premi, i el Festival de Sant Sebastià, que li atorgà una menció especial.

El cas es remunta al 2006, quan quatre persones van ser detingudes per uns aldarulls que van acabar amb un agent de la guàrdia urbana ferit per l’impacte d’un objecte. Una primera versió deia que l’agent havia rebut l’impacte d’un test que havia caigut des d’un balcó, però hores més tard es va canviar la versió i es va dir que havia estat per una pedra llançada des del carrer. Els quatre detinguts van defensar sempre la seva innocència i també van denunciar haver rebut tortures. Un d’ells, Patrícia Heras, es va suïcidar cinc anys després durant un permís penitenciari.

‘Qui era la Patricia? Per què va decidir suïcidar-se? I el més important: què hi té a veure Barcelona amb la seva mort? Una acció de desobediència, amb fort contingut simbòlic i un gran impacte mediàtic, que busca —a través de la història de la Patricia— donar a conèixer l’altra cara de Barcelona, la Ciutat Morta’: així es presenta el documentari.

El director de TV3, Eugeni Sallent, va negar divendres passat en una sessió de control parlamentària que hi hagués cap acord amb la productora Metromuster per a emetre el film. Això va suscitar força malestar a la productora, que assegurava haver rebut el compromís de TV3 d’emetre’l abans d’acabar l’any. Fins i tot va dir que respondria a les declaracions de Sallent amb un vídeo que contradeia les seves explicacions. Tanmateix, dilluns van rebre una comunicació de TV3, segons que expliquen: ‘Hem rebut un compromís ferm per part de Televisió de Catalunya per a emetre l’esmentada pel·lícula durant les properes setmanes. La data encara no s’ha definit, però sembla que no passarà de l’últim dia de gener del 2015; ens ho han confirmat els responsables de l’esmentada televisió, per via telefònica i a través d’un correu electrònic corporatiu. Avui hem de rebre un contracte amb el qual quedarà tancat aquest acord.’

Metromuster, que valora molt positivament el gest de TV3, explica: ‘L’emissió de ‘Ciutat morta’ a la televisió pública del nostre país és una molt bona notícia per a tothom, perquè ens permetrà, a través de la difusió del silenciat cas del 4-F, conèixer una mica millor la realitat d’algunes institucions d’aquest país’.

VilaWeb va publicar dos dies després del suïcidi de Patricia Heras aquest editorial de Vicent Partal sobre la seva mort i el cas 4-F.

Vídeo: La manifestació per la mort de Patrícia Heras desafia la pluja i acaba a Wad-ras

Demane als lectors que llegesquen amb calma aquest text del bloc de Patricia Heras. L’autora és morta. Se suïcidà despús-ahir, després de sis mesos de presó, acusada d’uns fets esdevinguts fa cinc anys i dels quals sempre s’havia declarat innocent.Patricia fou detinguda en la coneguda operació de Sant Pere Més Alt, en què un agent de la guàrdia urbana fou atacat, no sé sap gaire bé amb què, però que el deixà tetraplègic per tota la vida –un fet gravíssim, doncs. Però he dit que no se sabia gaire bé com va passar el fet, perquè el batlle Clos va donar-ne, en un primer moment, una versió que va canviar de seguida i que els experts mèdics dubten que puga ser real.

Siga com siga, Patricia fou empresonada cinc anys després dels fets i quan, segons tots els testimonis, vivia allunyada del món en què es movia en l’època dels incidents. Ningú no ho va tenir en compte: ni això ni les estranyeses d’un sumari que sembla obsedit pel moviment okupa, per més que el moviment s’haja desmarcat sempre de la casa on el guàrdia fou atacat.

Esmente la casa on fou atacat el policia perquè la cosa més surrealista de totes és que Patricia fou detinguda a l’hospital, no fou vista en el lloc dels incidents i li varen imputar que havia tirat una tanca contra un agent, sense que la tanca haja aparegut enlloc i que la ferida de l’agent fóra poca cosa.

Que Patricia dugués una indumentària d’estètica alternativa, que es comportàs com a tal i que estigués en un hospital per un accident de bicicleta no és raó per a enviar-la a la presó ni per a infligir-li els maltractaments que Amnistia Internacional va denunciar en aquest cas. Sembla mentida que encara calga dir que per a enviar una persona a la presó caldrien unes proves impossibles de rebatre, proves que no existeixen en aquest cas.

Que Patricia s’haja suïcidat indica, a banda la desesperació d’una dona (es pot llegir en el seu propi text), que es troba atrapada en un cas que l’acaba portant a una presó que no suporta. És una estratègia literària seua? Ens enganya? No dic que no puga ser, però la meua impressió personal després de llegir el text és que la dona és sincera. Potser esbojarrada, potser ignorant, potser poc sensata. Però sincera.

Per això el repàs del cas i aquest final ens encara amb moltes preguntes que no hauríem de defugir. Sobretot aquesta: es fa valer sempre a fons la presumpció d’innocència? O, quan ets segons com, vesteixes segons com i vas segons on, la presumpció d’innocència és un luxe inabastable?

La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona . Va ser a les rodalies d’ un antic teatre okupat en què s’estava celebrant una festa . Entre els cops de porra , van començar a caure objectes des del terrat de la casa okupada . Segons va relatar per ràdio l’Alcalde de Barcelona poques hores després , un dels policies , que anava sense casc , va quedar en coma per l’impacte d’un test .
Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d’una venjança .
Tres joves detinguts , d’origen sud-americà , són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys , a l’espera d’un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l’objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d’un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer . Dos detinguts aquella nit – Patricia i Alfredo -ni tan sols eren presents al lloc dels fets : van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir . Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats . En aquell judici no s’estaven jutjant a individus sinó a tot un col · lectiu . Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica . Barcelona, la ciutat que acabava d’estrenar la seva anomenada ” ordenança de civisme” , una llei higienista , marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme . Els nois detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l’enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps.

Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat un noi negre . La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici . Per encobrir les tortures , acusen el jove de ser traficant de drogues , però el jutge descobreix un muntatge : el negre és en realitat , fill d’un diplomàtic : l’ambaixador de Trinitat i Tobago a Noruega .
Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici . El mateix modus operandi en els dos casos . L’única diferència : l’origen social de les víctimes .
L’enèsima història d’impunitat policial , acompanyada per bones dosis de racisme , classisme i la vulneració de drets fonamentals , tot això emparat per un sistema judicial hereu del règim franquista i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que ofereix la Marca Barcelona a costa dels seus ciutadans .

Títol original: CIUTAT MORTA | Durada: 120 minuts | Gènere: Llargmetratge de no-ficció | Format: Color HDcam | Realització i Direcció de fotografia: Xavier Artigas i Xapo Ortega | Producció: METROMUSTER | Ajudants de direcció: Marielle Paon i Núria Campabadal | Cap de producció: Diana Asenjo | Muntatge: Xavier Artigas i Núria Campabadal | So directe: Xapo Ortega | Il·luminació: Marielle Paon | Disseny gràfic: Sergio Espin | Postproducció: Lluís Germanó | Banda sonora original: Las CasiCasiotone