«Pesticides de BAYER van causar la “Síndrome tòxica” del 1981»

El Sábado 1 de abril de 2017 15:01, per dició escribió:

 

Ara que fa 30 anys del “macrojudici de la colza” és una bona oportunitat per recordar el que realment va passar.
 
Ho sabem de fa molt de temps, gràcies a uns pocs investigadors independents i valents.
 
I, com sempre, no té res a veure amb la versió oficial: la causa d’aquella intoxicació massiva no va pas ser l’oli de colza desnaturalitzat.
 
 
«… Mientras la ciencia al cabo de tres meses ya sabía que el origen de la tragedia no podía estar en el aceite de colza, el poder acusaba y encarcelaba únicamente a los industriales del aceite de colza. Mientras la ciencia al cabo de ocho meses ya sabía cómo curar a los afectados, el poder ocultaba a más de 25.000 enfermos la posibilidad de curarse. En la primavera del año 1981 fueron envenenados más de 25.000 españoles. Más de 650 han muerto. Desde entonces y hasta hoy, los gobiernos de la UCD y el PSOE han basado sus esfuerzos en impedir que el auténtico criminal salga a la luz pública. Se debían borrar por todos los medios posibles las trazas que conducían al origen de la intoxicación. Se llegó así a un oscuro montaje, por parte de los diferentes sectores del poder y de los servicios de inteligencia, para conformar el efectivo pacto de silencio que debía evitar que se supiera que aquí se aplicó a seres humanos una nueva combinación química, aplicable en el futuro a una posible guerra química… »
 
Qui en vulgui saber molt més, pot passar, per exemple, per:
 
 
 
Poso sencer (i l’adjunto en pdf) aquest article de Gerard Horta publicat al diari AVUI el Dijous 27 de maig del 2004.
Tinc la impressió que, si li van publicar, va ser perquè cap responsable de la redacció se’l deuria llegir gaire més enllà del seu començament.
Perquè és colpidor.
I, malauradament, també segueix vigent (i sumant anys) l’afirmació:
Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.
 
 
Per mi és aplicable a tot el “periodisme.
O sigui, que no l’historiarà mai ningú…
 
:-\
 
Salut, molta salut!
 
Jordi
 
 
PS: Gràcies, Brauli, Lluís, Robert, Vanessa i Albert.
 
 
::::::::
 
 
AVUI 
Dijous 27 de maig del 2004
 
EN RECORD D’ANDREAS FABER-KAISER
 
Enigmes
GERARD HORTA

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l’hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d’aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l’Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: Què volenaquesta gent Sintonia Alfa. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l’origen de la humanitat terrestre (sostenia que és un enginy biogenètic creat per éssers d’altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick, guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l’estructura de l’ADN el 1953, al llibre Life itself el 1981).

 

Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cro nología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988).

 

Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l’Estat en aquest camp, amb col·laboracions d’articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions no gaire tangibles entre el visible i l’invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu, al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora de la nostre abast.

 

Mundo Desconocido fou censurada a l’Argentina per l’Ente Calificador, ateses les consideracions que s’hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l’Andreas, el veneçolà Alberto Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als 80 al continent sudamericà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d’armament bioquímic per part de l’OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico).

 

El pare de l’Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s’establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l’Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d’Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l’anestesiament col·lectiu a què s’han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l’obra de Will) i de l’altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera, ufòleg referencial a l’Estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l’Andreas s’aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica.

 

L’any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l’Andreas ( Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d’un desinterès mediàtic generalitzat. S’hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d ‘il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d’una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi “Salut”).

 

Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s’esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l’Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d’intel·ligència nord-americans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l’esclat i l’expansió de la síndrome tòxica (allò dels “bichitos en el aceite“), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa.

 

Segons ell, l’oli de colza era innocu, i la clau de l’afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l’especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n’haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d’experimentació humana.

 

Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d’un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –A. Ribera, André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: “Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España“. Al cap de dos mesos el director, J. Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyaria la querella contra el setmanari.

 

Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, “tothom qui toca aquest tema s’hi crema”. Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als 80– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps.

Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l’Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.
 

No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido –, però vull significar un record sincer i fratern d’Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l’Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l’anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: “La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada […]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor”. Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l’Andreas. Encara.
 
:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::::
 
 
 
 
Cambio 16.

Según nuevas investigaciones científicas
Un producto Bayer envenenó España.
 
 
(…)
 
 
 
:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::
 
 
 
Andreas Faber-Kaiser.

Andreas Faber-Kaiser.

Pacto de Silencio. Andreas Faber-Kaiser.
La última entrevista al Doctor Muro.
Debo a la gentileza de Lola Martínez (Radio Nacional de España, Barcelona), la posibilidad de reproducir a continuación la última entrevista efectuada al Doctor Muro. Fue realizada por Máximo Fernández (Radio Nacional de España) 48 horas antes de morir el Doctor Muro, y fue transmitida por Radiocadena Española:

 

Antonio Muro y su hermano José Antonio, días antes de morir.
Antonio Muro y su hermano José Antonio, días antes de morir.

 

Máximo FernándezEl síndrome tóxico vuelve a ser noticia. Hoy, concretamente, en la primera página de El País se publica una noticia, en la cual informa que la Organización Mundial de la Salud mantiene que el aceite adulterado fue el vehículo del envenenamiento. Tenemos conexión con Madrid, con el Doctor Antonio Muro, que ha defendido siempre que el aceite no ha sido la causa de este envenenamiento del síndrome tóxico. ¿Cuál es su opinión, Doctor Muro, ante esta noticia que hoy publica El País?.
Doctor Muro: Pues mire usted, en primer lugar la Organización Mundial de la Salud es una institución: no tiene voz. Cuando se habla de la Organización Mundial de la Salud, siempre se refieren a algunas personas. Me gustaría saber qué persona dice eso, y en qué estudio se apoya. Porque los estudios con los que engañaron a la Organización Mundial de la Salud, que han estado ocultos hasta abril de este año, son lo que se llaman los estudios de los casos-control. Y los casos-control, precisamente, todos ellos, indican que ningún aceite ha podido ser el vehículo de esta enfermedad, como ya sabía yo desde el año 1981. Yo quisiera saber en qué estudios -que serán nuevos, porque los antiguos desde luego no lo dicen- se han basado para afirmar eso. Aparte, me gustaría también saber qué intereses hay debajo, porque todo el mundo sabe que a mí no me ha movido más interés que el descubrir la verdad, y sólo estaba detrás de la verdad y por la verdad en sí. Ahora, si hay otros, que tienen otros intereses, que les obligan a afirmar, o mantener, otras cosas, que nos digan qué intereses tienen detrás, y empezaremos a comprender algunas posturas.
Máximo FernándezDoctor Muro: ¿cual es su teoría?. ¿Cual sigue siendo su teoría sobre el síndrome tóxico, porque parece ser que usted dice que fue un pesticida la causa del envenenamiento masivo?.
Doctor Muro: Sí señor, ha sido la metabolización de un nematicida de acción sistémica. La planta ha creado un tóxico más tóxico que el pesticida que se añadió, y esa ha sido la causa del síndrome tóxico.
Máximo FernándezGertrudis de la Fuente, que preside la Comisión de Investigación del Plan Nacional para el Síndrome Tóxico, ha declarado que en el Plan no se ha estudiado el Nemacur, como posible agente del síndrome. Y se refiere Gertrudis de la Fuente a que los estudios epidemiológicos se hacen siempre sobre el producto más asociado con la enfermedad. Aparte del aceite no se ha detectado ningún otro producto ligado a la enfermedad. Esto es lo que dice Gertrudis de la Fuente, y que en todo caso -dice también Gertrudis de la Fuente- sus estudios no han sido epidemiológicos. Se refiere a los estudios de usted y del Doctor Frontela.
Doctor Muro: Mire usted: Gertrudis de la Fuente es un químico, que no tiene ni idea, ni de medicina, ni de epidemiología. Todo lo que dice es porque se lo hacen decir y porque le interesa. Que diga Gertrudis de la Fuente qué ha hecho ella, en algo epidemiológico en el síndrome, o desde que está en el síndrome cobrando, que nos diga qué estudio ha hecho de algún tipo; del que sea. Porque no ha hecho absolutamente ninguno.
Máximo FernándezDoctor Muro: ¿sigue usted pensando entonces en que la causa del síndrome tóxico hay que achacarla a un pesticida, no?. ¿Podría explicarnos cuáles han sido sus estudios y las conclusiones más recientes que tiene usted sobre este tema?.
Doctor Muro: Las más recientes son relacionadas con la patogenia de la enfermedad. Sobre cómo está actuando ahora mismo en los enfermos el cuadro clínico. Es decir, la fisiopatología íntima de lo que se está produciendo en los organismos afectados. Y en efecto, como usted sabrá porque se ha dicho siempre y además yo me he encargado -nunca he ocultado ninguna de mis investigaciones-, eso me permitió predecir con uno y dos años de anticipación lo que iba a pasar. Porque yo sabía qué estaba pasando en la fisiopatología de la enfermedad, al ver -porque esto lo ha visto todo el mundo- que era una intoxicación típica por organofosforados. Pero no sólo -como se puede creer- por cualquier organofosforado, sino por uno determinado. Por ejemplo, es un organofosforado que además contiene una amina capaz de provocar un insomnio prolongado. Es el único organofosforado que reúne esta condición.
Máximo Fernández¿Por qué razón sus trabajos, Doctor Muro -al igual que los trabajos del Doctor Frontela, no han sido presentados a una comisión científica; no se han publicado en revistas científicas? ¿Cuál ha sido el campo de investigación que ha seguido usted?.
Doctor Muro: ¿Qué revista científica, el Lancet?. ¿Que todo lo que se ha mentido alrededor del aceite, sí, pues lo publica, pero si trata de cualquier cosa que no sea el aceite, no lo publica?. ¿Eso es revista científica?.
Máximo FernándezEn este sentido… bueno, yo la pregunta se la hago por lo que dicen también, de que sus investigaciones no han sido publicadas en revistas científicas. Lo importante del caso es que, hasta este momento, el síndrome tóxico ha costado la vida a 352 personas.
Doctor Muro: Yo tengo las autopsias de 550.
Máximo Fernández¿550 personas?.
Doctor Muro: Del síndrome tóxico. Pero 150 las ocultan. Las disimulan, y dicen que son afectados que han muerto de otra cosa.
Máximo FernándezDoctor Muro: si realmente se quiere poner una tapadera sobre un tema tan importante; se quiere decir que ha sido el aceite adulterado la causa del síndrome, ¿cómo explicar entonces que no se llegue al fondo de esta investigación, que nos interesa a todos los españoles?.
Doctor Muro: Usted pregunte qué intereses hay detrás.
Máximo FernándezY usted, ¿qué cree en este sentido?. ¿Que sus investigaciones van a ser consideradas en todo lo que éstas se manifiestan?.
Doctor Muro: Supongo que después de muerto yo, sí.
Máximo FernándezEn estos momentos, Doctor Muro, el tema sigue interesándonos a todos los españoles. Parece que incluso hoy hay una rueda de prensa…
Doctor Muro: Una rueda para los periodistas extranjeros.
Máximo Fernández¿Y qué cree usted que se va a decir en esta rueda de prensa, Doctor Muro?.
Doctor Muro: Sabe usted que la dinámica de grupo es impredecible, y nunca se sabe cómo va a ir la rueda, ni qué preguntas se van a hacer, ni quiénes van a intervenir. O sea que eso será una de las cosas en que yo también estoy interesado, que me digan qué es lo que ha pasado al final. Que se digan algunas sorpresas.
Máximo Fernández¿Nos puede usted explicar un poco, en estas investigaciones, lo que ha descubierto usted?.
Doctor Muro: ¿Sobre qué?.
Máximo FernándezSobre la reacción de los pesticidas.
Doctor Muro: Bueno, yo he estudiado efectos sobre la piel, sobre el pelo, sobre los huesos, sobre el sistema nervioso, sobre la transmisión del impulso nervioso, sobre la amnesia, la pérdida de memoria, sobre el envejecimiento, sobre el insomnio; o sea que decirle sobre qué han sido, sobre muchas cosas. Tenga en cuenta que es una investigación de tres años y medio, dedicada mañana, tarde y noche, sin sábados ni domingos, ni fiestas ni vacaciones… Y aparte los estudios epidemiológicos, que he realizado sobre las familias afectadas, dentro de la casa de ellos. Es decir, creo que ha sido una investigación bastante completa, muy amplia, y resumirla es bastante difícil.
Máximo FernándezPor último, ¿qué opinión le merecen a usted las declaraciones del ministro de Sanidad, Ernest Lluch, que ha dicho que el Nemacur fue retirado del mercado hace meses, por su toxicidad, no porque tuvieran conciencia de que fuera el causante del síndrome tóxico?.
Doctor Muro: El Nemacur está a la venta libre ahora mismo en Barcelona. Si quieren comprarlo ustedes, vayan y lo compran. La semana pasada hemos comprado un saco tranquilamente en el mercado sin decir quién éramos, pagando al contado, y ya está.
Máximo FernándezYa, ya, ya… O sea que en estos momentos, está ocurriendo que las investigaciones de un hombre como usted, del Doctor Frontela, están cayendo en saco roto.
Doctor Muro: Sí; supongo que faltará muy poco para que empiecen a decir los medios de comunicación -lo que pasa siempre- que Frontela también está loco como yo, y que hay que echarle como a mí. Porque es la solución que tienen con los disidentes. No hace falta irse a Rusia para decir que a los disidentes los mandan al psiquiátrico.

 
 
:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::
 
 
 
No fou l’oli
Síndrome Tòxica, una sentència reveladora…

L’alarma al voltant a la Síndrome Tòxica (ST) es disparà l’1 de maig de 1981. Durant 40 dies, el govern afirmà que la malaltia es transmitia per via respiratòria i canalitzà tots els esforços i investigacions en la recerca d’un misteriós «bitxet», marginant als qui afirmaven que era una intoxicació per via digestiva. La nit del 10 de juny hi hagué el primer indici públic que les autoritats canviaven de bàndol, encara que anaven a seguir marginant quins no els seguissin en la seva nova «solució»: l’oli de colza; aquesta nit TVE insinuà certa relació entre la ST i uns olis sense marca que es comercialitzaven per canals paral·lels. El 17 del mateix mes el Ministeri de Sanitat ordenà la retirada dels esmentats olis. El 30 començà una operació de canvi gratuït d’olis sospitosos per oli pur d’oliva.
Encara que inicialment les autoritats trivialitzaren l’epidèmia, arrivant a dir que els preocupava més la grip, allò cert és que la catàstrofe causà més de 700 morts i 25.000 afectats crònics. A resaltar que, desgraciadament, també aquestes xifres formen part de la pugna entre les oposades hipòtesis sobre què ocasionà la ST.
L’«Equip d’Anàlisis Ecològics» publicà a l’Integral número 107 una bona introducció a la ST, a les hipòtesis proposades i a algunes de les seves implicacions, per la qual cosa és recomanable la seva (re)lectura. 

Lluís Botinas.

Lluís Botinas.


Beatriz Delgado, nena malalta de síndrome tòxica en procés de rehabilitació. Foto: Miguel González.
Beatriz Delgado, nena malalta de síndrome tòxica en procés de rehabilitació. Foto: Miguel González.

El passat 20 de maig es feu pública la sentència. Fins l’esmentat dia, jo havia acceptat la versió oficial: allò que provocà la Síndrome Tòxica (ST) fou l’oli de colza desnaturalitzat amb un 2% de anilines, importat per a ús industrial i posteriorment re-naturalitzat i desviat al consum humà. Naturalment, havia escoltat l’hipòtesi dels plaguicides tòxics i els rumors sobre la base nordamericana de Torrejón de Ardoz, però considerava la primera com una maniobra més de gent adinerada per a deslliurar-se de les seves responsabilitats, i els segons, una nova expressió de l’afició popular a les explicacions misterioses.
Però al escoltar la sentència vaig compendre que l’explicació oficial és falsa. Esquemàticament, la sentència pot resumir-se així: després de reafirmar que la causa de la ST fou l’oli de colza manipulat, deixa pràcticament en llibertat als manipuladors, malgrat que es demanava més de 100.000 anys de pressó per a ells. Moltes persones s’han indignat per la feble condemna. Però per a mi, la sentència crida precisament que no fou l’oli de colza -cosa que reconeix implícitament al dir que «es desconeix l’agent tòxic concret que produí la malaltia», després de vuit anys d’investigació- i, per això, deixa als acusats (quasi) en llibertat per a que no segueixin incordiant amb el seu ús de l’hipòtesi alternativa, retirin les querelles presentades i contribueixin amb el seu silenci a que quedi legitimada i acceptada masivament l’explicació oficial.
Commocionat després d’aquesta «revelació», vaig cercar material divers sobre el tema, inclosa la pròpia sentència «in extenso»… i que en realitat no ho és tant. L’anomenada «sentència de 1.500 pàgines» -enunciat amb el que, suposo, es pretenia realçar la seva minuciositat i rigor, així com justificar els més d’onze mesos transcorreguts des de que acavà el judici- té 1.357 pàgines, de les que les 915 darreres són annexes (llistes de perits, testimonis, afectats, etc.) i les 240 primeres antecedents. La part substanciosa es redueix, doncs, a «Fets comprovats» (pàgines 241 a 372) i «Fonaments jurídics i veredicte» (pàgines 373 a 442), permetent presuposar quelcom que la seva lectura confirma: cap punt conflictiu no és provat amb minuciositat i rigor, sino resolt amb frases contundents.
La reelaboració d’aquest material divers m’ha permès recapitular les següents raons generals que mostren que no fou l’oli de colza:
1. Durant tot el periode en que el Govern insistí en la vía respiratòria (es a dir, 40 dies si es compta fins el 10 de juny, i 60 si fins l’inici del canvi), precisament en el que cada dia hi havia cents de nous casos, la persona malalta era traslladada a l’hospital, mentre els seus familiars sans romanien a casa i continuaven consumint l’oli que pressumptament havia ocasionat la malaltia de l’ingressat, sense que això es traduís en nous casos. Allò que si es donà sovint fou el reingrés del previament afectat, pero obviament no es devia l’oli que tots seguíen consumint, sino al tòxic ja ingerit, que entrava en una nova fase a l’interior del malalt.
2. L’enorme discriminació intrafamiliar -en el 49,6% dels casos només un membre de la familia cau malalt, i en 25,5%, dos- no l’explica l’oli, que, cru o cuinat, entra en la dieta de tots.
3. Lo mateix succeeix amb l’enorme discriminació interfamiliar, donat que en molts casos el repartidor de l’oli l’entrega a totes les famílies d’un mateix bloc, pero només algún membre d’una família concreta resulta afectat por la ST… o ningú.
4. Grans concentracions humanes consumiren els olis pressumptament tòxics sense que hi hagués cap malalt: hospitals (Primero de Octubre), quartels (a Carabanchel, Campamento, Aluche, Colmenar Viejo), universitats (menjador de la Facultat d’Econòmiques de Somosaguas), asils (Residència d’Avis de Palència), hotels, fàbriques… S’ha demostrat que els quatre convents esgrimits en un moment crucial per a donar suport a la tesi oficial, foren relacionats tramposament amb el consum d’oli.
5. La corba real d’evolució de la malaltia -feta comptant els nous casos des dels primers símptomes, i no des de la data d’ingrés, com feia la corba oficial, que també incloïa les rehospitalitzacions- independi tzael descens de l’epidèmia respecte de l’anunci de la suposada responsabilitat dels olis. Així, a Madrid, la província amb més casos,  l’epidèmia comença a retrocedir onze dies abansde l’informació a TVE i, per tant, 31 dies abans de l’inici del canvi d’oli.
6. Els olis implicats que es recolliren de les famílies afectades són d’una enorme heterogeneitat de composició i procedència, incloent 32 marques legalment reconegudes. L’oli de colza apareix en menys del 50% d’ells, la qual cosa significa que més del 50% dels afectats no consumiren oli de colza.
7. No hi ha cap tram o estació comuna en les vies d’entrada, re-naturalització (en els pocs casos en els que hi ha lloc), distribució i venda dels olis implicats, que permitís aproximar un suposat tòxic ni tan solsals llocs geogràfics i als malalts oficialment establerts.
World Health Organization (WHO).8. La determinació oficial de les zones i persones afectades es configurà de forma que «confirmés» l’hipòtesi de l’oli. Així, no s’acceptaren els casos haguts a l’est i sud (per exemple, a Sevilla no es reconeix a cap dels al menys 83 afectats, però la sentència segueix mencionant tres casos de familiars de dos treballadors d’ITH, empresa en la qual es realitzà un procès de refinament, malgrat que s’ha demostrat que mai no consumiren aquest oli; aquests tres casos foren utilitzats, amb els convents abans esmentats, per a manipular la reunió de març de 1983 del Working Group de la OMS en favor de la tesi oficial), i durant molt temps no foren inscrits els qui no afirmaven haver consumit olis sospitosos.
9. Malgrat això, resulta que a Catalunya es comercialitzaren, sense que es registrés ni un sol malalt, 350.000 quilos del mateix oli fraudulent que, distribuït a Castella, es pretén que produí nombrosos afectats.
10. Malgrat això, desenes d’afectats mantenen, encara corrent el risc que les siguin retirats els ajuts econòmics, que mai no consumiren olis sospitosos. Com a mínim vuit d’ells ho reafirmaren durant el Judici Oral. Hi ha casos de famílies amb diabètics, que només consumien olis especials de marques dietètiques.
11. Malgrat aquesta tendenciositat, la sentència només relaciona a 106 afectats amb els olis incriminats, incloent als tres de Sevilla i a dinou d’un dels convents, ambdós casos manipulats.
12. A l’Hospital de la Pau es detectà la ST a un nadó de vint dies, que només s’havia alimentat amb llet de la seva mare, afectada; poc despré morí la criatura. El Dr. Tabuenca, creador de la solució-colza, feu circular que la mare donava culleradetes d’oli contra l’estrenyiment. Analitzada la llet de la mare, apareixeren en ella nivells alts d’organofosforats, però no es donà importància al fet perquè es cercava exclusivament òleoanilides o derivats seus, de les qual no es trobà cap resta.
13. Es calcula que la tasa afectats/exposats fou del tres per mil, la qual cosa significa que més de vuit milions de persones consumiren olis suposadament tòxics sense resultar afectades. En el mateix volum de fantasia tòxica es situa la dada que foren bescanviats més de cinc milions de litres d’olis sospitosos.
14. Encara que s’han usat mostres dels olis suposadament tòxics en nombrosos laboratoris de tot el mon per a fer experiments amb més de deu espècies diferents d’animals, ha estat impossible reproduir en ells cap símptoma de la ST.
15. El tribunal rebutjà l’oferiment de l’industrial Salomó de beure’s l’oli sospitós, amb l’argument que no podia permetre -«per raons ètiques»- l’experimentació amb sers humans. Però ignorà que, poc abans d’iniciar-se el Judici Oral, un grup d’afectats realitzà una vaga de fam en la qual només ingeriren aigua ensucrada i cinc centímetres cúbics diaris d’olis «tòxics» durant dotze dies, sense que la seva salut empitjorés lo més mínim. Només Ya publicà una nota sobre aquest «experiment».
16. El nom de l’Organització Mundial de la Salud ha estat repetidament utilitzat per avalar la tesi oficial. Pero l’OMS contestà a un requeriment de la Sala per a que manifestés la seva opinió sobre la causa de la ST, negant haver «formulat declaració oficial o emès opinió sobre la naturalesa de la toxina o sobre l’agent contaminant causant de la Síndrome Tòxica espanyola». A més a més, afirmà «mancar de competència per a expressar opinions» d’aquesta naturalesa, «a menys que l’Estat en qüestió soliciti una opinió oficial». Així, de forma tapada denunciava que mentre que el Govern ha recoregut des del principi a experts de l’OMS i ha manipulat les seves sigles frequentment, mai no havia solicitat una opinió oficial. També negava haver designat oficialment l’epidèmia espanyola com Síndrome de l’Oli Tòxic. A més a més, l’OMS s’opusà a que els seus experts compareguessin en el Judici com funcionaris seus, permitint-ho únicament «a títol particular», per la qual cosa l’immensa majoria d’ells cercà la forma de no fer acte de presència.
Centro Superior de Investigación de la Defensa (CESID).17. Durant quasi bé un any, un equip sota comandament de dos oficials del CESID (Centre Superior d’Investigació de la Defensa) investigà sobre la ST, elevant finalment al seu cap màxim, el general Manglano, un informe de set pàgines en el que s’afirmava que la tesi de l’oli és insostenible. Aquest important informe s’ha mantingut en secret fins la data, i se sap d’ell pel periodista Rafael Cid, que participà en la seva elaboració.
18. La sentència no cerca els responsables en aduanes, abastiments, sanitat, transports, etc., sense la col·laboració dels quals no hagués estat possible el contraban, adulteració, frau, que -segons la pròpia sentència- permeté que el suposat tòxic actués. L’explicació d’aquesta incongruència pot radicar en què averiguacions d’aquest tipus implicarien a nombroses persones que en el seu moment es defendrien, ajudant a mostrar que no foren els olis els culpables.
19. Des de feia anys es practicava allò que ara es preten que provocà la catàstrofe. La pròpia sentència explica que l’importació de l’oli de colza desnaturalitzat per a ús industrial estava autoritzada amb oli de ricí com agent desnaturalitzador des de 1970, i des de 1974 amb àcid nàftic, blau de Ceres o anilines al 2%. També recull tres mètodes diferents, encara que semblants, de renaturalització usats en tres refineries distants; aquests mètodes no es poden improvisar de la nit al dia, i menys pels pocs processos concrets que ressenya la sentència.
20. La rapidesa i virulència amb que es desencadena l’epidèmia indica que es tractà d’un tòxic molt agressiu, capaç de provocar, en petita quantitat, i inclús amb una sola ingestió, una toxicitat molt aguda. També això desqualifica a l’oli pel caràcter uniforme i reiterat del seu consum.
21. Encara que la sentència reconeix ignorar l’agente tòxic concreto, no per això deixa de referir-se repetits cops a les anilines i d’emprar frases com «el caràcter verinós de les anilines, de coneixement general entre empresaris i tècnics introduïts en el ram dels olis, es transmitia al de colza» (página 245), amb la qual cosa, a més a més d’adoptar cert aire científic, apunta, contradient-se, que les anilines fossin el tòxic. Doncs bé, aquest «coneixement general del caràcter tòxic de les anilines» és tan recent que en maig de 1981 hagué d’improvisar mètodes químicofísics per a poder-les detectar i, posteriorment, quantificar. Més tard s’ha situat la seva DL 50 (Dosi Letal 50: la quantitat per quilo que s’ha de suministrar als animals en experimentació per a que la meitat d’ells mori ràpidament; està internacionalment acceptada com inoqua una substància la DL 50 de la qual sigui superior a 5 g/kg) en 440 mg/kg, la qual cosa significaria, donades les dosis mínimes trobades -i no en totes les mostres-, després de la re-naturalització, beure varis litres diaris de l’oli que els contingui. Però, per a sarcasme de la versió oficial, els símptomes que ocasiona no tenen res que veure amb els de la ST.
22. Un altre component que s’utilitzà durant anys com fetitxe enverinador, i que el fiscal encara esgrimí en les seves conclusions, foren les anilides d’àcids grassos. Encara que la sentència ja no parla d’elles, no deixa de ser clarificador sobre les dificultats científiques de la tesi oficial assenyalar que a) el cos humà les elimina ràpidament, por la qual cosa no podrien tenir efecte acumulatiu; b) se ha fixat la seva DL 50 ni més ni menys que en 12 g/kg; c) no només són inoques, sino que s’han usat i segueixen sent usades per a curar: el manual «Hager: Tractat de medecina pràctica» (Labor, 1942) afirma que «per la seva acció medicamentosa es recomanen, fins per a nens d’un any, de 0,1 a 0,2 grams. Per a adults en general, un a tres grams diaris»; i la Sumitomo Chemical Company té la patente d’un fàrmac per l’eliminació del colesterol, el principi actiu bàsic del qual són precisament les anilides d’àcids grassos.
Centers Disease Control (CDC).23. Les dades bruts, de base, de les enquestes utilitzades pel Dr. Tabuenca per a justificar la seva tesi, són incontrastables. Per una part, no es seguí la recomanació del Working Group de l’OMS, de març de 1983, que fossin ràpidament preparats per a la seva publicació científica internacional, cosa que mai no es va fer. A més a més, estan segrestrats en el CDC (Centers of Disease Control, Atlanta, Georgia, USA), que no els ha entregat al Tribunal, malgrat el requeriment formal que aquest va realitzar.
24. Finalment, ni el Govern ni l’investigació oficial han dedicat grans mitjans propis a demostrar científicament la seva tesi… potser perquè sabien prèviament que no es demostrable. Encara que el Pla Nacional de la Síndrome Tòxica ha gastat més de 30.000 milions de pessetes, només alguns cents (a precissar) es destinaren a laboratoris i investigacions, allò que fa que alguns que segueixen confiant en la tesi oficial afirmen -suposem que de bona fe- que no s’ha pogut confirmar encara por escassetat de mitjans. En qualsevol cas, el Tribunal de Comptes, després de fer una auditoria al PNST lamentava que «no s’han respectat les pròpies normes pel reconeixement i concessió d’ajuts per a projectes d’investigació. Els contractes concedits no s’ajusten als principis de la Llei de Contractes de l’Estat. S’han efectuat pagaments sense atidres a les normes legals i internes. Manquen justificants d’entregues i en bastants casos no hi ha constància que els receptors d’Ajuts a l’Investigació hagin entregat els informes o resultats que condicionaren la seva concesió. La manca de control en aquest aspecte fou quasi bé general». Però hi ha molts altres exemples d’aquesta desidia oficial: en un informe del 17 de novembre del 1983 s’afirma que la ST segueix sent pel Govern nordamericà un tema prioritari, però per a l’espanyol ja no ho era; no es va seguir una altra recomanació de l’OMS de classificar minuciosament 60.000 mostres d’oli sospitós; no s’analitzaren els olis de cassos pressumptament molt significatius, com els convents ja esmentats, etc.
Resumint: l’explicació oficial és absolutament indefendible: es va escollir un subsector feble, que actuava en part il·legalment i la denúncia del qual no significava un risc per les exportacions agrícoles espanyoles, sobre tot d’oli d’oliva, ja que ni tan sols traficava amb oli produït a l’interior, sino importat, com «cap de turc» sobre el qual carregar la culpabilitat de la catàstrofe. A més a més, aquest oportú segall expiatori permeté reglamentar i reestructurar tot el sector olier, arruinant a uns… i enriquint a uns altres.
Sens dubte, alguns dels que es sentaren en el banc dels acusats tenen responsabilitats de les quals respondre: adulteració alimentària, estafa comercial, engany al consumidor, etc. Altres, ni tan sols això. La lectura dels «Fets comprovats» dona l’impressió que bastants foren inclossos en el sumari simplement per a inflar-lo.
Però allò que és segur és que no són culpables de la masacre esdevinguda. I és lògic que la seva defensa es basés en l’hipòtesi alternativa… encara que això no hagi afavorit (la meva actitud és un exemple) als seus genuïns impulsors. Quina fou, doncs, la causa de la ST?.
Des del primer moment el Govern i l’Administració s’oposaren amb força a tota via d’investigació diferent a la marcada, de forma immediata, pel Ministeri de Sanitat. Canviant bruscament i repentinament de la via respiratòria a la digestiva, mantingueren a capa i espassa la (totalment indemostrada) hipòtesi de l’oli de colza enfront a l’alternativa, que apunta a productes organofosforats o a combinacions o variants d’ells.

 

Antonio Muro Fernández Cavada.
Antonio Muro Fernández Cavada.

 

Intencionadament no anomeno a aquesta segona línia explicativa «la tesi del Dr. Muro», per a treure base a les demagògiques i malintencionades desqualificacions fetes a la seva figura i, mitjançant seu, a l’hipòtesi alternativa. Encara que el Dr. Antonio Muro Fernández-Cavada és el més conegut i, probablemente, el que més esforços realitzà en l’esmentada via (mèrits que espero siguin aviat reconeguts), no fou el primer (el Dr. Peralta apuntà als organofosforats en un article aparegut a Ya el 12 de maig del 1981) ni, afortunadament, l’únic. Juntament amb ell, o per camins diferents, han defensat (amb possibles matisos) la via alternativa, a més a més de l’esmentat Dr. Peralta, com a mínim els Drs. Sánchez-Monge, Sanz, Granero, Montoro, Báguena, de la Morena, Bolaños, Martínez Ruiz, Clavera, Frontela, Martín Ramos, Corralero, Estellés, López Ágreda, Antonio i Alberto Muro Aceña i Wassermann (de Kiel, Alemania). També han sostingut aquesta línia altres metges i sanadors allunyats de la medecina oficial.
Bayer.Malgrat que l’investigació alternativa ha tingut que sufragar-se de forma quasi exclusiva amb els seus propis mitjans, ha obtingut resultats suficients per afirmar que aquest camí permet aproximar-se a l’explicació de la ST. Una concreció d’aquesta via -els compostos organofosforats continguts en els productes Nemacur i Oftanol de la casa Bayer, usats per un o varis (entre onze) pagesos de la zona de Roquetas de Mar (Almeria) en el conreu de tomàquet primerenc classe Lucy– sembla poder explicar la majoria de casos esdevinguts a finals d’abril, maig i inicis de juny del 1981.
Malgrat això, encara queden importants questions per esclarir, per la qual cosa és urgent completar i complexitzar les investigacions realitzades.

El montaje del síndrome tóxico.Pacto de silencio.
Noves investigacions amb una difussió ampla, requereixen nombrosos mitjans, tant humans com materials. Per a reunir-los és necessari trencar el mur de silenci que la tesi oficial ha aixecat al voltant a l’alternativa. Qualsevol persona o associació pot contribuir augmentant la seva informació i formant-se la seva pròpia opinió. Ja existeix material important: a més a més de l’article aparegut a Integral número 107, en les conclusions de l’advocat defensor D. Jesús Castrillo i en la pròpia sentència, m’he basat en els llibres «Pacto de silencio», d’Andreas Faber-Kaiser, i «El montaje del Síndrome Tóxico», de Gudrun Greunke y Jörg Heimbrecht (ambdós distribuïts per Prólogo). I es poden socialitzar els elements adquirits, mitjançant xerrades, debats i iniciatives que amplïin la seva difussió i interès. El tema s’ho mereix.

Revitalitzar-lo podria tenir una immediata positiva conseqüència: millorar la salut dels afectats. En efecte, l’informació tendenciosa que ha envoltat a la ST ha ocultat quelcom molt important: varis tractaments curaren malalts. I, allò que és més actual, encara podrien resultar eficaços, encara que en un grau impossible de precissar per endavant.
L’incorrecta identificació de la causa de l’epidèmia implicà un tractament al seu torn incorrecte, inclúso contraindicat. L’abnegació de la medecina assistencial permeté, sens dubte, salvar moltes vides en aquelles setmanes en les que els nous cassos es comptaven per milers. Però la resta de la medecina oficial va fallar perquè es dirigí per dreceres alienes a les veritables causes.
L’única excepció de la que es té constància és el Dr. Luis Sánchez-Monge Montero, que aconseguí curar a varis afectats, sobretot nens. Potser no sigui casual el seu càrrec de tinent coronel de l’Exèrcit, i s’hagui de cercar en els seus coneixements sobre la guerra química l’informació que li permeté intuir una intoxicació per organofosforats. El Dr. Sánchez Monge feu arribar un informe amb el seu tractament i els bons resultats obtinguts -en ell consten dades de set pacients que havia curat fins gener del 1982- als seus superiors jeràrquics, a la Direcció de l’Hospital «Niño Jesús», a l’INSALUD i al Govern, publicant en el número 937 de la revista «Tribuna Médica», apareguda el 19 de març del 1982, i sota la rúbrica «Síndrome Tóxica», l’article «Tractament amb fosfat disòdic i acetato de betametasona. La meva experiència personal». Un silenci total fou l’única reacció davant les seves iniciatives. Però a l’abril del 1987 el Dr. Sánchez-Monge encara afirmava: «Estic convençut que encara hi ha gent que es pot curar».
També altres curacions trobaren el silenci per resposta, malgrat ser més nombroses. Pot semblar lògic, donat el corporativisme de la medicina oficial i de la majoria dels seus practicants davant les medecines alternatives, però resulta inacceptable si es pretén la curació de malalts. Un mínim -a l’espera de noves informacions- de quatre equips de medicines alternatives aconseguiren sanar a nombrosos afectats: dos equips (un de Madrid i un altre de Barcelona) amb homeopatia, un altre amb acupuntura i un quart combinant macrobiòtica, pressopuntura i hidroteràpia.
En nom d’aquest darrer equip, el professor Rallo edità el 1983 el llibre «La síndrome tòxica, un repte a la medecina». D’ell extrec les següents escenes… amb l’esperança que la seva difusió ajudi a canviar l’escenari.
  • Després de repetits oferiments dels seus mètodes i resultats, el Ministeri de Sanitat accedeix a entrevistar-se amb representants de l’equip del professor Rallo. Després d’oferir-se aquestos a dur la llista de tots els afectats que havia curat, s’els respongué que hi havia prou amb seixanta. En l’entrevista, realitzada en novembre del 1981 i que qualificaren com freda, forçada i sense que les autoritats mostressin no ja entusiasme, sino cap interés, entregaren la llista amb les dades personals i clíniques dels seixanta curats. L’única reacció consistí en que una veu, que no s’identificava, va telefonar als primers components de la llista i, després de controlar-los com afectats, els hi preguntà si havien estat tractats per l’equip Rallo i quina era la seva situació actual; al respondre explicant lo positiu de la seva evolució, l’anònim «comunicant» penjava. La ronda no s’arribà a completar-se.
  • La ST afectà, sobre tot, a persones d’economia feble, però també a algunes famílias ben situades. Entre aquestes es trobaven els fills i néts d’Emilio Romero. Un periodista em va comentar, extranyat, que malgrat estar directament implicat, el seu eminent col·lega no havia escrit ni un article sobre el tema. Les seves raos tindrà, i seria sens dubte interessant conéixer-les. En qualsevol cas, el llibre de Rallo proporciona elements sobre el cas, doncs narra com rebé una trucada d’Emilio Romero qui, al veure que la medecina oficial no milloravaa als seus sers estimats, li solicità que els tractés el seu equip. Així es va fer i, segons sembla, amb tan convincents resultats que no feu falta escriure sobre ells…

Per aclariments, informació complementària, bibliografia, crítiques, etc., així com per a organitzar debats o considerar altres propostes i inciatives escriure a: Lluís Botinas. Centre Orientatiu de Bio-Regeneració Aplicada (C.O.B.R.A.).

Article publicat a «El Correo del Sol» d’octubre del 1989, revista «Integral» número 118.

 
 
 
 
 
———- Missatge reenviat ———-
De: Brauli 
Data: 31 de març de 2017 a les 6:30
Assumpte: Re: «Colza, el primer macrojuicio»
Per a: per dició 

Benvolgudes amigues i amics:

Soc en Brauli, divendres, 31 de març del 2017.

Us recordo l’existència de l’apartat del lloc web de http://free-news.org sobre la síndrome tòxica de 1981:

http://free-news.org/index02.h tm

(Aprofito als actuals gestors d’aquest lloc web per suggerir de crear un apartat específic de la síndrome tòxica del 1981, doncs dins l’Estat espanyol molta gent creu encara que aquest escàndol està associat a l’oli de colza, i no es dedicarà a trobar aquest escàndol dins d’un apartat de Pesticidas, com està ara. A més, ja sabem que un mateix apartat pot romandre simultàniament enllaçat dins de dos o més opcions de menú sense cap problema).

Dins d’aquest apartat, varem incloure bastants articles relacionats amb aquest tema, alguns d’ells reproduint articles provinents de la revista Cambio 16.

Recordem que Cambio 16 era llavors una revista que seguia una línia editorial propera al CDS d’Adolfo Suárez. Un Suárez que estava en contra de l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN i que, per això, li van organitzar un cop d’estat el 23 de febrer del 1981, del qual hi ha qui diu que va participar el mateix rei Juan Carlos. Suárez era un dirigent polític que volia emular a Charles de Gaulle a l’Estat francès, en el sentit de mantindre l’autonomia d’acció de l’Estat espanyol respecte els EUA. No ens estranyi que el muntatge de la síndrome tòxica fos també un muntatge contra la UCD d’Adolfo Suárez!

En contra d’Adolfo Suárez va aparèixer l’operació reformista de Miquel Roca Junyent, per tal de disputar-li el mateix espai polític partidista. Recordem que Miquel Roca va sortir de la taula de negociació amb Suárez dient: Hem aconseguit una cosa millor que el concert econòmic. (Pujol i Roca no volien el concert econòmic que se’ls va oferir al Principat del Sud perquè no volien ser criticats políticament com recaptadors d’impostos; preferien el victimisme d’anar demanant caramelets cada vegada, a quedar-se amb el paquet sencer). Recordem que darrerament Roca ha defensat a una de les infantes en el judici on s’ha condemnat el seu marit Iñaki Urdangarin.

No és que sigui un fidel seguidor d’Adolfo Suárez, entre altres coses per les seves limitacions en el reconeixement del català (Va dir una frase semblant a: El catalán no sirve para enseñar física nuclear), però cal reconèixer el seu paper diferenciat i especialíssim respecte altres dirigents estatals espanyols de l’època.

Moltes gràcies per la vostra atenció i interès.

Bona evolució, salut, justícia, pau, llum, amor, felicitat i llibertat.

Rebeu una abraçada telemàtica.

Brauli.

El 30 de marzo de 2017, 16:21, per dició escribió:

Aniversario del juicio de la colza

Colza, el primer macrojuicio

El proceso por el envenenamiento masivo fue el primero que salió de la sede de la Audiencia Nacional

El 30 de marzo de 1987, hace justo 30 años, comenzó el que fue el mayor juicio en la historia de España hasta la fecha

Madrid 30 MAR 2017 – 13:40 CEST
Emilio de Benito  Amara Santos  Antonia Laborde



http://elpais.com/politica/201 7/03/29/actualidad/1490815778_ 272331.html


Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordihttp://vimeo.com/user1361588/v ideos
www.youtube.com/user/grupsalva tge/

:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'