Quan la presa de pèl la paguem nosaltres: «Economia en colors»

Quan la presa de pèl la paguem nosaltres:

«Economia en colors», el mantra neoliberal del telepredicador d’ego desfermat

  http://www.ara.cat/firmes/monica_planas/Mes-monoleg-que-colors_0_1444055611.html

http://static2.ara.cat/static/ARACatRD/images/ara-logo-print.png?hash=2faf874dd20881cac307790dff89a2d7

CRÍTICA TV
http://static2.ara.cat/bbtfile/3150_20150622f7JH9i.jpg
  MÒNICA PLANAS

  Actualitzada el 05/10/2015 21:51

Més monòleg que colors

Diumenge ja vam poder veure un dels plats forts de la programació de TV3 d’aquesta temporada: l’Economia en colors que protagonitza l’economista de confiança de TV3, Xavier Sala i Martín. L’acompanya Tian Riba, el secundari estrella de la cadena. El periodista es va reservar el primer minut de programa per començar parlant d’ell mateix: “¿Com algú de lletres pures com jo és capaç d’entendre el món de l’economia? Ho he fet gràcies a les classes que m’ha donat tot un catedràtic capaç de fer fàcil el que no entenem”. Comprenem aquesta necessitat de mirar-se el melic al primer instant, perquè després la seva presència va quedar relegada a una excusa. L’única funció de Tian Riba és fer que Sala i Martín no parli sol. Perquè els quaranta-vuit minuts de programa van ser un monòleg non-stop de l’economista, amb alguns episodis en què el seu discurs va agafar aires de telepredicador.

(…) Però tres quarts d’hora d’ego desfermat poden cremar el personatge televisiu en pocs mesos. (…)

Economia en colors va acabar en una aula d’universitat amb un efusiu aplaudiment al seu mestre de cerimònies. Fins i tot Tian Riba aplaudia entregat el company de programa. Tinc dubtes de si vam assistir a una lliçó magistral o a un acte de veneració.

MÒNICA PLANAS – Més monòleg que colors – PDF

   https://directa.cat/innovacio-originaria-en-colors

https://directa.cat/sites/all/themes/directa/images/logo.png

06/10/2015

La innovació originària (en colors)

“Ai Sala-i-Martín, Ai Sala-i-Martín, vull entendre-ho però no puc”.
(Escrit a la porta del lavabo d’un antre sabadellenc)

Un geni barbut de Trèveris, en el seu viatge teòric per desvetllar la llei econòmica fonamental de la societat moderna, va parir un dels passatges més absorbents i captivadors de la història de l’Economia Política, amb l’objectiu de desmuntar les mistificacions ideològiques sobre l’origen del capitalisme. En el capítol 24è d’El Capital -un fragment que segur que no ha llegit el destinatari d’aquesta columna, sa majestat Xavier Sala-i-Martín, vistos els malencerts sobre història que ja va demostrar a El convidat d’Albert Om-, Marx critica amb una prosa sublim la farsa que justificava l’acumulació originària de capital a mans d’uns pocs basada en una total poca-soltada, sostinguda per la resta d’economistes de l’època: “En un temps ja molt llunyà hi havia, d’una banda, una elit diligent, intel·ligent i per damunt de tot estalviadora i, de l’altra, un lumpen ociós i, particularment, desenfrenat.” A aquesta versió, que per Marx exerceix en l’Economia Política el mateix paper que el pecat original en la teologia, ell hi oposa les veritables causes històriques de l’acumulació primitiva: l’expropiació dels productors directes i, més específicament, “la destrucció de la propietat privada que es funda en el treball propi, és a dir, l’expropiació del treballador”, que permet un element clau del capitalisme: “L’explotació del treball formalment lliure d’altres, és a dir, el treball assalariat”. Un procés històric de despossessió que es va fer, per descomptat, a sang i foc. Llegiu “L’anomenada acumulació primitiva”, feu-me cas. Tres o quatre vegades.

Veient i patint el primer programa d’Economia en colors, programat a la televisió pública que paguem entre tots, no trobo punt de partida més encertat que aquest per assenyalar l’estafa ideològica que suposa aquesta revisitació cool neoliberal del mite de l’acumulació originària: diguem-li -proposo- la innovacio originària. En colors. La punyetera farsa onanista dels dos joves genis en un garatge, de la gran idea original per explicar l’èxit de monstres multinacionals com IKEA, Zara, Apple, Starbucks, i McDonald’s. Ni rastre de l’únic i veritable origen del benefici: el treball assalariat.

Clar. No tindria prou rigor econòmic, parlant d’IKEA, atribuir l’acumulació de beneficis a la deslocalització empresarial, a l’explotació sagnant als llocs de producció, a la precarització als llocs de venda o la repressió sindical, o a l’animalada d’haver convertit un objecte abans patrimonial en un objecte de consum obsolescent de conseqüències ecològiques irreversibles. Què dius, ara?! Per què explicar que el seu fundador va ser un calvinista mesquí amic de Per Engdahl i Sven Olov Lindholm, líders del moviment pronazi suec? On vas a parar!? Això no seria economia, perquè l’economia s’explica millor dient que 85 persones del món tenen la mateixa riquesa que la meitat del planeta… perquè van tenir una idea de l’hòstia.

En aquesta orgia mística de la maleïda emprenedoria, Amancio Ortega apareix com el llest de la classe que va descobrir que produint roba nova cada setmana (i no només dues vegades l’any) podria disparar els seus beneficis, moment del programa en què Marx es recaragola a la seva tomba i es talla les venes amb les pàgines del Llibre II de la seva obra magna sobre el temps de rotació del capital com a factor inversament proporcional a l’acumulació. És ben cert que com menys saps més creus que ets capaç d’inventar. Per no parlar del moment antològic en què Sala-i-Martin parla d’Inditex, amb 6.000 botigues en 80 països diferents, com una empresa de “producció de proximitat”. Ens tenen el cap tan devorat que ja no els perjudica ni cagar-se a la nostra cara. I McDonald’s? I Starbucks? Deixem-ho.

El símil amb Pep Guardiola (com a innovador originari) i el Barça de les 6 copes és també memorable. És curiós que de la mateixa manera que el de Santpedor respon a la pregunta de si l’èxit d’aquell equip havia nascut de la seva idea de col·locar Messi de fals davanter amb un “no, el mèrit no era meu. Eren els jugadors”, Sala-i-Martin no s’ho apliqui quan atribueix les fortunes obscenes dels capitalistes que reverencia i entengui que… són les treballadores. Amb la diferència, a més, que aquestes no es reparteixen el pastís de la riquesa que creen, mentre que els capitalistes es forren amb el treball que no paguen. Per cert, us heu fixat en l’escenografia des de la qual expliquen els èxits de Zara? Ni un treballador. Tot de màquines que van soles i magatzems plens de roba. Visqui el treball immaterial i cognitiu que sosté… Zara. Que la realitat no espatlli mai un -penós- relat.

Per cert, no caldria dedicar ni una sola línia a desmuntar l’ideòleg neoliberal del règim català si autors com Diego Guerrero i obres com la seva Economia no liberal para liberales i no liberales, on destrossa literalment per KO Sala-i-Martín, tinguessin una mil·lèsima part del ressò que té l’exconsultor del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional d’americanes alegres a les nostres televisions. És patètic haver de recordar als senyors de TV3 que existeixen molts corrents de pensament econòmic a part del neoclàssic, tot i que s’entén que sigui quelcom que se’ls escapi, ja que també se’ls escapa a l’absoluta totalitat de les facultats d’economia de Catalunya i de l’Estat.

Ansiosos esperant la segona entrega d’aquesta “egonometria en colors”. Molt.

http://reusdigital.cat/noticies/opinio/leconomia-segons-sala-martin-quan-la-presa-de-pel-la-paguem-nosaltres
http://reusdigital.cat/sites/all/themes/reusdigital/images/footer-logo.gif


Jordi Martí Font
08 d’Octubre de 2015

‘L’economia’ segons Sala Martín, quan la presa de pèl la paguem nosaltres

La televisió pública catalunyesa, la seva, ha estrenat un programa que porta per títol “Economia en colors” i en colors flipem en veure’n el primer capítol. Aquest senyor que qualifiquen de “l’economista de capçalera” de TV3, l’ultraliberal Sala Martín, hi pontifica sobre la seva concepció de l’economia i, segons la propaganda del programa, ho fa per tal que tothom sàpiga cinc cèntims sobre això que dirigeix les nostres vides i que ens costa tant d’entendre: l’economia.

No us penseu que parla de totes les formes d’economia possible, i ara. Hi parla d’una de sola, d’aquella que el Pensament Únic qualifica com a “l’economia”. I en nom de “l’economia” hi explica la concepció ultraliberal d’aquesta, o això que els economistes en diuen “economia neoclàssica”, la qual obvia tota dimensió social i, com si d’una religió es tractés, atribueix només al progrés tecnològic la cura de tots els mals. I compte perquè segons el poll ressuscitat de les americanes de colors, qui opina diferent som una colla insolidaris autàrquics o, molt pitjor encara, “ paleo-marxistes” o “marxistes derrotats”…

Des de la pantalla dels televisors, Sala Martín amplia la seva dura feina d’adoctrinament, una tasca que ha desenvolupat des de fa molt de temps a través, precisament, de la ràdio i la televisió públiques. Amb to desenfadat ens la fa entendre, sobretot per tal que no ens queixem quan en nom de l’”economia” ens rebaixen el sou, ens fan treballar molt més, ens fan fora de casa, ens espremen fins a l’infinit o arriba el dia que ens foten fora de la feina i en poc temps ens tornen a contractar per la meitat del que cobràvem abans. I és que cal molt convenciment i resignació per no agafar els amos de l’empresa, un cop passa tot això, i arrancar-los la camisa com a mínim o fer-los fora de l’empresa com han fets els treballadors amenaçats d’acomiadament per Air France aquests dies.

A “Economia en colors”, Sala Martín hi apareix com un professor molt enginyós, que parla de i amb Guardiola, d’anècdotes reals o inventades, ben explicades i millor narrades, amb americanes llampants i somriures que sovintegen. Explica els principis bàsics de l’explotació però la “gràcia” és que l’explica als explotats i té un únic objectiu que no és que l’entenguin, sinó que l’assumeixin i es convencin que l’única forma possible d’existir és ser explotats, i cada dia més. De fet, al primer programa els explotats ni hi apareixem, perquè “saleta d’estar” només hi parla d’empresaris genials que tenien grans idees…

La tele pública catalunyesa ha obert un altre espai, doncs, de propaganda de l’ultraliberalisme, en què s’hi defensen les idees econòmiques que aposten per la desregulació total de les condicions de treball, en què treballadores i treballadors només som “recursos humans”, una aposta decidida per l’”economia” que destrueix la societat però fa molt més rics del que són alguns dels rics que ja ho eren i quatre més que tenen, diuen, “empenta” i “emprenedoria”. És a dir, més barra que els altres. La resta, que s’ho miri i ho admiri. I si pot ser, que els aplaudim amb ganes…

És evident que Sala Martín no és “l’economista” ni això que explica és “l’economia”. És només un altre venedor d’explotació i allò que defensa és un tipus concret d’explotació, un món en què qui treballa no té cap importància, a no ser que “inventi” o tingui idees. I totes sabem que sense qui treballa no hi hauria qui en tragués beneficis. Per explicar-ho i situar-lo de forma entenedora, podríem afirmar que ell és un dels ideòlegs de l’ala dretana del PP parlant en català i independentista, però alhora assessor de la fundació d’”idees” d’Aznar, la FAES, i defensor a ultrança del capitalisme de rostre inhumà. De fet, el podríem definir com l’ideòleg de la banda dretana de CDC, que seria el mateix, però com que això del procés ho ha desvirtuat tot i sembla que PP i CDC no siguin el mateix (i totes sabem que en economia són calcats), millor no crear confusió.

Però potser la vergonya més gran és dir per una tele pública que això és un programa sobre “l’economia” i no un programa de propaganda ideològica pura i dura, un anunci de llarga durada. O dir-ho i no posar darrere de la paraula economia algun qualificatiu, o ultraliberal i neoliberal o neoclàssica, no importa però algun. Si aquest és el lloc a on ens volen portar els directius de TV3 ara que comencem el camí cap a la nova república, sincerament, que posin anuncis vells perquè aquest és el mateix camí que assenyalava Rato i fa estona ja que agraïm haver-li perdut la pista.


Jordi Martí Font és escriptor i regidor de la CUP a Tarragona.

‘L’economia’ segons Sala Martín, quan la presa de pèl la paguem nosaltres – PDF

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/904057-colors.html

http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/templates/d2015/images/logo-elpuntavui-1.png

La Crònica

Enric Ramionet Lloveras

Enric Ramionet Lloveras
10 octubre 2015 2.00 h

Colors


L’economista, Xavier Sala Martín, amb una de les seves americanes. Foto: EPA

Sala i Martín és a l’economia el que Artur Mas a la presidència de la Generalitat. O això és el que pretenen amb gran dedicació els nostres pares espirituals. I deu ser per aquesta raó que ara tenim mig país convençut que l’economia en la versió que encarna l’home de les americanes llampants, i la pàtria, en la versió personificada pel líder de CDC, són criatures blanques i neutrals. Que la interpretació neoclàssica i acolorida que ens ofereix la televisió pública del país és fonamentalment una ciència, una saviesa universal que ens explica que el sentit de la vida és fer-se ric i que els innovadors esdevenen milionaris de la mateixa manera que la gravetat –o el seu propi pes, com diu el bromista– fa caure les pomes dels arbres. S’equivoquen. L’economia hegemònica no és una ciència sinó una religió. Una religió amb telepredicadors que vessen xerrameca des de la trona que tenim al menjador de cada casa, i que ens expliquen amb paràboles exemplars que qualsevol amb una gran idea i una gran fe en el mercat pot abastar el paradís.

Diumenge en Sala Martín utilitzava la poesia i les emocions essencials del futbol per parlar-nos d’unes quantes vides exemplars que han transformat el món i no necessàriament de manera positiva. Però per als manaments d’aquesta religió l’única cosa que compta és l’èxit i el PIB i aquí comencen i s’acaben les lectures morals, les valoracions ètiques i els efectes sobre la col·lectivitat. Qui ho contempli des d’un sa escepticisme descregut pot preguntar-se si la fortuna de l’Amancio Ortega existiria sense els tallers tèxtils de Bangla Desh, on es treballa en condicions extremes i horaris extenuants per 100 euros mensuals, o sense les enormes desigualtats que permeten produir amb treballadors del segle XIX i vendre a consumidors del XXI. O potser pot pensar que McDonald’s és un gran negoci, en efecte, però una catàstrofe per al planeta, la salut i la gastronomia. I, encara que sigui blasfèmia, potser li passarà pel cap que els sermons de Sala Martín no són saviesa econòmica neutra, sinó pura ideologia. La ideologia que domina el Banc Mundial i l’FMI, on feia de consultor, i la que, lliurant el món a les lleis del mercat i la cobdícia, privatitzant tots els serveis bàsics i aprimant l’estat social i les fiscalitats redistributives, ens han portat a les misèries actuals.

No s’ho creuran, però hi ha una altra economia possible; altres economistes i altres lectures de la realitat que expliquen molt millor l’atur i per què els sous es redueixen, les condicions laborals es degraden i ens ha quedat un món a la mida dels més poderosos. I el que encara trobaran més estrany és saber que hi ha altres catalans i catalanes que poden presidir la Generalitat i que, en tot cas, deu ser la institució el que és important i no qui l’encarni. I que per a molts és tan inquietant que ho faci algú que creu que només ho pot fer ell, com algú que creu que l’economia és això tan gris que els diumenges ensenyen per la televisió. A qui poden sorprendre els escrúpols de la CUP si justament qui se’ls vol forçar a investir reuneix les dues condicions?

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/LEconomia-negre_6_439266100.html

eldiario.es

L’Economia en negre

Economia en colors obliga a preguntar-se si TV3 s’ha autoassignat la missió de propagar el mantra neoliberal.

Seminari Taifa
09/10/2015 – 06:00h

El periodista Tian Riba i Xavier Sala i Martín / TV3

El periodista Tian Riba i Xavier Sala i Martín / TV3
TV3 ens va obsequiar diumenge passat en horari de màxima audiència amb el començament d’un àmpliament publicitat programa sobre Economia a càrrec del popular economista Xavier Sala i Martín. No sabem si per mimetisme amb les habituals americanes de colors de l’economista en qüestió, el programa es diu Economia en colors. Donat el títol de l’espai i el mitjà, sembla que el programa és un intent de divulgar alguns aspectes de l’Economia per entendre una mica les complexitats econòmiques del món que ens envolta. Podria considerar-se una utilització adequada del mitjà de comunicació més popular per ampliar els coneixements dels seus espectadors.No obstant això, l’elecció del conductor del programa introdueix alguns dubtes i indueix algunes preguntes. Hi ha bastants economistes de diverses línies ideològiques que col·laboren amb TV3, si bé gairebé totes moderades i, per tant ‘respectables’ segons el sentir convencional. No hi ha cap altre economista català disponible per a aquest programa? En la presentació del programa es va destacar que Sala i Martín treballa a la Universitat de Columbia (Estats Units) i se li va agrair que estigués a Barcelona pel programa. Ignoren els directius de la cadena que aquest economista viu llargues temporades a Barcelona, col·labora amb la Universitat Pompeu Fabra i té aquí bastantes activitats professionals? (per exemple, va ser tresorer del FC Barcelona entre 2009 i 2010)

Entre tots els nombrosos economistes disponibles per poder dur a terme aquesta idea, TV3 ha triat una persona que és àmpliament coneguda per ser l’economista més neoliberal de la nostra època a Catalunya. Sala i Martín ja participa amb freqüència en altres programes de la mateixa cadena, el que podria interpretar-se com la distribució, encara que sigui bastant esbiaixada, de les oportunitats d’expressió dels economistes. No obstant això, l’encàrrec d’un programa d’una hora en horari molt favorable dedicat exclusivament a l’Economia suposa donar un tracte bastant preferent a Sala i Martín.

No hauria estat més interessant incloure cert pluralisme ideològic en les explicacions? Perquè suposem que TV3 sap que en Economia no hi ha una sola explicació. A què és deguda aquesta elecció, a l’excel·lència de l’economista o a les preferències ideològiques de la cadena?

En el seu primer episodi, Sala i Martín va ser absolutament coherent amb el que es podia esperar: agradable estil, desenfadat i amistós, bona capacitat de comunicació amb els seus interlocutors, tema de moda i, com tan sovint en l’economia convencional, un tractament absolutament superficial.

Després de dedicar força temps a presentar el futbol i el personatge de Guardiola, va dedicar el programa a la innovació, si bé plantejada en termes gairebé artesanals. Sala i Martín va presentar una innovació que no desenvolupen ni els investigadors ‘de bata blanca’ ni els departaments d’investigació -està segur que Zara no té un departament d’investigació o alguna cosa molt semblant?-, sinó ‘emprenedors’ individuals, enginyosos i inspirats en l’observació casual. Sobre ella construiran enormes empreses per satisfer un consum massiu de productes banals. Semblava que Zara, Ikea, McDonald’s o Starbucks, els exemples que es van mostrar al programa, són exclusivament fruit de la capacitat individual i de l’observació atenta dels seus promotors. I de passada, gairebé sense que es noti, que eficients que són aquestes empreses gegants transnacionals!

En un gest de complicitat progressista, Sala i Martín també va dir que el 70% de les innovacions les plantejaven els treballadors, però no li va preocupar si aquests se’n beneficiaven d’alguna manera. Tampoc va fer ni una sola referència a les treballadores a domicili que produeixen a canvi de salaris miserables tant a Galícia com a Bangladesh i que fan competitives a Zara, Ikea i moltes altres empreses; o la prohibició que hi hagi sindicats a McDonald’s o a les múltiples facilitats amb les que aquestes empreses gaudeixen de les ajudes públiques. Res de recerca avançada, elaborada, que requereix personal ben qualificat, esforços continuats, quantioses inversions, complexa organització professional, i molta coordinació amb l’ensenyament públic. Només cal que un ‘emprenedor’ sigui atent i enginyós i sorgirà un imperi empresarial.

És aquesta l’ Economia en colors que pot ajudar a entendre què passa en l’Economia actual i com afecta la ciutadania el que està passant? La primera sessió es va dedicar a una línia ideològica que és la que estan intentant potenciar els grans poders econòmics: els emprenedors. És l’enginy, la inventiva i la imaginació personal el que porta a la creació de les millors empreses. Un cop més, repetició de la ideologia de moda amb la qual els poders fàctics intenten convèncer als aturats que si ells tinguessin l’enginy, voluntat i ‘emprenedoria’ d’aquests exemples no tindrien problemes.

Fins i tot dins dels mateixos termes de l’economia convencional, sembla greu el seu èmfasi en què no és tema de departaments d’investigació ni d’investigadors. I que els seus exemples consisteixin, casualitat, en empreses que es dediquen a la producció de béns de consum banals i no a sectors capaços de fer avançar els processos de producció del país. És aquest el missatge als estudiants, als treballadors, als empresaris, als dirigents de la societat? És el missatge adequat per estimular l’avanç social, el progrés personal, per construir una societat més eficient i justa? Quant costa aquest programa, quants professors disposen de recursos semblants als que es van posar de manifest en aquest programa?

No sembla una utilització molt eficient dels diners públics. Caldrà esperar a nous episodis, però el començament mostra, com no podia ser d’una altra manera, la línia per la qual ha optat TV3 i les opcions ideològiques que s’expandeix. Economia en colors obliga a preguntar-se si TV3 s’ha autoassignat la missió de propagar el mantra neoliberal.

Comentarios

#1 Alex Rv | 09/10/2015 – 12:01h

Aqui se puede firmar si quiere que TV3 retire este programa:

https://secure.avaaz.org/es/petition/TV3_Adoctrina_economicamente_tv3_con_el_neoliberalismo/
TV3: ¿Adoctrina económicamente tv3 con el neo-liberalismo?

http://enlluita.org/articles/economia-en-colors/#.VhixaG473OU

Economia En Colors: “El capitalisme que es transparenta més enllà dels mites”

05/10/2015

Òscar Simon
@simongorjeos

salaimarti-rey
Ahir es va estrenar a TV3 Economia En Colors, un espai on suposadament l’economista Xavier Sala i Martin ens explicarà als televidents els secrets de l’economia. En Sherlock (Sala i Martin), acompanyat del periodista Tian Riba que exerceix d’una espècie de Watson (excessivament enlluernat pel guru de les americanes acolorides) va guiant l’audiència cap al coneixement a través de connexions carregades d’efectisme, com la del desodorant de “roll-on” i Steve Jobs.

S’ha de dir que el programa de TV3, produït  en col·laboració amb el Terrat (un dels exemples més nostrats de partenariat públic-privat o de capitalisme d’amiguets) funciona prou bé. El primer capítol ha estat centrat en la idea de la innovació. L’inefable professor d’economia de les Universitats de Columbia i la Pompeu Fabra apareix a un classe en una espècie de remake dels “Club dels Poetes Morts”  on un alumnat embadalit escolta les diatribes de Sala i Martin sobre el fals 9 guardiolista, en el paper de professor al traspassat Robin Williams, recitant el poema de  Walt-Whitman -Oh Capità, el meu Capità!-. Segurament a Sala i Martin li agradaria més la versió “Oh Capital, el meu Capital” com demostra que per il·lustrar el concepte d’innovació fa una glossa d’empreses com Mc Donalds, Zara, Ikea, Starbucks , Cirque du Soleil o Wal-Mart famoses  al món sencer pel seu gran respecte als drets laborals, la seva consciència ambiental o l’elevada qualitat dels seus productes.

L’objectiu aparent del programa era explicar la diferència entre investigació i innovació, la primera entesa com la recerca de quelcom nou i la segona  canviar les maneres de produir mercaderies o serveis  de manera més eficient. Sala i Martin ens explica com unes senzilles idees han donat lloc a enormes multinacionals.  De fet, la seva insistència en com l’observació dels processos productius pot ajudar a millorar la productivitat el porta a un lloc perillós i ell ho sap i en fuig ràpidament ,ajudat per un guió molt curosament pensat per evitar parlar dels treballadors i treballadores. Així una de les escenes més significatives i llargues va tenir lloc dins d’una nau de Zara a Tordera, on la roba, com per art de màgia, es movia sola per la nau sense cap treballadora.

Les idees poden abaratir la producció, però no produeixen 

Aquest programa serà apassionant  i s’ha de reconèixer que Sala i Martin té valor. Com a bon economista  d’orientació neoliberal ens intentarà convèncer de les bondats del capitalisme a través dels seus mites fundacionals (ahir les grans idees i els risc inversor) però haurà de superar un problema no menor. A la mínima que es parla d’economia s’ha de parlar del paper del treball en la mateixa. Així, ahir Sala i Martin, com a bon deixeble neo-clàssic, va intentar explicar com la inventiva  soluciona els problemes d’escassetat del món , de roba (Zara), d’alimentació (Mc Donalds i Wal-Mart), de mobles Ikea,  de comunicació (Apple) però va obviar, cuidadosament, com sense una gent que és la que realitza les tasques i la que produeix cada cop més per hora treballada aquests “miracles” no serien possibles. D’aquesta manera  Sala i Martin, ajudat pels símils futbolístics i el cada cop menys innocent Guardiola,  va intentar colar la idea de que el benefici dels “Amancios Ortegas” del món prové de la seva inventiva i actitud innovadora (primer mite del capitalisme).  Tanmateix les idees de plusvàlua (el benefici que obté un empresari per la venda dels productes o serveis produïts per un treballador) i l’explotació (la diferència entre el valor que produeix un treballador)[i]  es transparentaven al rerefons de les seves argumentacions. D’aquí la manca d’imatges de qualsevol tipus de treballador a totes les escenes.

La conclusió real del programa seria que els  amos de Zara, Apple, Starbucks, Mc Donalds, etc… van tenir una gran idea capaç de fer produir a les seves plantilles al màxim pagant el mínim (feina poc qualificada) de manera que podien competir avantatjosament al mercat.



[i] A Catalunya uns 40€ l’hora,  i el que se li paga uns 12,30€ de mitjana. En el cas de les multinacionals esmentades, la gran massa de treballadors i treballadores no arriben  als 6€ l’hora.

http://www.bernatdedeu.cat/2015/10/economia-en-colors/

La Torre de les Hores – Blog de Bernat Dedéu

Economia en colors

El nostre economista nacional (a l’exili) i el nou gendríssim de les sogres catalanes han creat un programa bellíssim d’economia que serà tot un èxit. Xavier Sala i Martín té la perícia d’explicar el capitalisme com si fos un conte per a infants i el nostre Tian Riba cada dia s’imita millor a si mateix amb aquell aire postmodern d’arrufar la cara, com si la incredulitat l’hagués de fer implosionar d’avorriment. El primer capítol d’Economia en colors va ser una petita obra mestra perquè va fer seu el prejudici que justifica el programa (a saber, que la majoria d’occidentals no en tenim ni un borrall d’economia) desdramatitzant-lo mitjançant la descripció d’aquesta curiosa figura anomenada innovador. Parlant d’empreses revolucionàries com ara Ikea, Starbucks, McDonald’s o Zara, el professor i els seu alumne desmenjat ens van explicar que l’empresa d’èxit té la simple clau en un individu masculí (les dones, segons sembla, no entren al joc) que defensa amb coratge una idea brillant, creada en la més estricta solitud, per la qual no resulta essencial tenir una estricta formació econòmica o científica. Ni investigació, ni brainstorming, ni mandangues: l’empresa d’èxit, exemplificada en Pep Guardiola, té l’origen en un paio que s’imbueix d’una genialitat fins i tot desconeguda per a si mateix.

L’habilitat d’Economia en Colors és la mateixa clau de volta que ha permès surar el capitalisme com a sistema rector del mercat. Mentre explicaven els casos d’èxit de Zara o de McDonald’s, ni professor ni alumne van trobar un minutet de l’espai per retratar les condicions de producció d’aquestes empreses, dos exemples d’explotació laboral inqüestionables, ni van posar entre parèntesi la uniformització avorridíssima de la vida quotidiana que implica l’estètica d’Ikea o els problemes que les empreses de fast food han provocat en l’obesitat dels adolescents del primer món. Circumscrivint l’economia a una idea brillant com la del Fals 9 guardiolista i fent del capitalisme un afer merament platònic, hom pot oblidar-se de les condicions de producció d’un producte, de la cadena laboral que aquest imposa com a requisit i fins i tot del resultat moral d’una determinada uniformització de les mercaderies manufacturades en la vida quotidiana de les persones. Si la idea brillant del Ray Crock ha fet que seixanta-vuit milions de persones mengin carn de pèssima qualitat a diari o que el 90% dels seus treballadors tinguin contractes escombraria, doncs miri senyora, d’això ja se n’ocuparà la filosofia en colors, que la moral fot molta mandra i cal fer audiència.

Realment, no hi ha res com tenir una idea brillant i posar-hi color.

:::::::::::::::::::::::::

Més informació:

http://www.ccoo.cat/sanitat/aspnet/noticia.aspx?id=195161#.Vhix62473OU

CCOO reclama a la televisió pública catalana que respecti la diversitat d’opcions econòmiques que hi ha a Catalunya

http://www.laizquierdadiario.com/TV3-y-su-apologia-del-capitalismo-ultra-liberal

TV3 y su apología del capitalismo ultra-liberal

https://madebymiki.wordpress.com/2010/02/25/sala-martin-contra-nino-becerra/

Sala-Martín contra Niño Becerra

25 febrer 2010

(…)

Jordi Basté: Hi ha hagut uns oients que ens ho han preguntat, a ran d’un article que “El País” va publicar el Niño Becerra, aquest economista… quina impressió tens d’ell?, perquè va escriure un article molt apocalíptic sobre la crisi i sobre el que ens espera… no sé si el vas llegir, eh? Xavier, que et sembla?
Sala-Martín: Fatal… o sigui…, els economistes no estem equipats per fer prediccions, ni d’aquest tipus ni de cap altre tipus, els economistes som els metges de l’economia, nosaltres diagnostiquem els problemes i aportem solucions. Aquests economistes que diuen que el mes de juliol passarà tal i passarà qual, aquests economistes son uns farsants… perquè… farsants vull dir, en el sentit de que no saben… jo també puc dir escolta, que el mes de març passarà no se “cuantos” i després no passarà. Però que sàpiga tothom que els economistes no tenim eines precises per predir el futur d’aquesta manera, de la mateixa manera que els metges no tenen eines per predir si tindràs un càncer als 65 o si tindràs la grip la setmana que ve, per tant totes aquestes prediccions tan certeres jo les posaria totes entre cometes…

Jordi Basté: Val però es que diuen: va dir una que la va encertar, que va dir que venia…
Sala-Martín: Hi ha milions de “tios” que diuen tonteries. I aleshores, si tu els agafes tots n’hi ha un que ha encertat, hi ha milions de “tios” que compren loteria, i n’hi ha un que a encertat, però aquest “tio” no sap comprar mes números de loteria que els demés, ha tingut la sort.

(..)

http://elpais.com/diario/2004/12/02/economia/1101942011_850215.html

REPORTAJE:

“La globalización es buena y punto”

Xavier Sala i Martin denuncia la situación de pobreza de África al recibir el premio de Economía Rey Juan Carlos

(…)



Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordi

http://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/

:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

 

Compartir

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'