«… i els Jocs es van espanyolitzar, com estava cantat»

El Martes 25 de julio de 2017 12:13, per dició escribió:

 

Ara que ja en fa 25 anys.

El ’92 i el paperot que hi va fer tothom…

:-\

També per tot allò (i moltes més coses) estem com estem, és clar!

😉

http://www.lesportiudecataluny a.cat/mes-esport/article/11840 71-vaig-sortir-escaldat-pels-d e-casa.html

 

POLÍTICA ESPORTIVA

JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL

EXPRESIDENT DEL COMITÈ OLÍMPIC CATALÀ (1990-94)

“Vaig sortir escaldat pels de casa”

Qui presidia el COC l’any 1992 lamenta l’oposició que va trobar en la classe política catalana

Considera que actualment el COC no té raó de ser

No vam aprofitar l’ocasió que teníem per anar més enllà i els Jocs es van espanyolitzar, com estava cantat

A final dels vuitanta els del COC em van venir a buscar perquè els calia un pilotatge polític per negociar amb el COI
Creia que podíem pactar amb Espanya que, a canvi de portar-nos bé el 92, posteriorment ens reconeguessin
A Samaranch, Pujol i Maragall els unia que volien evitar el més mínim conflicte per tal de donar una bona imatge
El COC actual no recorda la nostra època, perquè és molt poc gloriosa per a Esquerra i Convergència

Barcelona. Entrevista a Josep Miró i Ardèvol, per l’especial 25 anys Jocs Olímpics.

Josep Miró i Ardèvol al seu despatx de Barcelona. Foto: ANDREU PUIG.

Ara que han passat 25 anys, a Josep Miró i Ardèvol (Barcelona, 28-04-1944) no li tremola el pols a assenyalar els que no li van donar suport quan, aprofitant l’aparador dels Jocs de Barcelona, va voler estirar el carro del Comitè Olímpic Català. Apuntant els protagonistes principals d’aquell moment històric, l’exconseller de la Generalitat lamenta l’oportunitat perduda l’any 1992 i, sobretot, l’oposició que va trobar en els polítics catalans.

A final dels vuitanta del segle passat, aventurar-se en un assumpte com era el COC era cosa de somiadors?
No cregui. Aleshores jo tenia una posició política molt concreta, que no coincidia amb la d’en Pujol i sí amb la d’Heribert Barrera: era partidari de la reforma de l’Estatut per tal que la Generalitat acabés tenint una funció estatal. Ho vaig portar al congrés de Convergència i la direcció s’ho va carregar. Poc després de deixar la conselleria d’Agricultura, la gent del COC em va venir a buscar. El president era en Miquel Arbós i hi havia només cinc federacions afiliades. Necessitaven un pilotatge polític per tal de negociar amb el COI.
En aquell moment vostè estava vinculat a l’esport?
No. Però al COC tenien clar que volien una gestió política. Els vaig dir que sí, posant com a condició que no hi hagués discrepàncies, ni entre les federacions ni entre la gent de fora de l’àmbit federatiu que els donava suport.
Per què va acceptar? Veia possibilitats d’èxit?
Vaig veure clar que a mitjà termini hi havia una escletxa: els Jocs se celebraven a Barcelona i això ens donava un element de pressió brutal. Espanya no acceptaria un Comitè Olímpic Català, però podíem pactar que, a canvi de portar-nos bé, aconseguíssim un reconeixement posterior. En aquell moment, l’important era tenir un comitè olímpic i fer ús dels Jocs de Barcelona. Però per tot plegat calia una certa capacitat de pressió al carrer i, sobretot, una certa capacitat política.
El suport va ser considerable.
L’ADOC, que era l’associació que vam crear per vincular a la causa la gent de fora de l’esport, va arribar a tenir prop de 50.000 afiliats i les federacions adscrites al COC van créixer i van arribar a ser onze.
Va parlar amb Samaranch?
Vaig aconseguir reunir-me amb ell al seu despatx de La Caixa, a Barcelona. Em va convidar a esmorzar i vam xerrar una bona estona. Uns mesos més tard, ens vam tornar a veure a casa seva i, posteriorment, vàrem arribar a veure’ns amb el secretari general de l’Esport i el president del Comitè Olímpic Espanyol, Carles Ferrer Salat, com a testimonis…
Quina era la posició de Ferrer Salat?
Molt més dura que la de Samaranch. Però el més important és que l’any 1991 vam aconseguir presentar la candidatura del COC a Lausana. La vam presentar abans que la de Lituània, que encara no era un país independent. A la seu del COI encara hi deu ser, arxivada.
Quin recorregut va tenir?
El COI va nomenar el vicepresident primer, un nigerià, com a interlocutor. Ens vam reunir dues vegades a Lausana i una a Barcelona per discutir les possibilitats de la candidatura. Objectivament no tenien una raó clara per oposar-s’hi, perquè nosaltres acomplíem tots els requisits que demanava la Carta Olímpica en aquell moment. La seva jugada va ser donar allargues, dir que no hi havia temps, que no era el moment… Per altra banda, no ens va anar bé que Gibraltar s’excités, perquè va desdibuixar la nostra candidatura. En tot cas, no ens va anar bé principalment perquè ens va faltar el suport de la Generalitat, sobretot de Jordi Pujol…
La Generalitat els va donar l’esquena?
No només això, sinó que, a més, la gent de Convergència, el mateix Pujol, per la via d’algun dels fills, es van inventar allò del Freedom for Catalonia, que ens va anar molt malament. Era la visió pujoliana de tota aquesta història. El seu plantejament era donar testimoni que Catalunya és diferent, aprofitant l’aparador previ als Jocs i suprimint qualsevol referència al COC. Era un plantejament assimilable pel sistema. Es tractava de fer soroll, però no quan comencés el gran esdeveniment. Omplir l’escenari amb això perquè no hi hagués lloc per al COC.
I Maragall?
Era un personatge clau: l’alcalde de la ciutat i el president del comitè organitzador dels Jocs. I la seva posició va ser absolutament frontal, radicalment oposada, bel·ligerant. Més dura que la de Ferrer Salat. Fins a l’extrem que no ens va voler rebre mai. I això que ens coneixíem, perquè jo havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona.
Ni Joan Antoni Samaranch, ni Jordi Pujol, ni Pasqual Maragall…
A l’hora de la veritat hi havia una cosa que els unia a tots: considerar que els Jocs Olímpics eren una oportunitat única, per a Barcelona i per a l’Estat, i que s’havia d’evitar qualsevol conflicte. És el que va donar lloc al pacte olímpic, al qual també s’hi va afegir ERC.
Què oferia aquest pacte a la causa catalana?
Que en les cerimònies onegés la senyera, que se sentís Els segadors i que una part dels discursos fossin en català. No sé si això mereix la consideració de pacte, perquè no és més que aplicar la normalitat. El cas és que no van aprofitar l’oportunitat per anar més enllà. I no només això, sinó que, a mesura que s’apropaven els Jocs, la situació es va endurir. La premsa de Madrid va ser molt dura: recordo que l’ABC va dir que em negava a parlar en castellà perquè no l’entenia. La policia també va ser molt esquerpa: vam muntar una exposició al hall del Palau de la Música, on s’havia de celebrar el congrés del COI, i ens van aïllar, sense possibilitat d’accedir a la sala principal.

En va sortir escaldat?
Però no per la banda dels que ja esperava que no donessin suport al COC, si no pels de casa. Que Convergència i Esquerra adoptessin una actitud totalment contrària és molt gruixut. Miri, li explicaré una cosa que he explicat poques vegades…
Expliqui…
Teníem preparat un número per a la cerimònia d’inauguració. La idea era acreditar un grup de gent perquè desfilés amb la delegació de Lituània, en què tots anaven vestits amb un mono que es podia obrir per una cremallera, i ensenyés la bandera de Catalunya en passar per davant de la tribuna. Jo, que tenia una certa actitud institucional, vaig avisar Jordi Pujol. El president es va portar les mans al cap i va dir que no ho podíem fer de cap manera.
No li van donar cap opció, doncs.
Els Jocs es van espanyolitzar, era evident que passaria. Recordo les úniques proves que vaig veure, la semifinal i la final de taekwondo, on hi havia una important representació catalana, però la gent cridava “Espanya, Espanya” i portava banderes espanyoles. Ara bé, 24 hores abans de la clausura dels Jocs, el president Pujol em va trucar i em va fer anar a la Generalitat…
I què va passar?
Em va fer entrar per la porta del carrer del Bisbe, la que dona al Palau dels Canonges. Hi havia una recepció amb la gent de les delegacions i em va rebre allà. “Això no ha anat bé, hem de fer alguna cosa per a l’acte de clausura”, em va dir. Jo li vaig recordar que m’havia fet desmuntar el que havíem previst amb la delegació lituana i li vaig fer veure que era molt tard. El cas és que vam provar de posar un grup de gent amb banderes catalanes enmig de la desfilada final. El problema va ser que no hi va haver desfilada, sinó que els atletes van sortir tots alhora, sense ordre, i la presència de símbols catalans va quedar molt diluïda.
En tot cas, Pujol va reconèixer que s’havia equivocat.
Pujol no s’enganyava a si mateix, una altra cosa és que ho reconegués. Se’n va adonar. Va situar en primer terme el servei a l’Estat, però després va veure que la conseqüència era l’espanyolització dels Jocs, que era al que jugava en Maragall.
I després dels Jocs?
El COC va seguir viu i Samaranch, amb l’experiència assimilada, va mirar de canviar la Carta Olímpica per tal que els països sense estat no poguessin tenir comitè olímpic. Ep, i en Pujol n’estava totalment assabentat. El cas és que ho va presentar en la sessió que el COI va celebrar a Niça i, aquest cop, vam aconseguir aturar-lo. Com que encara teníem recursos, vam fer una campanya en la qual el missatge era que el moviment olímpic s’havia caracteritzat a no confondre la política, i la seva expressió màxima, que és l’Estat, amb l’esport.
Més endavant no, però…
El 1994 vaig deixar el COC i, un parell d’anys després em vaig assabentar que Samaranch ho va tornar a provar i, com que no hi va haver reacció, ho va poder tirar endavant.
Amb la seva marxa, el COC va perdre força?
Era molt difícil, un cop difuminada la data del 1992 i sense suports importants de les institucions, mantenir la flama.
Amb quins ulls es mira la revifalla del COC gràcies a la UFEC?
Amb un cert escepticisme. El president de la UFEC, i també del COC, ens va convidar a un dinar als que hem estat presidents del COC en el qual ens va explicar el projecte i ens va dir que faria una assemblea, que ha fet, en què s’aprovaria la modificació dels estatuts del COC davant la possibilitat de la independència de Catalunya. A l’assemblea, però, no ens va convidar als anteriors presidents. Crec que no han volgut que hi hagi una articulació històrica.
Per què hauria de ser així?
Suposo que perquè volen foc nou. Qui més qui menys no té interès a recordar aquella època, perquè, des de la mirada que se li pot fer avui, és molt poc gloriosa per a Convergència i per a Esquerra.
Li sembla que no calia revifar el COC?
Havent-hi la UFEC, no era necessari. Crec més en un enfortiment de la UFEC. A més, si Catalunya aconsegueix la independència, automàticament caldrà un COC. No crec que hagi de ser una estructura prèvia. En tot cas, ha tingut molt poc ressò.
No creu que sigui un COC hereu del seu, doncs?
No han reivindicat allò que nosaltres vam sol·licitar l’any 1991, a Lausana, davant el COI. Això ja marca el seu to, més aviat baix. Per altra banda, crec que s’haurien d’haver organitzat uns jocs catalans, com van fer els lituans quan encara tenien els tancs als carrers de Vilnius. No costava tant i hauria estat una bona finestra. S’haurien pogut fer moltes coses.
I la possibilitat de fer uns Jocs d’hivern a Barcelona, com la veu?

Des del punt de vista polític, no ho veig. A més, el canvi climàtic no hi ajuda gens. Ens exposem a organitzar uns Jocs que s’hagin de celebrar amb dificultat.

Maragall, el COC i la delegació lituana

Si hi ha un dels actors polítics del 1992 amb el qual és especialment crític Josep Miró i Ardèvol és, sens dubte, Pasqual Maragall. Segons ell, l’alcalde dels Jocs va ser, amb diferència, el polític que més es va oposar al Comitè Olímpic Català. Com a mostra, aquesta anècdota: “Teníem un acord amb els lituans, perquè en el moment previ a la seva independència els vam ajudar econòmicament. Poc abans dels Jocs ells van demanar una entrevista amb Maragall, com a equip olímpic que eren, en la qual ens volien dur com a convidats. Però l’alcalde es va negar a rebre’ls i va fer que la recepció la fes Albert Batlle, el regidor d’Esports.”

:::::::::::::::::::::::::::::: :::::

https://www.llibertat.cat/ 2017/05/-25anysbcn92-l-altra- cara-dels-jocs-olimpics-de- barcelona-38810

#25anysBCN92 L’altra cara dels Jocs Olímpics de Barcelona

Aquest 25è aniversar va ser moltes coses més: una operació econòmica i política del poder per construir la “Gran Barcelona” que coneixem en l’actualitat. Un model que va comptar amb l’oposició frontal de l’independentisme català

26/05/2017 Drets i Llibertats

Aquests dies el diari Ara.cat ha dedicat diversos reportatges, entrevistes i fotos a la commemoració dels Jocs Olímpics de Barcleona’92. Amb el hastag #25AnysBCN92 aquest mitjà ha ofert una visió exitosa i triomfant dels JJOO, i ho ha fet tractant de manera retrospectiva i actual diversos aspectes com les infraestructures, la cultura, els canvis socioeconòmics, la transformació de la ciutat, l’arquitectura i fins els esports -el motiu teòricament central d’aquest esdeveniment-.
Una mostra de la preparació per part de l’Ara del 25è l’aniversari de la inaguració dels JJOO (25 de juliol de 1992) és la pàgina “Amics per sempre“, que pren el títol de la cançó dels Manolos -tema que es va convertir en un símbol de la Barcelona Olímpica-, i recull visions de la “Barcelona preolíimpica” i nombroses entrevistes a persones vinculades a l’operació políticoeconòmica de les Olimpíades de Barcelona, com Josep Miquel Abad, Joan Antoni Samaranch fill o Xavier Mariscal, el dissenyador del Cobi.

El diari Ara, per altra banda, també ha dedicat una entrevista a Ramon Piqué -emmarcada en aquest especial del #25AnysBCN92-, un dels nombrosos independentistes detinguts i torturats per ordre del jutge Baltasar Garzón pocs dies abans de la inaguració dels JJOO.

L’altra cara dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992
Aquest 25è aniversari, però, va ser moltes coses més: una operació econòmica i política teixida des dels interessos del poder i dissenyada a començament dels anys vuitanta per construir la “Gran Barcelona” que coneixem en l’actualitat. Un model que l’independentisme català va denunciar quasi en solitari, i amb el qual s’hi va enfrontar.
Terra Lliure ja analitzava en un document (1984, “Olimpíades 1992, resistir o morir“), anys abans de la nominació com a ciutat olímpica, que la ciutat es convertiria amb aquest projecte en “una Gran Barcelona, amb zones centrals de serveis comercials i administratius, residències «alt estànding» (perquè és el terme que hi escau), reindustrialització del sòl (Zona Franca) i suburbialització de la perifèria del terme municipal i de tota l’àrea metropolitana.”

Molts anys després, el 25 de juliol de 1992, s’inaguraven els Jocs Olímpics de Barcelona amb gran pompa i seguiment mediàtic. Era la Catalunya del pensament únic, de la “Nova Espanya”, que prenia els referents simbòlics del V Centenari de la Hispanitat, amb l’Expo de Sevilla i els JJOO de Barcelona’92. Aleshores ja s’havien iniciat les detencions d’independentistes a finals de juny.

L’altra cara d’aquests Jocs van ser els detinguts i torturats, i el llarg llistat d’independentistes catalans que aquell dia romanien a les presons de d’Alcalá-Meco, Castelló, València o Guadalajara, tal com recordava el diari El Punt en un compte enrere durant els dies anteriors. Uns Jocs que amb els anys hem pogut comprovar que estaven estretament associats a una ofensiva d’espanyolització, especulació urbanística i financera, control social i alienació, agressions al territori i un llarg etcètera de greuges per a les classes populars catalanes, que coneixem actualment de forma més consolidada.

Els aparells policíacs/militars, judicial i mediàtic van intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu, que precisament qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Les detencions van estar dirigides per Baltasar Garzón i el tàndem Guàrdia Civil/CESID contra les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política del MDT-CSPC, però que també persones alienes a aquest nucli militant, de forma indiscriminada.

El 25 de juliol de 1992 l’Esquerra Independentista apareixia com la gran derrotada dels Jocs Olímpics, amb el nucli més actiu empresonat, amagat o exiliat. Aquell mateix dia només una petita mostra d’aquesta resistència a l’assimilació es va mostrar al concert de Ripollet de les Marxes per la Independència, convocades per l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), vinculades a la CUP i l’MDT.

Un Lluís M. Xirinacs, veterà lluitador durant el franquisme recordava aquell dia dels fastos olímpics l’opressió de la nació catalana i els independentistes empresonats. Tanmateix, dues dècades després se celebren unes altres marxes per la independència convocades per l’ANC mentre la Candidatura d’Unitat Popular viu un creixement i consolidació sense precedents.

Barcelona 92: Un model fracassat
És el moment de recordar també que els Jocs Olímpics del 92 van aparèixer vinculats a la implantació de l’Acta Única Europea, les dues coartades ideològiques principals del que va ser definit com la “Nova Espanya”. El vell eslògan feixista relligat amb l’Expo de Sevilla i amb el Vº Centenario de la invasió d’Amèrica, amb què s’intentava donar una imatge de modernització d’un estat espanyol plenament incorporat a la Unió Europea. Una operació que, 20 anys després, ja no apareix com un somni de modernitat, sinó com el fracàs d’un model que s’intenta apedaçar amb rescats econòmics i retallades de drets socials i llibertats.

La pressió policial, mediàtica i ideològica en aquestes dates contra la dissidència independentista va assegurar que no hi hagués protestes durant els fastos del 1992, a cops de tortura i empresonaments. Però 20 anys després el model faraònic de la Barcelona 92 ha entrat en una crisi irreversible, mentre que per una altra banda la memòria del moviment independentista ha fet possible un documental que continua denunciant uns fets que encara no han merescut justícia.

El documental de Llibertat.cat i Zeba, a la xarxa
Per això Llibertat.cat va impulsar ara fa cinc anys els documental L’Operació Garzón contra l’independentisme català. Un treball que 25 anys després deixa constància de la memòria d’aquells fets, especialment la gravetat de les tortures als militants independentistes detinguts durant la ràtzia de la Guàrdia Civil dirigida per Baltasar Garzón.
Convé recordar ara que, vint-i-cinc anys enrere, només uns pocs periodistes van denunciar les tortures que de boca en boca es transmetia entre sectors de la societat catalana i al llarg dels Països Catalans. Només mitjans com El Temps i El Punt, i alguns pocs periodistes -alguns represaliats per haver denunciar aquests fets (dels quals cal destacar el programa L’Orquestra de Jordi Vendrell)- van gosar trencar el silenci que explicava la utilització de la “bossa”, la “banyera”, els cops i els electrodes emprats contra els detinguts a les casernes del cos militar.

:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::::

http://www.forumperlamemoria. org/?Operacio-Garzon-contra-l, 544
https://vimeo.com/46412617

https://www.youtube.com/watch? v=ydiMs3u2obg
https://www.youtube.com/watch? v=lhZVmTuo-9c

 

L’Operació Garzón contra l’independentisme català

Reportatge sobre els 20 anys de l’operació Garzón contra l’independentisme català

L’operació no responia a una qüestió de seguretat sinó que tenia L’objectiu era desmantellar l’independentisme combatiu, que llavors era l’únic agent que s’oposava a les Olimpíades. “Els independentistes significativament eren poca cosa, però feien nosa”.

Documental íntegre sobre l’Operació Garzón que Llibertat.cat publica amb motiu del 20è aniversari de l’inici dels Jocs Olímpics.

Més informació: https://www.llibertat.cat/ operacio-garzon-contra- lindependentisme-catala

:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::


https://www.youtube.com/watch? v=uowbNNQsTuc

[C33] L’Operació Garzón i la sentència d’Estrasburg

[Canal 33, “La nit al dia”, 3-11-2004]

Ramon Piqué és entrevistat després de fer-se públic que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg condemnava, l’any 2004, l’Estat espanyol per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a 15 patriotes catalans detinguts abans de la celebració de les Olimpíades del 1992. El tribunal que vetlla pels Drets Humans va obligar el Regne d’Espanya a compensar amb 8.000 euros a cada demandant i a pagar 12.009 euros per les despeses del procés.

L’estiu del 92 s’havia produït una ràtzia, liderada pel jutge espanyol Baltasar Garzón, que es va cobrar desenes de detinguts, principalment a Catalunya tot i que també al País Valencià, molts dels quals van patir tortures. Aquestes mai van ser investigades per les instàncies judicials espanyoles malgrat alguns dels acusats van comparèixer davant el jutge Garzón amb contusions visibles després dels dies d’incomunicació. Finalment, Estrasburg va constatar la negligència de l’Estat espanyol en no investigar a fons les denúncies dels detinguts i va reconèixer, implícitament, l’existència de tortures.

+ info: “L’Operació Garzón. Un balanç de Barcelona’92” (David Bassa)

:::::::::::::::::::::::::::::: :::::


https://www.llibertat.cat/ 2012/11/vuit-anys-de-la- sentencia-d-estrasburg-el- regne-d-espanya-assenyalat- com-a-torturador-19812

Operació Garzón, 20 anys

Vuit anys de la sentència d’Estrasburg: El Regne d’Espanya assenyalat com a torturador

El 2 de novembre del 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava amb una sentència sense precedents el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón

02/11/2012 Drets i Llibertats


Els independentistes demandants, el 2003 durant el judici al TEDH d’Estrasburg

Tal dia com avui de fa 8 anys aquest tribunal internacional dictava una sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya per les denuncies per tortures presentades pels 17  independentistes detinguts abans del Jocs Olímpics del 1992. Un any abans, el mes de novembre del 2003, es va realitzar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg el judici contra el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 per la Guàrdia Civil en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón.
Així i tot, el TEDH va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts el 1992, i la mateixa sentència argumentava que havia passat massa temps per poder comprovar si hi va haver tortures contra els detinguts. La sentència donava la raó a 15 dels 21 demandants, ja que sis de les denúncies van ser desestimades per motius formals.

El Tribunal Europeu d’Estrasburg, en canvi, sí va criticar les autoritats espanyoles perquè haver-se negat a prendre declaració als agents de la Guàrdia Civil responsables de les detencions i custodia dels detinguts. La sentència ressaltava que dotze anys després dels fets, el relat detallat dels casos denunciats i les proves aportades pels demandants contrastava amb les declaracions incoherents dels pseudorevisions forenses que presentava l’advocat de l’Estat espanyol.

Una sentència internacional sense precedents
Aquesta sentència del TEDH d’Estrasburg va tenir una transcendència política sense precedents, donat que no hi havia hagut fins aleshores al Tribunal Europeu una denúncia de tortures col·lectiva amb aquest nombre de demandants que hagi prosperat fins arribar a judici. I en cap cas i fins aleshores, un sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya per tortures en aquest tribunal internacional. Anteriorment el TEDH havia condemnat l’Estat francès per tortures el 1999, i més recentment aquest mateix tribunal va condemnar-lo en el cas del periodista basc detingut i torturat Martxelo Otamendi. Aquest tribunal europeu també va condemnar l’Estat espanyol en l’anomenat “Cas Bultó”, el novembre del 1993, en aquest ocasió per no haver respectat les garanties mínimes judicials, sentència que va obligar l’Estat espanyol a repetir un judici ple d’irregularitats. En aquella sentència es va absoldre Antoní Massaguer, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir.

La sentència del 2 de novembre del 2004 marcava un abans i un després i per fi mostrava les clavegueres de l’Estat, i en una sentència inèdita i col.lectiva. El nombre de demandants contra l’Estat espanyol era gran, però cal recordar que foren molts més els qui patiren la tortura a mans de la Guàrdia civil. De la xifra de la cinquantena d’independentistes que van ser detinguts durant la ratzia olímpica quasi una trentena van denunciar d’alguna manera que havien estat torturats. En molts casos aquesta denúncia s’havia fet davant el jutge instructor (l’inhabilitat Baltasar Garzón).

Un llarg camí de denúncia pública i judicial
En d’altres casos s’havien denunciat les tortures sofertes a la forense, una persona que, incomplint clarament el seu codi deontològic, vetllava perquè el detingut tingués prou salut per aguantar els torns dels torturadors i que minimitzava als informes l’estat del detingut o les seves esporuguides denúncies. En tants altres casos, els detinguts que sortien en llibertat després de declarar mostraven les conseqüències físiques de la tortura i denunciaven els fets. Les primeres denúncies individuals als jutjats van ser fetes pels primers detinguts que havien aconseguit sortir en llibertat. Posteriorment, els qui havien passat a presó feien arribar les seves als seus advocats, tot i les dificultats que suposa la presó (incomunicació inicial, distància geogràfica, impediments per treure papers de la presó, etc.).
Als jutjats de Barcelona i de Madrid es van presentar en total 21 denúncies individuals de tortures; alhora, tres de col·lectives més van ser presentades per col·lectius i personalitats als jutjats de Girona, Madrid i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per lògica democràtica haurien d’haver originat l’obertura d’una investigació. Totes van ser arxivades. Poc temps després es va saber que els agents de la Guàrdia Civil que havien comandat la ràtzia del 1992 contra l’independentisme català havien estat condecorats i ascendits per l’èxit de l’operació.
Per una altra banda, el macrojudici contra Terra Lliure, que es va realitzar l’abril del 1995, es va convertir en un altaveu de denúncia pública de la tortura i en un cas de dimensions considerables, sobretot pel fet que la major part dels 25 encausats, i fins i tot detinguts que només havien acudit en condició de testimoni, van relatar i denunciar les tortures a què havien estat sotmesos a les diferents casernes. El “macrojudici” a l’independentisme català es va convertir en una denúncia col·lectiva de la tortura, que per les seves dimensions només trobaríem equiparable al Procés de Burgos del 1970.

Els detinguts i torturats el 1992 van seguir un llarg camí de denúncies, querelles, recursos, desestimacions i arxivaments, molts anys abans que el cas arribés fins al Tribunal d’Estrasburg l’any 1996, en què va ser desestimada per causes formals. Un cop negats tots els recursos jurídics a l’Estat espanyol totes les denúncies particulars i populars s’havien identificat i aplegat en l’acció popular que les incloïa totes i que estava més avançada. Un cop arribada a Estrasburg, el 1996, va ser desestimada amb l’argument que “El Comitè considera que no es pot pretendre víctima aquell qui és incapaç de mostrar que ell és personalment l’afectat per la mesura que es critica”, que resolia que l’acusació popular no podia denunciar que afectaven unes persones concretes. Una maniobra formal per no enfangar-se diplomàticament en un tema tan espinós (és un fet conegut que el Tribunal Europeu pel Drets Humans d’Estrasburg no ha admès fins ara els centenars de denúncies de tortures de ciutadans bascos torturats en casernes i comissaries).

Tornar a començar fins ser admesa a Estrasburg
Aquesta situació va situar les denúncies en un tornar a començar que retornava la denúncia (les denúncies de cadascun dels encausats) al marc jurídic de l’Estat espanyol, que havia de nou es va trobar en una via morta, però que paradoxalment oferia una escletxa oberta al macrojudici de 1995: a la sentència 47/95 de l’Audiència Nacional del 1995 el tribunal instava els jutjats corresponents a prendre testimoni als processats que, un rere l’altre, havien denunciat les tortures patides durant la seva detenció, i s’inhibia així d’una patata calenta que havia aconseguit traspassar la censura mediàtica i que havia capgirat el macrojudici tot convertint-lo en una denúncia col·lectiva contra la tortura. Sis anys després, i de la mà del ja traspassat advocat Sebastià Salellas, aquesta escletxa judicial va permetre, a través de noves desestimacions, recursos, querelles i arxivaments, que les denúncies arribessin fins al Tribunal d’Estrasburg.
La tenacitat dels demandants i d’un grup d’advocat va fer possible, amb el suport de col·lectius i organitzacions, entre les quals Alerta Solidària, que després d’un judici a Estrasburg -el novembre del 2003- un any després es dictés sentència contra el Regne d’Espanya, una sentència que el condemnava de forma clarificadora i simbòlica com a Estat que utilitzava la tortura.

:::::::::::::::::::::::::::::: :::

http://www.vilaweb.cat/ noticies/el-dia-que-vaig- entendre-perque-no-vivia-en- un-estat-de-dret/

El dia que vaig entendre per què no vivia en un estat de dret

«Ho confesso: no he fet net. No he oblidat ni els silencis ni les complicitats d’aquells que volien amagar les tortures del 92»

Per: Assumpció Maresma
28.06.2017  22:00

(…)

http://www.vilaweb.cat/ noticies/ramon-pique-a-la- sala-dinterrogatoris- mestrenyien-la-bossa-al-cap-i- em-posaven-de-genolls- entrevista-operacio-garzon- 1992-jocs-olimpics/

Ramon Piqué: ‘A la sala d’interrogatoris, m’estrenyien la bossa al cap i em feien agenollar’

El president de l’Associació Memòria contra la Tortura relata en aquesta entrevista la seva experiència als calabossos de la Guàrdia Civil en l’operació Garzón

Ramon Piqué, detingut i torturat en l’operació Garzón (fotografia: Albert Salamé).

(…)

http://www.vilaweb.cat/ noticies/catalunya-radio- hauria-dhaver-demanat-perdo/

Josep-M. Terricabras: ‘Catalunya Ràdio havia d’haver demanat perdó’

Josep-Maria Terricabras recorda el darrer programa de ‘L’Orquestra’, tancat de manera fulminant per haver parlat de les detencions en massa d’independentistes poc abans dels Jocs del 1992

(…)

:::::::::::::::::::::::::::::: :::

http://www.vilaweb.cat/noticie s/xavier-vinyals-pujol-no-va-a postar-pel-comite-olimpic-de-c atalunya-prioritzava-negociar- altres-coses-amb-lestat/

Xavier Vinyals: ‘Pujol no va defensar el Comitè Olímpic de Catalunya, prioritzava negociar altres coses amb l’estat’

Vinyals era el director general del Comitè Olímpic de Catalunya durant dels jocs de Barcelona 92 i va aconseguir desfilar amb una senyera en la cerimònia inaugural

El 17 d’octubre de 1986, Juan Antonio Samaranch va anunciar, des del Palau de Beaulieu de Lausana, que els Jocs Olímpics de 1992 es farien ‘a la ville de… Barcelona’. L’any següent, a Catalunya, un grup de persones es va organitzar amb un objectiu molt clar: que una delegació catalana participés en aquells Jocs Olímpics. L’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC), primer, i el Comitè Olímpic de Catalunya (COC), després, van treballar per ‘convèncer el món’ que aquella era una aspiració legítima. Però la negativa de l’olimpisme, la política espanyola i l”ara no toca’ del president de la Generalitat d’aleshores, Jordi Pujol, entre més coses, ho van obstaculitzar.

Xavier Vinyals era el director general del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) durant els Jocs de Barcelona. Tot i no assolir el reconeixement del COC per part del COI, Vinyals va poder desfilar i fer onejar una senyera durant la cerimònia inaugural a l’estadi Lluís Companys. Parlem amb ell d’aquesta qüestió, dels intents infructuosos del COC de participar en Barcelona 92 i de per què això no va ser possible.

Com sorgeix la idea de recuperar el projecte de Josep Elias Juncosa de 1913 i fundar un Comitè Olímpic de Catalunya?
—Sorgeix d’un grup reduït de promotors, entre els quals hi havia l’Albert Bertrana, el Carles Lladó i el Francesc Serra. Escriuen un article d’opinió al diari Avui en què diuen que, atès que Barcelona tindrà uns Jocs Olímpics, s’hauria de recuperar l’antic Comitè Olímpic de Catalunya que no va ser mai reconegut a causa dels avatars de la política de l’època. A partir d’aquí, s’estudiar la viabilitat administrativa i legal del comitè i es crea l’ADOC, que vehicula aquestes aspiracions.
—Entre la seva fundació i la petició de reconeixement formal, feta el 1991, quina feina fa el COC?
—Convèncer el món. I, en bona part, això s’aconsegueix. A banda de la formalitat de demanar per escrit la sol·licitud, s’havia de preparar una estratègia de reconeixement del comitè. No et pots presentar a Lausana i dir: ‘Hola, vinc perquè em reconegueu’. Prèviament, fan falta una sèrie de diàlegs. S’aconsegueixen suports del parlament, de partits polítics i institucions, però sempre ens manca un suport actiu per part del govern de la Generalitat.
—La població donava suport a la participació del COC?
—Sí, molt majoritàriament. No hauria passat res si hi hagués hagut un Comitè Olímpic de Catalunya competint als Jocs de Barcelona. Fins i tot, les enquestes de l’època deien que un 80% de la gent de Catalunya estava d’acord a tenir seleccions pròpies participants en els Jocs Olímpics. Era un suport ampli.
—El 1991, es demana el reconeixement al Comitè Olímpic Internacional (COI). Quina esperança teníeu que la petició fos ben rebuda?
—Poca. Ens trobàvem que els suports interns que necessitàvem, com el del mateix govern, eren uns suports molt tous. I era molt difícil d’aconseguir que es reconegués una cosa tan complexa com el COC abans dels Jocs de Barcelona, si no tenies una posició ferma del govern de la Generalitat. I no era pas ferma, era molt tova.
—No us va agradar el paper del president Pujol a l’hora de donar suport al COC.
—Pujol no va fer una defensa estratègica del COC, prioritzava negociar unes altres coses amb l’estat. Va donar un cert suport a les mobilitzacions del Freedom for Catalonia i d’altres, que estaven bé però que van desaparèixer del mapa quan van començar els Jocs Olímpics i va començar a competir la selecció espanyola.
—Em podeu explicar algun fet concret?
—Hi ha una federació, la de natació, que un dia diu al president Pujol: ‘President, la Federació Internacional de Natació està disposada a reconèixer-nos. Què fem?’ I el president els diu: ‘Ara no toca.’ Quan s’asseuen a Madrid a negociar coses, aquest tema no és mai a la taula de negociació, no ho demanen. I si no demanes una cosa, no te la donaran.
—Què n’esperàveu? Que fes de mediador amb les institucions espanyoles, per exemple?
—No, no. Un país que té un comitè olímpic acostuma a tenir el suport del govern del país. Si quan lluites pel reconeixement, no tens el suport ferm del govern del teu propi país, és molt difícil. I aleshores era possible legalment, perquè la Carta Olímpica encara no s’havia modificat. La modificació de la Carta Olímpica es va fer per nosaltres, dedicada als catalans.
—Heu dit alguna vegada que Jordi Pujol va canviar d’opinió quan va veure que el paper de Catalunya quedava diluït i que, fins i tot, us va demanar de fer alguna cosa.
—Sí. Jo crec que ell es va adonar que s’havia equivocat. Ho demostra que, durant els Jocs, ens va trucar i ens va dir: ‘Escolteu, Catalunya no apareix enlloc, a veure si podeu fer alguna cosa en la cerimònia de clausura.’ Òbviament, allò no estava preparat ni teníem previst de fer res. La prèvia dels Jocs, l’arribada de la torxa olímpica, la campanya del Freedom for Catalonia donaven certa visibilitat al fet nacional català, però quan va començar a competir la selecció espanyola, tot això va desaparèixer i el president es va adonar que potser sí que hauria d’haver defensat el COC.
—Es va fer una oferta al COC: ‘No feu res per a dificultar el desenvolupament dels Jocs i, a canvi, serà més fàcil de negociar el reconeixement de cara a Atlanta 96.
—En cap moment no ens vam plantejar de fer un boicot als Jocs. Algú ho ha dit i no és cert. Al contrari, volíem que els Jocs sortissin bé, però volíem tenir visibilitat. Com que no teníem un plantejament de boicot, aquesta proposta no tenia sentit. Sí que ens van dir que, si els Jocs sortien bé i no hi havia cap conflicte amb nosaltres, després dels Jocs estaven disposats a parlar-ne a fons. Però nosaltres érem perfectament conscients que o ens en sortíem abans dels Jocs o després no hi hauria cap possibilitat.
—Per què?
—La força que teníem per a forçar el reconeixement era fer els Jocs a casa. Quan ja han passat, ets en un racó del món i al COI no li importa. Però quan són a casa teva i una part de la gent hi està abocada i ho demana amb ganes, el COI s’ho mira d’una altra manera. Després, només ens quedava existir i esperar que la situació política canviés o bé canviar la situació política perquè el COC pogués ser reconegut. El temps ens ha donat la raó. L’única manera de tenir un comitè olímpic reconegut avui dia és la independència.
—Qui us ho va fer saber?
—El COI va delegar al vice-president senegalès, Keba Mbaye, el diàleg amb el Comitè Olímpic de Catalunya.
—I Juan Antonio Samaranch?
—Samaranch va fer algun intent, fins i tot en públic, de proposar que els atletes catalans duguessin un distintiu o que desfilessin juntament amb la delegació espanyola però portant la bandera catalana o les quatre barres a la indumentària. Samaranch va anar bastant enllà i tothom se li va tirar al coll.
A banda d’aquesta proposta concreta, quina actitud va tenir Samaranch durant l’intent de reconeixement del COC?
—Samaranch volia allò que volíem tots, que els Jocs fossin un èxit. I li va semblar que aquest gest no canviava l’statu quo i que era suficient per a satisfer la població catalana. De la mateixa manera que les llengües oficials dels Jocs van incloure el català perquè la gent del país se sentís més còmoda. Normal. Samaranch ho feia per satisfer una aspiració. A mi no me la satisfeia, però entenc que una part de la gent ja n’hagués tingut prou. Ara bé, el Comitè Olímpic Espanyol va dir que ni parlar-ne, i els partits polítics també.
—Samaranch era president del COI quan es va reformar la Carta Olímpica per tancar la porta a qualsevol comitè que no fos d’un estat independent.
—Sí, però una cosa no és incompatible amb l’altra. Ell va considerar que havia de fer algun gest per a satisfer les aspiracions legítimes de representativitat de la nació catalana. Però no era favorable al reconeixement del COC i, per tant, després dels Jocs va canviar la legalitat perquè no poguéssim entrar.
—El 1996, s’abandona la categoria de ‘països esportius’ i el COI parla directament d”estats independents’.
—Va ser un trencament amb l’esperit de l’olimpisme, que tradicionalment optava per separar la geografia esportiva de la geografia política.
—Malgrat tot, vau desfilar en la cerimònia d’inauguració del 25 de juliol de 1992 amb una senyera enmig de la delegació lituana. Com ho vau aconseguir?
—Havíem creat un comitè de coordinació amb els comitès olímpics de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) perquè cap dels nostres comitès no estava reconegut i ens va semblar que ajuntar-nos ens donava més força. Vam establir una relació d’amistat i confiança. Quan van ser independents, el COI de seguida els va reconèixer, i aleshores es van trobar que havien de venir a Barcelona, on tenien algun amic. Em van proposar personalment de ser el seu attaché, el màxim responsable d’un comitè nacional olímpic davant un comitè organitzador. Jo els vaig respondre que sí, però amb l’única condició que a la cerimònia inaugural em deixessin desfilar amb la meva pròpia bandera i que després pogués fer públic que ho havia fet com a representant del Comitè Olímpic de Catalunya.
—Què vau pensar quan vau sortir a l’estadi i vau poder treure la senyera?
—Pel que fa al país, va ser una derrota que no aconseguíssim res més enllà d’aquest acte simbòlic. Personalment, va ser d’una certa emoció tenir la possibilitat de desfilar en una cerimònia inaugural disfressat d’atleta d’un altre país però fent-ho com a representant del Comitè Olímpic de Catalunya.
—Creieu que avui és més a prop el reconeixement oficial d’un Comitè Olímpic de Catalunya?
—Sí, perquè som més a prop de la independència. El món de l’esport no pot ser indiferent a un procés d’independència, sinó que ha de ser-ne un actor partícip. A més, és àmpliament acceptat, des del punt de vista acadèmic i dels estudis d’impacte, que tenir un estat independent i ser reconeguts a escala internacional generaria un gran benefici per a l’esport català.


Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordihttp://vimeo.com/user1361588/v ideos
www.youtube.com/user/grupsalva tge/:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
:::::::::::::::::::::::::::::: ::::::::::::::::::::::::
ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'