Albert Sánchez Piñol

 

L’escriptor Albert Sánchez Piñol deixa de col·laborar amb ‘La Vanguardia’. Ell mateix ha pres la decisió després que els dos últims articles que ha enviat al diari hagin estat «refusats», segons ha explicat ell mateix al seu Facebook. L’autor ha penjat a la xarxa social l’article que s’hauria d’haver publicat aquest diumenge «perquè el llegeixi qui vulgui i el publiqui lliurement qualsevol mitjà que així ho desitgi».

A principis de febrer, ‘La Vanguardia’ ja havia evitat publicar l’article de Sánchez Piñol ‘Sí al museu militar’, fet que va generar una forta polèmica. Segons va explicar uns dies més tard el mateix autor a través de Twitter, el diari havia argumentat la seva decisió perquè el text «tocava qüestions molt delicades i publicar-lo faria passar un tràngol al mitjà». El cap de setmana següent, el rotatiu sí que va publicar l’article.

El text que havia d’aparèixer al diari d’aquest diumenge es titulava ‘Zarzalejos, lejos, lejos’. És aquest:

(…)

Us oferim l’article que ahir no va publicar el diari del Grup Godó · L’escriptor anuncia que deixa de col·laborar-hi 

Els lectors d’Albert Sánchez Piñol es van tornar a quedar parats ahir quan van veure que La Vanguardia tampoc no publicava el seu article quinzenal. El seu últim article, publicat fa quinze dies, ja va sortir una setmana més tard del dia que tocava perquè La Vanguardia no l’havia volgut publicar d’entrada. Ahir tampoc no va sortir, i això va tornar a aixecar força indignació a la xarxa. L’escriptor l’ha publicat avui, al seu perfil de Facebook, on ha anunciat que deixava de col·laborar amb el diari del grup Godó. Heus ací la seva explicació i l’article íntegre que La Vanguardia no li ha volgut publicar:

«Com molts ja deveu saber, últimament he mantingut certes discrepàncies amb la direcció de La Vanguardia. Els meus dos últims articles han estat refusats. Això, i d’altres qüestions, m’han fet prendre la decisió de deixar de col·laborar amb el diari. En qualsevol cas em sabria greu que el meu últim article no veiés la llum, de manera que el penjo al Facebook perquè el llegeixi qui vulgui i el publiqui lliurement qualsevol mitjà que així ho desitgi:

(…)

Ahir a La Vanguardia no hi va eixir l’article d’Albert Sánchez Piñol que hi havia d’eixir. Com el lector sap, no és pas la primera vegada. Va passar fa poques setmanes, però el director del diari va acabar cedint a les pressions del carrer i el va publicar, per bé que abans va expressar unes quantes curioses teories sobre l’ofici de portar un diari. Podem suposar que avui passaran coses. Que el director de La Vanguardia ens tornarà a il·lustrar sobre les raons de la censura i que probablement l’escriptor prendrà l’única decisió raonable que pot prendre si no el convencen les explicacions. Que seria deixar d’escriure-hi. Però veurem com acaba tot plegat. Sé que la majoria dels periodistes del diari no avalen l’actuació del seu director. I no parlem dels col·laboradors, companys de Piñol, que potser es demanen quin sentit té de continuar posant la seua signatura en aquell paper. Voler actuar com un senyor feudal a l’era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l’impacte d’això que fa.

No cauré en la temptació de discutir sobre aquesta qüestió des del punt de vista periodístic, des del punt de vista dels mitjans, dels drets dels col·laboradors o dels límits de les empreses. M’agradaria molt, però em sembla que avui seria confondre el fons veritable de l’afer. Perquè, de fet, parlem de com els uns i els altres fan política. És evident que l’afer Piñol s’emmarca, també, en l’enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se.

I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.

Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d’Utrecht. No ha estat l’únic. Recordeu que l’economista Clara Ponsatí fou sotmesa a una purga política? El ministre Margallo en persona fou capaç de dir que l’estat espanyol retirava el seu suport a la càtedra que ocupava a Georgetown perquè era ‘secessionista’. La llibertat intel·lectual, fins i tot de càtedra, va ser negligida. El cas del jutge Vidal, que va tenir la setmana passada el desenllaç primer, és un altre cas notable. Ha fet milers de sentències, però el Consell General del Poder Judicial no ha pogut trobar-hi ni una errada. De manera que l’han expulsat perquè mantenia unes idees. Tot això ja ho denunciaren historiadors de valor indiscutible, Josep Fontana per exemple, en un congrés científic sobre la repressió contra Catalunya, la repressió d’aquests darrers tres-cents anys, que només es pot negar des de la complicitat amb els repressors, i potser ni així. Si fins i tot s’atreviren a remoure el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, només perquè va opinar que el 9-N era legal.

Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l’espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l’ús de la llengua a l’escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d’aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.

I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s’asseguren la derrota. Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer.

Hola a tothom;
Com molts ja deveu saber, últimament he mantingut certes discrepàncies amb la direcció de La Vanguardia. Els meus dos últims articles han estat refusats. Això, i d’altres qüestions, m’han fet prendre la decisió de deixar de col·laborar amb el diari. En qualsevol cas em sabria greu que el meu últim article no veiés la llum, de manera que el penjo al facebook perquè el llegeixi qui vulgui i el publiqui lliurement qualsevol mitjà que així ho desitgi.
Us adjunto la versió catalana i la castellana.
(I perdoneu-me: crec que el fb no respecta les cursives, les negretes ni els punts i a part).

Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi què passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cadascuna de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne ex-director de l’ABC al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable pancartero. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el Procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’Arc de Sant Martí.

¿Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: ‘¿N’està segur que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?’ Resposta: ‘Per descomptat’. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. ‘Ah, no, això no’, va confessar, tot cofoi: ‘Cap ni un’. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: ¿hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?

En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: ¿i si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. ¿Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: ‘Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!’ (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: ‘No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre’.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.

Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un ‘ambient crispat’, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, ¿no es podria dedicar una mica més als seus enemics?

José Antonio Zarzalejos