«Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení»

Com segurament ja haurà dit algú, si vols desactivar el potencial d’un col·lectiu, a part de donar-los subvencions i visibilitat, només has de convèncer els seus membres que, pel sol fet de pertànyer a aquell col·lectiu, ja són “millors” que la resta.

Perquè, si ho aconsegueixes, deixaran d’esforçar-se, tot el foc el trauran pels queixals, voldran imposar criteris sense arguments sòlids i… adéu a la seva força. Acaben assimilats i instrumentalitzats pel mateix sistema contra el que abans “lluitaven”.

Ha funcionat molts cops i amb gent molt diversa.

Ara mateix el cas del suposat “feminisme” és flagrant: com més criden els seus “representants”, més fan fer lleis de discriminació positiva i més volen imposar el parlar en femení genèric, més s’accentua la diferenciació i més empitjora la situació real de les dones en general.
Fa 40 anys ja es demanava a les manifestacions feministes que l’avortament fos lliure i gratuït.

Preguntem-nos tots plegats: si la força del feminisme és la que es pregona, com pot ser que encara no ho sigui?

Salut i consciència! (no discriminatòria)

Jordi

:::::::::::::

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-sentit-cupaire-del-terme/

El sentit cupaire del terme

«Portar a l’extrem la transgressió gramatical i alhora titllar els insults de masclistes té alguna cosa de contradictori. Si et presentes sempre en femení, hauries de celebrar que se t’adrecin en femení, no?»

Per: Pau Vidal

Dimecres  27.01.2016  02:00

cupconsellpolitic

Les diputades que abandonaran el grup parlamentari són en Josep Manuel, en Julià, en Ramon i l’Antonio.

I embolica que fa fort. Portar a l’extrem la transgressió gramatical i alhora titllar els insults de masclistes té alguna cosa de contradictori. Si et presentes sempre en femení, hauries de celebrar que se t’adrecin en femení, no? Sense voler ser cínic (i m’afanyo a dir-ho perquè veig que hi ha molta susceptibilitat: insultar per les xarxes em sembla no solament inútil, i covard si a més es fa amb pseudònim, sinó sobretot molt poc intel·ligent, per no dir estult): quan fas una llista d’injúries rebudes i conclous que ‘n’hi ha per a totes’, com saps que aquelles floretes anaven adreçades només a elles? Més ben dit, com saps que els qui ho llegim entendrem que en aquest cas et refereixes només a elles en el sentit patriarcal del terme i no pas a elles en el sentit cupaire?

Ja s’ha fet tota la sang del món, sobre aquesta qüestió, i no m’estranya. Perquè el ‘plié’ gramatical de l’ortodòxia de gènere s’ha convertit en una bola de neu. L’exemple més fresc: la convocatòria de la mani d’avui, per respondre a ‘l’onada d’insults, menyspreus i desqualificacions de la qual han estat objecte les dones militants…’ No les militants: les dones militants. Ja no n’hi ha prou amb l’article, perquè si ‘les diputades’ també són els diputats, ‘les militants’ també inclou… Quin serà el pròxim pas? ‘Les dones femenines’? No vull fer caricatura: als blocs em remeto, on ‘les dones de la CUP’ també són els homes de la CUP, i on hi ha apuntaments que acaben amb un “ho farem juntes”. Què voleu que us digui, a mi això no em sona gaire inclusiu ni eixamplador de la base social (i a sobre m’inquieta perquè em recorda les giragonses de l’’aparatchik’ ibèric per esquivar el terme ‘nació’, com aquesta última de ‘nacionalitats autonòmiques’ del fiscal Aguilar).

Si demanes transgressió, has de ser coherent. Coherent en la incoherència. Quan tu denuncies, com fa al seu bloc una de les dues noves diputades (en el sentit no marcat del mot), ‘les agressions contra les dones i/o totes les persones que no s’identifiquen com a homes’, estàs fent trampes. Fas trampes perquè aquesta tombarella semàntica no vol dir res però construeix una retòrica que tu pots girar sempre a favor teu; no és que no vulgui dir res, és que vol dir el que tu li voldràs fer dir segons la conveniència del moment; qualsevol comentari, qualsevol rèplica, qualsevol observació, la podràs acusar de masclista (o de patriarcal, un altre dels adjectius estrella) gràcies a aquest i/o que fas anar sempre en profit teu. I ja que parlem de prosa bloguística, una altra cosa que tampoc crec que eixampli gaire la base és afirmar que ‘les agressions que es donen en el marc de relacions de poder basades en l’estructura cognitiva i objectiva patriarcal són agressions masclistes’. Aquí la base social se t’asfixia abans de mitja frase; i la poca que arribi al final i ho entengui, conclourà que és una bertranada). El perill és evident: embolcallar una denúncia justa com és la violència contra elles amb tanta faramalla retòrica no fa sinó desactivar-la, perquè fatiga i desvia l’atenció, i al final acaba provocant l’efecte rebot. I us en dono una prova, en forma de pregunta-trampa: com és que les adolescents d’avui, crescudes i peixades en la més estricta correcció política i igualtat, si més no discursiva, de gènere, han masculinitzat el tradicional i enrotllat  ‘tia’ i s’engeguen ‘tio’ a tort i a dret?

(Parlant d’is-barra-os, a mi també em va descol·locar força la intervenció de la mestra d’educació infantil Neus Montaner a la famosa roda de premsa. No tant pels somriures i les rialletes, que segurament eren producte del nerviosisme del moment. No, com a lingüista em van amoïnar l’enunciació i la dicció, que no són circumstàncies conjunturals sinó ben instal·lades en l’idiolecte. As obertíssimes, ieisme, /qués/ sistemàticament tancats, interferències… La consellera Rigau estava desesperada per la qualitat lingüística de part del professorat, en el sentit funcionarial del terme, de primària. I si fossin la canalla, que els ho encomanen?)

I com que no tot són planys, acabo amb un clap clap. Per a l’altra Mireia, la Boya, per fer sentir l’aranès al ple. No solament pel que té de justícia històrica, sinó pel goig de veure la cara que faran aquells grans trilingües dels Ciudadanos.

http://www.nuvol.com/noticies/violencia-de-genere/

Violència de gènere

Pau Vidal
Barcelona / 12.10.2013

Carme Junyent

Carme Junyent

Ara fa una quinzena d’anys, l’anomenat llenguatge no sexista va irrompre en els textos catalans amb la força d’un torrent, tal com sol passar amb les revelacions que de sobte ens fan més tolerants, més solidaris i més progres. En pocs anys disposicions legals, circulars administratives, formularis acadèmics i retolacions municipals es van omplir de pares i mares, benvinguts i benvingudes, professorats, ciutadanies i persones treballadores. Com era fàcil de preveure, el credo, en arribar a mans incompetents (que proliferen en l’àmbit de l’administració pública) va sortir de mare i s’atenyé el deliri: absurds com “els gossos i les gosses”, “família monomarental” o “cada alumnat participant” van generar desenes de rèpliques de lingüistes (les més aclaridores, les de Gabriel Bibiloni) que tanmateix servien de ben poc: a l’hora d’impartir doctrina, i aquest és un fet repetidament denunciat pel gremi, els polítics obvien el criteri dels lingüistes quan no els va a favor.

Davant la baralla de sords en què s’havia convertit el debat (estaments oficials i universitat per una banda, filòlegs i uns quants professors per l’altra), el març del 2010 el GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades), dirigit per Carme Junyent, va muntar una jornada de treball per mirar de reconduir la situació. Més enllà de les aportacions dels professionals de diversos camps, la majoria molt interessants, de la trobada en va sortir un grup de treball que va redactar els ‘Acords per a l’ús no sexista del llenguatge’, un document breu i molt assenyat que ara podeu llegir, juntament amb totes les intervencions, a Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, que acaba de publicar Empúries.

Imprescindible per a qui vulgui entendre el què i el per què d’un fenomen que ha atès cotes surreals, el llibre és un mirall transparent que revela com la ideologia pot arribar a ofuscar la raó científica. Exemplar, en aquest sentit, la convicció força estesa que “modificant la llengua es pot canviar la societat”, just el contrari del que ens pensàvem. A més d’aportacions francament divertides (públic inclòs, i no totes voluntàriament), són destacables la lucidesa d’Albert Pla Nualart (que la combat cada dia des de la trinxera de l’Ara), la senzillesa expositiva de Liliana Tolcshinsky i la combativitat de Lluís de Yzaguirre, autor d’una ponència plena d’ironia però també de propostes titulada precisament ‘Contra la violència de gènere gramatical’.

:::::::::::::::::::::::::

AVUI 07/10/2008

El femení al món…

Bernat Dedéu

A Catalunya, tot i els recels que suscita el gobierno amigo de Madrid, disposem sortosament d’alguns agents governamentals prou responsables per tendir ponts entre les dues administracions. Ho feia diumenge passat, per sorpresa, la presidenta de l’Institut Català de les Dones -la professora Marta Selva- adherint-se a l’escola lingüística de la ministra Bibiana Aído. En una entrevista concedida a l’agència Europa Press, Selva apostava per la necessitat “d’incorporar l’existència del femení al món” mitjançant el canvi de gènere d’alguns mots tradicionalment masculins, tot estranyant-se del fet que algú s’escandalitzés en sentir dir un terme com miembras. Hi estic plenament d’acord; de fet, a mi ja no em sorprèn que una ministra arribi a disparar tal bestiesa lingüística; contràriament, el que sí que resulta al·lucinant és que un actiu més que important del món educatiu universitari com la senyora Selva es lamenti d’un fet tan normal com que, en espanyol i en altres llengües, hi hagi termes invariables que acaben en o o en a, sense indicar per això cap opció de gènere. Així passa, i perdonin el barrisesamisme, amb mots com poeta o víctima, termes invariables acabats en a amb escàs component feminista… En aquest sentit, i contra el que pugui opinar la senyora Selva, penso que la incorporació de l’existència “del femení al món” hauria de passar per dir menys bestieses i assumir que l’enemic de les dones no és la paraula miembros -ni formes lingüístiques com el plural genèric- sinó els articles cursis de la Maria de la Pau Janer o la demagògia barata de la ministra Aído, i que el llenguatge que molts anomenen sexista ha estat ordit per filòlogues tan importants com María Moliner, algú que -evidentment- devia tenir poques ganes d’incorporar l’existència del femení al món…

bernatdedeu@gmail.com

::::::::::::::::::::::::::::::::

EL 9 NOU 31/07/2015

El “tots” per “totes”?

Víctor Sunyol

No puc encara entendre per quines raons, en el mural de Vic dedicat a Ovidi Montllor, al famós refrany “o juguem tots o estripem la baralla”, s’ha canviat el “tots” per “totes”.

Pensava que després de tants advertiments de filòlegs (com, sobretot, la Carme Junyent, la Neus Nogué o en Pau Vidal) ja ens havíem curat d’aquesta “comèdia”. Però es veu que encara no. Sobre aquest punt remeto tan sols a una entrevista a C. Junyent a vilaweb.cat el 30-10-2013, o el seu article d’aquest 20 de juliol. Reivindicar, sí, però també voler saber.

Més raons encara. És que els “humans de gènere masculí” ja juguen tots? I a tots els jocs? És que l’Ovidi (o qualsevol persona) els discriminaria de reivindicacions com justícia, participació o igualtat? Així doncs, per què només “totes”? Una altra qüestió: reivindiquem l’Ovidi poeta, però li destrossem el decasíl·lab modèlic i en fem una desferra. Ell sabia bé que el vers perfecte, ben ritmat (de tons, música i sintaxi) no ho és només formalment, sinó que la rotunditat i precisió del concepte es basen i es reforcen en aquests aspectes formals.

O amb el canvi es pretenia reivindicar com a genèrica la forma femenina de l’adjectiu? I la llengua, què? La llengua també fa la revolució, però no si li anem en contra.

:::::::::::::::::::::::::::::

SEGRE 09/10/2014

CAFÈ DELS OMESOS

Catalans i catalanes

Carme VidalHuguet

LA POLÍTICA és l’art de la paraula. Dedicar-s’hi obliga a saber-se, i a voler-se, amb competència lingüística oral i escrita. Per què, majoritàriament, però, n’és tan poc, de curosa, la política, amb la llengua? Expressions com “els ciutadans i les ciutadanes”,”els pares i les mares”, “els mestres i les mestres” són un error semàntic que evidencien un gran desconeixement de la llengua. I això passa aquí, que no parem d’omplir-nos-en la boca, sobre la llengua. Sempre en abstracte, això sí. És per raó de deferències sexistes que s’ha de caure en fer-la malbé, la llengua? Qui se serveix d’expressions com “els catalans i les catalanes som cridats a urnes el 9-N” confon el sexe amb el gènere, perquè substitueix el sexe pel gènere quan del que es tracta és de gènere. Mentre el sexe és un tret biològic que caracteritza els éssers vius, el gènere, entre altres significats té el de categoria gramatical, i en català només pot ser masculí o femení. En alemany, per exemple, també pot ser neutre. De manera que no podem identificar el gènere gramatical amb el sexe: els objectes tenen gènere masculí o femení, però no són ni mascles ni femelles. Segurament deu ser per influència de l’anglès, llengua que no té gènere i que ha desenvolupat tot de fórmules per saber quan es parla si es tracta, per exemple, d’un botiguer o d’una botiguera, que el català ha calcat aquest procediment. I com que l’anglès no té gènere vol dir que tampoc no té, com sí que té el català, el masculí genèric que inclou el femení. I és d’aquest calc que se’n deriven desdoblaments classistes i erronis: “ciutadans i ciutadanes”. Uns desdoblaments, aquests, que afegeixen marca de femení on no cal, però és que a més a més porten la llengua a combinacions abstruses, de difícil comprensió, que obliguen a la concordança de noms i complements; però això el parlant no ho fa, quan, si se serveix del desdoblament, seria d’obligat compliment fer-ho. I llavors hauria de dir: “els ciutadans i les ciutadanes som cridats i cridades a les urnes el 9-N”. Des de l’acadèmia, l’autoritat, Carme Junyent, ja ha alertat. És trist escoltar dirigents polítics que se serveixen de desdoblaments d’aquest tipus i ningú no els assessora. Deu ser més interessant d’escollir corbata. Qüestió d’imatge. La llengua també n’és.

Carme VidalHuguet – Catalans i catalanes

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

El Periódico 24/07/2003

LES PERSONES TENEN SEXE, NO GÈNERE

La dona no ha de servir de coartada per a la transgressió de la gramàtica

Joan Busquet
Periodista

Estem d’enhorabona: el Congrés ha aprovat una proposició que preveu que, després de les vacances, els projectes de llei del Govern passin pel sedàs dels experts a avaluar si contenen disposicions que discriminin les dones. El propòsit d’aquesta norma legal és encomiable, però, de fet, ningú pot esperar que s’apliqui si els encarregats de fer-ho són els diputats que han redactat un conjunt de “mesures de valoració de l’impacte de gènere”.

No és greu que els parlamentaris confonguin valoració amb avaluació –gairebé tothom ho fa– i que no puguin resistir la temptació de sumar-se a la cohort d’illetrats avesats a l’excés verbal dels impactes. El que és del tot inadmissible és que, fins i tot tractant- se d’una mesura contra la discriminació sexual, en el text perpetrat a penes hi ha la paraula sexe. I no per escrúpols de monja, sinó per obstinació en el calc del mot anglès gender, que ens deixa sense més atributs que els del gènere, com si en lloc de persones de sexe masculí o femení, fóssim oracions de subjuntiu. De manera que avaluar l'”impacte de gènere” és un exercici d’estultícia que no serveix per mesurar les ofenses que pateixen les dones, sinó per calcular fins on arriba la falta de respecte a les regles del llenguatge.

Passa el mateix amb la minuciositat amb què molts personatges principals aparellen “els ciutadans i les ciutadanes” i, si convé, “els socis i les sòcies” del Barça. En això cada vegada s’assemblen més a Otegi i Ibarretxe, tot i que els dirigents abertzales estan tan convençuts que els gens transmeten les idees, que és natural que s’entestin en l’obscena copulació dels bascos i les basques.

Però la transgressió de la gramàtica no té res a veure amb l’equivalència dels sexes.

 

 

Benvolguts / benvolgudes

Amb el títol “Prou de catalans i catalanes”, el periodista Joan Busquet va publicar un article d’opinió al Periódico de Catalunya (dissabte 25 de novembre de 2006, pàgina 13) en el què qüestionava clarament aquell precepte del llenguatge políticament correcte segons el qual, per tal de no fer discriminació de gènere, hom s’ha d’expressar doblant, de manera manifestament idiota, determinades expressions, com ara benvolgut/benvolguda, catalans/catalanes, els bascos i les basques… i meravelles similars. Per fi algú diu alguna cosa amb un mínim de sentit comú. El llenguatge políticament correcte, serà tot el polític que hom vulgui, però de correcte no en te res. Lingüísticament, el masculí genèric no és masculí. És genèric. I a qui se li va acudir inventar-se aquesta correcció política, però que atempta contra l’estètica més elemental de l’idioma -de qualsevol idioma- l’haurien de posar a pintar les ratlles de l’autopista amb un retolador Carioca (i sense tallar el trànsit de l’autopista). Profundament commogut per l’article de Joan Busquet, i per a contribuir a que un atac de lucidesa com aquest no es perdi en els contenidors de reciclatge de paper que tant embelleixen les nostres ciutats, aquest gens humil editor el reprodueix tot seguit.

 

Prou de “catalans i catalanes”

Les dobles formes dels substantius vulneren les normes lingüístiques i no frenen el sexisme

Joan Busquet, periodista.

Que la societat discrimina les dones és cosa sabuda. I també ho és que el llenguatge reflecteix aquesta discriminació. Però la lluita -necessària- per la igualtat dels sexes no ha de servir de pretext per a artificis lingüístics que vulneren les regles de la gramàtica i de la sintaxi i, fins i tot, les del sentit comú. Una d’aquestes piruetes, la més estesa i potser la més grollera, consisteix en l’oposició al masculí genèric i la defensa de l’escrupolosa minuciositat en l’aparellament que preconitzen amb entossudiment alguns dirigents polítics i socials: “els pares i les mares”, “els nens i les nenes”, “els socis i les sòcies”, “els consellers i les conselleres”, “els bascos i les basques”.

El masculí genèric és el resultat d’un llarg procés que parteix de la desaparició del gènere neutre del llatí i l’adaptació de les declinacions d’aquest idioma, que han donat paraules com ara geni, que no té femení i que s’aplica indistintament a homes i dones, i altres com estrella, autoritat i víctima, que són del gènere femení, encara que les podem fer servir per referir-nos a Saura i a Montilla.

Per més que s’hi entestin els seus detractors, l’ús de la forma genèrica no és un intent de perpetuar la discriminació de la dona, sinó un tret inherent a l’ADN de la llengua. I no exclou els éssers de sexe femení. L’afirmació que “els homes prehistòrics vivien en coves” no nega l’existència de dones a la Prehistòria, de la mateixa manera que la queixa per “la invasió de gats” que pateixen els veïns d’alguns descampats inclou naturalment les gates.

El masculí genèric ha perdurat i perdurarà perquè respon al principi de l’economia lin- güística, que porta els humans a fer el que calgui per aconseguir la màxima comunicació amb el mínim esforç. Vulnerar aquest principi ens obligaria, com adverteix amb sorna l’escriptor Javier Marías, a convertir la frase “el gos és el millor amic de l’home” en un circumloqui extravagant i ridícul: “La gossa i el gos són la i el millor amiga i amic de la dona i l’home”.

El que no perdurarà són els desdoblaments lingüístics, i no només perquè atempten contra la norma que ens permet expressar amb el mínim de paraules el màxim d’idees, sinó perquè, a més, són font de problemes semàntics. Per exemple, la bestiesa recurrent “ciutadans i ciutadanes” i “catalans i catalanes”, que aquests dies hem sentit fins a l’extenuació al Parlament, du inevitablement a plantejar-se la possibilitat que hi hagi dues menes de ciutadania, la masculina i la femenina, és a dir, una de primera i una altra de segona categoria. I si anunciem que tal persona i tal altra són “traductor i traductora, respectivament, dels poemes de Kavafis”, suggerim, de fet, que entre els traductors i les traductores hi ha diferències de comportament que es deuen únicament a raons de sexe. Ho vulguem o no, aquest és el resultat de la duplicació del nom classificador.

Els instigadors d’aquestes copulacions tan estrafolàries promouen, a més, com una mena de remei contra la fatiga, l’ús de formes ambivalents com docents (en lloc del masculí mestres), ciutadania (per ciutadans) i descendència (com a substitutiu de fills). Però els substantius de doble gènere gairebé mai supleixen de manera adequada el masculí genèric: persones o éssers humans poden substituir amb propietat el terme homes, però els socis no són l’associació, ni els ambaixadors la diplomàcia, ni els adolescents l’adolescència, ni els telefonistes la centraleta, per més que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat i altres organismes sobtadament addictes al feminisme d’estar per casa s’entestin en el contrari. Qualsevol dona amb sentit comú mare de tres nens i una nena, per exemple, dirà a la seva parella: “Portem els nens a la platja”, sense distingir entre els fills i la filla, excepte que vulgui separar-los expressament. I no farà mai una proposta tan extravagant com aquesta: “Aprofitem el bon temps per portar la descendència al parc”.

Al capdavall, el problema del sexisme no rau en el llenguatge, sinó en la societat: les discriminacions lingüístiques no són més que el reflex de les desigualtats socials, incloses les que pateixen les dones. La frase “tres policies van detenir els atracadors” ens farà imaginar tres homes d’uniforme emmanillant altres homes, però no per l’ús del genèric policia -que, per cert, és un mot femení-, sinó pel fet que la majoria dels policies (i dels atracadors) són homes. I si parlem dels “obrers de la construcció” difícilment pensarem en dones, però no per l’exclusió del femení obreres, sinó perquè l’ofici de la construcció és gairebé exclusivament masculí. En canvi, si diem que “la majoria dels diputats van aplaudir Maragall” ningú es pensarà que parlem, encara que les diputades siguin minoria, d’un hemicicle sense dones. El llenguatge no canvia la realitat, sinó que és la realitat la que modifica el llenguatge. Sense presidentes, bomberes, notàries, capitanes i cancelleres no s’hauria ampliat amb aquestes i altres veus femenines el registre acadèmic dels noms d’oficis i professions tradicionalment masculins.

Així doncs, que els dirigents polítics prenguin mesures efectives que condueixin a l’equivalència dels sexes i deixin de marejar- nos, de manera tan obstinada com inútil, amb estratagemes i martingales lingüístiques.

Joan Busquet – Prou de «catalans i catalanes»

 

Les bajanades d’Aído

Article de Joan Busquet,
publicat a “El Periódico de Catalunya” el 13 de juny de 2008

Potser Bibiana Aído, titular d’un ministeri gairebé buit de contingut, passarà a la història per la proposta que el Diccionario oficial incorpori el femení miembra. I tot i les lògiques burles, l’atrabiliària proposició ha aixecat aplaudiments entusiastes dels addictes a la correcció política en el llenguatge. Aquest corrent del pensament sosté que totes les llengües comporten una visió específica de la realitat i, per tant, determinen les idees, i que el llenguatge és en si mateix un instrument de transformació i reequilibri socials i no únicament el reflex de la societat que l’utilitza.Aquesta quimera xoca amb dos principis de la lingüística. El primer és el de l’arbitrarietat, que consagra la separació entre llengua i realitat. Les llengues funcionen al marge de les ideologies: l’alemany surt tan indemne del nacionalsocialisme i l’italià del feixisme com el castellà de la dictadura franquista. El segon principi és el de la distinció entre llengua i parla. La llengua és el conjunt de recursos idiomàtics d’una determinada comunitat, i la parla, les expressions concretes que fan servir els seus membres. No distingir entre una i l’altra implica carregar sobre la llengua les responsabilitats i els prejudicis dels parlants.Això és el que passa amb la defensa de les dobles formes dels substantius, que porta a parlar d'”els pares i les mares”, “els nens i les nenes”, “els bascos i les basques” i ara “los miembros y las miembras”, com si el masculí genèric fos una maniobra per perpetuar la discriminació de les dones i no un tret natural de la llengua, resultat de la desaparició del gènere neutre del llatí. El gènere és una categoria morfològica que no té cap connexió amb el sexe ni amb el sexisme. Els experts calculen que només el 15% de les llengües que es parlen al món utilitzen la marca de gènere. Doncs bé, el sexisme es dóna a totes les societats, i a penes hi ha diferències de comportament entre les que parlen llengües en què la categoria predominant és el masculí genèric, aquelles -poques- en què el genèric no és el masculí sinó el femení i les que se serveixen d’idiomes que no tenen gènere.El masculí genèric respon al principi d’economia lingüística, que empeny els parlants a expressar amb el mínim de paraules el màxim d’idees possible i a estalviar-se repeticions i circumloquis com els que utilitzen en públic la ministra Aído i molts altres polítics. També respon a allò que els lingüistes anomenen la teoria del marcatge, és a dir, el principi segons el qual una categoria no marcada o bé inclou la marcada o bé no en diu res. En les llengües amb gènere, el terme no marcat és el masculí i el marcat és el femení: el masculí inclou el femení o no l’indica. La frase “tots els homes són iguals” pot tenir significats diferents, segons qui la pronunciï i el context en què ho faci. Però si al terme homes hi afegim la paraula dones, considerem la dona com una categoria diferent de la de l’home, i l’oració adquireix un sentit diferent: “tots els homes i les dones són iguals” no equival a “totes les persones són iguals”.

En les llengües sense gènere no passa el mateix. En el cas de l’anglès, els parlants han d’espavilar-se per establir les concordances que els catalans formem gràcies a la marca de gènere. Si sentim un britànic dir “a linguist” no sabrem si ens parla d’un home o d’una dona si no recorre al convencional “a woman linguist” per indicar-ho. En canvi, els catalanoparlants fem servir el gènere per classificar els substantius i fixar les concordances. El fet que no s’esmentin expressament les dones no significa que no hi estiguin compreses. Dit d’una altra manera: el masculí genèric no és discriminatori. Al contrari, el que, paradoxalment, pot ser discriminatori és l’ús del doblet genèric. Per exemple, si parlem de “l’associació de pares i mares d’alumnes” d’una escola, recorrent a l’oposició de categories marcades -pares i mares-, fem exactament el contrari del que pretenem: volem subratllar l’equivalència de categories i la lògica interna del llenguatge ens condueix a l’oposició entre elles. Aquest és l’efecte pervers, indesitjat però inevitable, de la manipulació del gènere amb voluntat antidiscriminatòria. El mateix passa amb les ajudes que la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat ofereix a les “famílies amb nens i nenes”, enunciat que exclou literalment les que només tenen nens i les que només tenen nenes.

Així doncs, la duplicació del nom classificador fa visible la dona, com pretenen els seus defensors, però no sempre de manera positiva. I té un altre efecte que la fa insuportablement repetitiva, perquè o bé la portem fins al final, respectant les regles de la concordança -cosa que dóna lloc a bajanades com el “tots i totes” amb què adornen els seus discursos alguns polítics extravagants-, o bé es queda a mig camí, amb el risc d’incórrer en disbarats clamorosos com el del cartell d’un grup independentista que reclama la “llibertat dels presos i preses polítiques catalanes”, que deixa fora les recluses per delictes comuns. [Però no els reclusos. Nota de l’editor]

Cap d’aquests exercicis d’enginyeria expressiva millora la situació de la dona. Perquè el problema del sexisme no rau en el llenguatge, sinó en la societat: les discriminacions lingüístiques no són més que el reflex de les desigualtats socials, incloses les que pateixen les dones. Si volem posar-hi fi hem de mirar de canviar la realitat, no el llenguatge que els parlants s’han anat donant durant segles. Proclamar el contrari és un exercici de voluntarisme sense límits que recorda l’estratagema d’un entrenador escocès de futbol, John Lambie, que, al comunicar-li el massatgista de l’equip que un dels seus davanters que havia xocat amb un rival tenia una commoció i no recordava qui era, li va respondre: “Perfecte, digue-li que és Pelé i que torni al camp”.

Joan Busquet – Les bajanades d’Aído

::::::::::::::::::::::::::::::::::::

http://espana.barrapunto.com/article.pl?sid=06/11/29/227255

El Instituto de la Mujer pide la eliminación del masculino genérico

editada por Yonderboy el 30 de Noviembre 2006, 02:01h
desde el dept. ignorancio-supino

Hace no mucho nos ocupamos de la incorrección lingüística de la corrección política. Quien pensase que era exagerado, puede contrastarlo hoy con la campaña que ha presentado la directora del Instituto de la Mujer, que incluye una aplicación llamada nombra.en.red para “abrir un horizonte nuevo en el que la mujer se apropie de la lengua“. Propone que se reconozcan, entre otras, ‘albañila’, ‘estudianta’, ‘bachillera’, ‘bedela’, ‘elaboradora’, ‘miembra’ (pero no ‘artisto’, ‘telefonisto’, ‘transportisto’, ‘dentisto’ u ‘oculisto’), pese a ser muchas de ellas sustantivos de género común. No se queda ahí, sino que la directora aprovecha la ocasión para regañar a la Academia por su tendencia “ antropocéntrica ” [sic].

La directora de este organismo público pretende aleccionar a todos los ciudadanos sobre cuestiones léxicas, pero desconoce que el prefijo griego anthropos se refiere al ser humano, no únicamente al varón, de lo contrario habría que suponer que la antropología solo estudia al varón, lo mismo que el principio antrópico, que los depredadores antropófagos respetan a las mujeres y que la filantropía es el amor a los varones y, por tanto, filántropo, en lugar de benefactor, sería sinónimo de homosexual.

Lo que produce sonrojo no es tanto que se use el dinero público para adoctrinar moralmente mediante el lenguaje, eso ya lo hacían los antiguos gramáticos, sino hacerlo desde el total desconocimiento de la lengua que pretenden reformar.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Carme Junyent

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html

La cançó de l’enfadosa

No ho puc entendre. Com pot ser que sigui l’esquerra que s’apunti a aquest corrent nascut del totalitarisme?

Carme Junyent

20.07.2015

Fa uns quants dies, a l’escola d’estiu Rosa Sensat, vaig tenir la sensació de veure un miratge: fullejant els llibres de la col·lecció que publiquen, em vaig adonar que tots els títols eren escrits en ‘normal’: ‘Enginyers enginyosos, ‘Què farem quan siguem petits?’, ‘Com fer escola de tots i per a tots’ són alguns dels títols amb què vaig topar. La sorpresa va ser tan gran que vaig haver de demanar si aquells llibres eren efectivament de la col·lecció Rosa Sensat. I sí, ho són, i resulta que aquesta associació no s’ha deixat entabanar amb els desdoblaments. No era cap miratge, doncs, però era un oasi. Perquè, retornada al món real, sento el candidat Laporta parlar de ‘socis i sòcies’. I Ada Colau que no es deixa mai el ‘veïns i veïnes’, tot i que els comerciants, hotelers i banquers quan ella en parla, sempre van sols. O Jordi Sànchez, des que presideix l’ANC, ens castiga amb ‘homes i dones’, ‘regidors/es’, ‘voluntàri(e)s’; això sí, els ‘perdedors’ només són masculins.

Si una cosa tenen en comú aquestes tres persones és que sempre havien parlat en ‘normal’ des de la seva posició de persona pública. Però ara, amb canvis de posició o d’estatus, han començat a desdoblar. Confesso que per a mi són un misteri els motius que els porten a aquesta opció que tot el que fa és estrafer la llengua, però com que sembla evident que fer malbé la llengua no els preocupa, no entraré en arguments lingüístics que, d’una altra banda, em diuen que són massa ‘tècnics’ i que no interessen la gent.

Sembla que són els grups d’esquerra o els més compromesos socialment que, de manera més sistemàtica, opten pels desdoblaments. No ho puc entendre. Com pot ser que sigui l’esquerra la que s’apunti a aquest corrent nascut del totalitarisme? És clar que els procediments per a imposar això que anomenen ‘llengua no sexista’ són dignes de règims dictatorials. No oblidem que això no era pas un clam popular, era una directriu del govern que fiscalitzava tots els textos oficials i que perseguia (per exemple, denegant projectes) tots els qui no complien. A les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així (informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys). I correctors i traductors havien de seguir un model que com a professionals mai no haurien acceptat. Com a mínim, no ens enganyem: els desdoblaments són una imposició del poder. Tots els recursos que es van esmerçar a difondre aquesta norma no venien de baix, precisament.

Aquest debat s’ha volgut associar al feminisme. Com si ser feminista passés per sobre del sentit comú (sovint només cal això per a fer anar bé la llengua) o dels coneixements lingüístics. Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s’han basat en la suposada traïció al meu ‘gènere’ (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l’estatus social, o racista segons l’origen.

Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d’això es tractava. Potser algú dirà que, en les darreres eleccions municipals, moltes dones han estat elegides en ciutats importants. Però em fa l’efecte que, en això, el PP ja els portava molt avantatge. És clar que, com deia Iu Forn fa poc, si són de dretes, que siguin dones no compta. Jo la veritat és que no aprecio cap canvi en la situació de les dones que es pugui relacionar amb el canvi lingüístic, però si que en començo a veure conseqüències al meu entendre indesitjables.

Als tres prohoms que he mencionat al principi, com a la majoria d’humans que es dediquen a desdoblar, els és molt difícil de fer-ho de manera sistemàtica. Una estratègia tan poc natural, que ataca els fonaments del llenguatge, difícilment es pot mantenir d’una manera sostinguda. I aleshores es cau en contradiccions: a vegades es desdobla i a vegades no, a vegades es desdoblen les concordances i a vegades no. És allò de ‘ciudadanos y ciudadanas vascas’ o ‘benvolgudes companyes i companys’, o algunes que voregen l’antologia, com ‘l’associació té com a objectiu promoure les relacions entre els escriptors i les escriptores’, ‘el president Mas estarà posant en perill la convivència entre els catalans i les catalanes’ o ‘volem viure junts i juntes’.

El fet que els desdoblaments siguin insostenibles té per efecte una aparent arbitrarietat que, quan s’analitza una mica, acaba mostrant que en el rerefons hi ha un missatge sinistre: el mal és masculí. Neus Nogué ha mostrat aquest efecte de la manera més contundent. Podeu trobar-ne alguns exemples aclaparadors aquí o seguir el seu bloc. Aquest efecte també es fa palès en el discurs en femení que empren alguns alternatius: ‘Les treballadores fan vaga i els amos les persegueixen.’ No crec que tingui èxit una estratègia discursiva que allunya la gent perquè es fa incomprensible, però alerta amb aquest efecte col·lateral perquè podem acabar assenyalant qui són els bons i qui són els dolents. I, juntament amb la proscripció del masculí, apareix un altre efecte paradoxal: s’aguditza el dualisme. El gènere és una categoria arbitrària, però si fem que tot allò que és mascle sigui masculí i tot allò que és femella sigui femení, quin espai queda per als qui no són o no se senten o ni són ni se senten ni l’una cosa ni l’altra? Tanta reivindicació a favor de la igualtat sigui quina sigui l’orientació sexual i ara resulta que només deixem espai a ser home o ser dona? Potser que ens ho fem mirar.

A tots els qui es creuen que desdoblant el gènere tenen en compte les dones, els aniria bé pensar si no empren una tècnica estrafolària i reaccionària per dividir el món en bons i dolents o, pel que sembla, en bones i dolents. O, si més no, que es preguntin quin sentit té estrafer un codi tan versàtil i adaptable com la llengua. Estic segura que hi ha maneres molt més eficaces de canviar el món que encotillar el millor instrument que tenim per explicar-lo.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4221072/carta-oberta-president-mas.html

Carta oberta al president Mas

‘La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans funcionin amb la dreta: va contra l’ordre natural de les coses’

President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans’

Carme Junyent

25.11.2014

Benvolgut president,

Ja em disculparà que m’atreveixi a importunar-lo amb una qüestió prou trivial, però em trobo que, cada vegada que vostè pronuncia un ‘catalans i catalanes’, ‘tots i totes’ o similar, a mi m’arriba una allau de queixes, comentaris i retrets que hauria d’anar destinada a vostè. Per això m’he decidit a fer de portaveu dels qui, fins ara, només han trobat en mi un mur de lamentacions.

Jo li he sentit discursos sencers sense cap desdoblament de gènere, i em costa d’entendre per què, darrerament, hi ha tornat i de manera gairebé sistemàtica. Com que no vull fer conjectures, anem al gra.

La suposició que, quan desdoblem, donem un espai a les dones és falsa; o el lloc que ens dóna és, de fet, un lloc diferent del dels homes. Vull dir que quan vostè —o qualsevol altre— parla de ‘catalans i catalanes’ en realitat ens diu que les catalanes no som catalans. Em sembla que això que vull dir s’entendrà millor si li poso un exemple paral·lel.

L’expressió ‘espanyols i catalans’ és un disbarat per a uns i un fet per a uns altres. Per què? Doncs perquè tracta en dos grups diferenciats allò que per a uns és una relació tot-part i per a uns altres una equació equivalent a la de ‘suecs i romanesos’. No fa pas gaire, el seu homòleg espanyol ens va regalar les orelles amb aquella dicotomia de ‘catalans i independentistes’ (es veu que n’hi ha més dels uns que no dels altres). No sé què en diria Freud, però la interpretació em sembla fora de dubtes: en el seu cap hi ha un fractura; ara, pel que fa als independentistes, jo diria que tots es consideren igualment catalans.

Si ara establim una simetria entre aquests exemples i els desdoblaments de gènere, em sembla que la conclusió és evident: si desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents. President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?

Permeti’m de portar-ho a un terreny més personal. Pel que sé, vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que tres, i no pas ‘tres fills i filles’. Encara més, és impossible que vostè tingui ‘tres fills i filles’. I, continuant en el terreny personal, vostè sap francès. No s’ha preguntat mai com és que en aquesta llengua no hi ha arribat la plaga del ‘llenguatge no sexista’? Per què això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i en cap més llengua romànica?

Cregui’m, això només és una qüestió d’etiquetes. Que el gènere masculí és el no marcat ho demostra el fet que la major part de termes que s’incorporen a la nostra llengua agafen aquesta classe nominal (el ‘drone’, el Facebook, el xat, el wok, el burca), de la mateixa manera que quan són verbs s’incorporen a la primera conjugació, que és la menys marcada (‘surfejar’, masteritzar, escanejar, driblar). Per què ens queixem del gènere i no de les conjugacions? També la funció inclusiva del masculí la compleix el singular respecte del plural. Si diem ‘El president és el cap del govern de la Generalitat’ ens podem referir igualment a tots els presidents de la Generalitat, no únicament a vostè. Per què ens barallem amb el gènere i no amb el nombre?

La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans funcionin amb la dreta: va contra l’ordre natural de les coses. Al capdavall, va ser Protàgores qui va tenir la mala pensada de batejar com a masculí el gènere no marcat; la resta no hem fet sinó copiar una idea que sí que era masclista: atribuir als homes allò que era de tots. De fet, els grecs van intentar canviar el gènere de paraules que no els semblaven prou masculines o femenines. Com si ara del vestit en diguéssim ‘vestida’ perquè és cosa de dones, o de la força ‘forç’ perquè és un atribut dels homes. Ells no se’n van sortir; espero que aquest intent d’estrafer la llengua tampoc.

President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans. I, en cas que els arguments lingüístics no li semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per l’Institut d’Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de Política Lingüística, l’Institut Català de la Dona i la Universitat de Barcelona, entre més, diu que quan diem ‘catalans’, les catalanes hi són incloses. I si mai féssim una consulta per a saber què en pensem, estic segura que gairebé tothom acceptaria que en el fet de no burxar en l’estructura de la llengua no hi ha cap voluntat d’exclusió, sinó ben al contrari: que no ens donin peixet; que si li escrivís una carta sobre la discriminació de les dones seria molt més llarga.
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades
Departament de Lingüística General
Universitat de Barcelona

http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

Dijous 31.10.2013  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Carme Junyent: ‘Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení’

Entrevistem la filòloga, que publica el llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana’

 

D’uns anys ençà, documents, disposicions legals i discursos s’han omplert de ‘tots i totes’, ‘benvinguts i benvingudes’, ‘nens i nenes’, ‘alumnats’ i ‘persones treballadores’. De vegades s’arriba a expressions caòtiques o ridícules. Fins a quin punt aquests desdoblaments i noms genèrics fan més visibles les dones o discriminen? Com afecten el llenguatge aquests canvis i com poden acabar deformant la gramàtica? En parlem amb la filòloga Maria Carme Junyent, coordinadora del llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana‘, que recull les intervencions i les anàlisis d’una dotzena de professionals durant un jornada organitzada l’any 2010 pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Junyent diu que tot plegat sorgeix de la confusió entre els conceptes de sexe –que és un tret biològic dels éssers vius– i gènere –categoria gramatical que afecta el substantiu i en determina les concordances–. Una confusió i una voluntat de donar més presència a les dones que no ha tingut en compte el funcionament de la llengua i que en certa manera l’ha pervertida.

Junyent recorda com va anar aquella jornada: ‘Va sorgir quan vam veure imprès el títol d’un curs que fèiem el grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, on havien canviat “alumnes” per “alumnat”. Em van dir que no hi podia fer res, que era norma. Ara havien de sortir textos meus que contradeien allò que jo havia defensat tota la vida? Vaig decidir de fer una jornada per parlar-ne. Vaig comentar-ho amb la gent i vaig tenir una gran sorpresa en veure que tothom estava d’acord amb mi, però que ningú no s’atrevia a dir-ho. Realment, era la versió més crua del vestit nou de l’emperador: tothom veu que va despullat però ningú no gosa dir-ho. Les negociacions també van ser dures, perquè és molt difícil de rectificar en públic, però vam aconseguir el consens, i d’aquí en va sortir un grup de treball, en què jo no vaig participar, i un document plenament vigent (“Acords per a l’ús no sexista del llenguatge”) que ve a dir que si escrius “els barcelonins” ja s’hi han de considerar incloses les barcelonines. En aquests tres anys s’ha notat el canvi.’

Dieu que quan va començar el moviment feminista vam agafar l’exemple de la llengua anglesa, que no té gènere, i que això ens ha conduït a deformar la gramàtica…
—Com que l’anglès no té gènere, l’han de marcar per poder saber si fan referència a un home o una dona. Aquí vam agafar aquesta teoria, sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que tenen gènere. I per tant nosaltres sí que podem diferenciar. Durant tots aquests anys, s’ha anat embolicant la troca i això també ha portat a la ridiculització del moviment feminista, perquè jugant amb la gramàtica han sortit coses molt absurdes. Era qüestió de visibilitzar, no pas de tocar la gramàtica. Jo aleshores havia fet uns quants articles oposant-m’hi, que van passar desapercebuts. Fins que va arribar el punt que això va passar a ser llei, i que tots els documents oficials havien d’anar escrits d’aquesta manera.

Era una manera de donar visibilitat a les dones a través del llenguatge. 
—Es van creure aquestes teories i van voler implementar-les aquí, amb totes les conseqüències i cada vegada amb històries més delirants. Com apareix al llibre, van ser a punt d’aprovar una llei parlant de ‘persones adolescents’ i ‘persones infants’. Puc compartir-ne la intenció, però això no té gens de sentit! Potser el meu problema és que sóc lingüista.

Justament per això parlem amb vós. Expliqueu-nos-ho…
—Quan desdobles i d’un masculí en fas un femení, no sempre dónes la ‘versió dona’ de la paraula. I et pots trobar sorpreses desagradables, com ara ‘minyó-minyona’, ‘infant-infanta’ o el més emblemàtic, ‘home públic – dona pública’. Sovint, quan es desdobla, les dones hi sortim perdent. Això fins i tot les feministes primeres ho deien: ‘El gènere és una arma carregada.’ Aquesta no podia ser l’estratègia.

Quina ha de ser l’estratègia?
—Hi ha molts usos que es poden canviar, que afecten el lèxic, no la gramàtica. I sobretot s’ha de tenir en compte que les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Aquesta arrogància és el fet que menys s’entén. Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica: això sí que és totalitari.

Al llibre es recorda unes quantes vegades que en català, per l’evolució que ha tingut la llengua, el masculí és la forma no marcada i el femení la marcada. 
—Això sempre ho comentava amb en Joan Solà. I li deia: ‘Si el masculí i el femení, en comptes de dir-se així, es diguessin “gènere A” i “gènere B”, aquest debat no l’hauríem tingut mai.’ Perquè hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra. Atacàvem una cosa que realment no tenia res a veure amb la situació de la dona.

Llavors no esteu d’acord amb Albert Pla Nualart, que diu que el fet que el terme no marcat sigui el masculí i el marcat el femení és el reflex en la llengua de molts segles de cultura patriarcal?
—No. En absolut.

Tot seguit ho compara amb les expressions relatives a la religiositat del nostre llenguatge, i diu que de la mateixa manera que això no ens fa mantenir la fe, l’ús del masculí genèric no fa ni més feministes ni menys els qui el fan servir.
—La diferència és que aquestes expressions religioses no toquen la gramàtica. La marcació afecta el sistema de la llengua, i imposa unes jerarquies. Si una llengua té un terme per a ‘verd’ també en té un per a ‘vermell’. La llengua funciona així. No ens pot passar pel cap de treure el vermell, és impensable. Però, en certa manera, amb les duplicacions i la pretensió de marcar més el gènere s’ha fet això.

Com ho fem per visibilitzar les dones en el llenguatge, doncs? O creieu que no cal? 
—La dona hi ha de ser. I si hi és, ja la veurem tots. És això, que s’ha de canviar de la societat. I la llengua ja seguirà el canvi, si és que n’hi ha d’haver cap.

Al llibre també apareix més d’una vegada la reflexió que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat… 
—Si això fos possible!

Hi pot influir?
—Totes les llengües canvien sempre, contínuament, però de manera que les generacions es puguin comunicar. Això ja imposa unes restriccions. La llengua pot reflectir molt el món i la societat en què es parla. Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s’hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s’hagi canviat la societat. No en conec cap.

Un dels contexts en què es fa servir més el desdoblament és a les escoles, i per això ara voleu fer xerrades a les universitats on formen els mestres.
—No sé si ens en sortirem, però si més no farem que els arribi la informació. Això ha fet mal en el món de l’ensenyament. Alguns mestres ja expliquen que quan diuen ‘Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati’, les nenes que els han acabat no s’aixequen perquè no se senten al·ludides.

I com els convenceríeu, aquests mestres?
—D’entrada, miro de fer-los veure que aquest plantejament és absolutament eurocèntric. En llengües romàniques això només s’ha fet en català, castellà i ara veig que també hi cauen els del gallec. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua. Això sol ja és per a fer-s’ho mirar. Però sobretot cal fer entendre que la llengua funciona així, que no té sentit que nosaltres la vulguem controlar.

A banda els desdoblaments, hi ha gent i col·lectius que van un pas més enllà i fan servir el plural femení com a genèric, perquè diuen que volen evitar un llenguatge androcèntric. Com ho veieu, això?
—És no entendre com funciona el llenguatge. Però mira, un exemple que vaig trobar aquest cap de setmana preparant les xerrades: en David Fernàndez, en aquella intervenció impactant al parlament amb els directius de Caixa Penedès, va dir ‘diputats imputats’. Ell sabia que si hagués dit ‘diputats i diputades’ o ‘diputades’ directament hauria perdut la contundència que podia tenir. Ho sap perquè ho fa servir. Era conscient que si en aquell moment hagués desdoblat i hagués fet el numeret del femení no hauria dit la mateixa cosa ni l’haurien pres seriosament. Aquest joc amb la llengua porta a acabar ridiculitzant les dones. Em sap greu que, en general, sigui l’esquerra que s’hagi apuntat a aquesta bestiesa.

De nou, aquí, la intenció és bona. 
—Sé que ho fan amb bona intenció. Tinc molts ex-alumnes que són de la CUP, i cada vegada que me’n trobo algun els ho dic. I tots em diuen que estan d’acord amb mi, però que no se’n surten! No convencen la resta, però crec que hi haurien de reflexionar. No fan cap favor a les dones, i segurament entrebanquen més l’arribada del missatge.

Cap on hauríem d’anar, doncs? Tornem enrere i abandonem els desdoblaments? Cerquem un equilibri?
—La meva opinió, que ni tan sols és la del document de conclusions, és deixar les coses com estaven, perquè tots ja ens anem adaptant als canvis.

Es tracta, doncs, de fer servir el sentit comú?
—És senzillament sentit comú, i punt. Si funcionés, ja no necessitaríem res més. I que no argumentin que això va a favor de les dones, si us plau, que ens deixin tranquil·les. El que cal és que facin unes altres coses. No cal que les diguin, ens conformem que les facin.

Al llibre apareix el vostre nom i al costat hi diu ‘editor’, en comptes de ‘editora’. Em va sorprendre. 
—Ja ho sé, volia això. I quan vam fer les jornades em vaig posar ‘director’, i em van rondinar des de la taula.

Això tampoc no cal! Ho feu per provocar… 
—Clarament. És com dir que jo no seré editora fins que abans no em deixin ser editor. Però el raonament és que jo faig una feina, i a la gent què li importa si sóc un home o una dona? Perquè una altra qüestió d’aquest debat és que als homes que s’hi han ficat, els han destrossat. A en Gabriel Bibiloni li han dit de tot. I sí, això és una provocació. Perquè la gent suposa que això ho fan els bons i a mi em situen a la banda dels bons. Però jo vull que s’acabi aquesta comèdia.

:::::::::::::::::::::::::

Més informació:

https://www.youtube.com/watch?v=3_x_RZHR6bA
https://www.youtube.com/watch?v=-WM2e6lbGnw

https://www.youtube.com/watch?v=9aLe5VCM7ls
https://www.youtube.com/watch?v=J6t9172XysA

http://prdlibre.blogspot.com.es/

DECLARACIÓN

Como mujeres, afirmamos que no necesitamos especial protección, sino que asumimos nuestra responsabilidad, derechos y obligaciones incluídos, igual que cualquier otro ser humano mayor de edad. Afirmamos que no somos más débiles ni más frágiles que los hombres, sino sencilla y maravillosamente diferentes. Que los hombres no son más violentos ni más peligrosos que nosotras, ni pretenden maltratarnos ni anularnos. Que la violencia debe ser perseguida y neutralizada, pero TODA la violencia, sin distinción de género, edad, raza o persona/institución que la practique.

Prado Esteban y Alícia Ninou

Esta declaración es el resultado de la fuerte conexión que conseguimos realizando del reportaje que comparto.Creo que fue una experiencia muy enriquecedora para las dos.

http://www.elpulso.es/entrevista-prado-esteban/
http://www.grupotortuga.com/Entrevista-a-Prado-Esteban-La

http://www.laindependientedigital.com/prado-esteban-diezma.html
http://www.eldiario.es/andalucia/Prado-Esteban-enfrenta-laborans-consume_0_257574693.html
http://www.elespiadigital.com/index.php/tribuna-libre/5300-entrevista-a-prado-esteban-tenemos-un-deber-historico-de-reconstruir-nuestra-feminidad

http://neusnogue.blogspot.com/2013/02/femeni-per-referir-se-homes-i-dones.html
http://neusnogue.blogspot.com/2013/06/contra-tots-i-totes-senyores-i-senyor.html
http://neusnogue.blogspot.com/search/label/llenguatge%20no%20sexista

http://en-altres-paraules.blogspot.com.es/2014/11/sobre-els-limits-del-llenguatge-no.html

http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/44154/violencia-de-genere.html

http://www.gela.cat/doku.php?id=nous_textos_genere

http://blocs.mesvilaweb.cat/xaviermanuel/?p=254013/


::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

https://opiniondeclase.wordpress.com/2015/08/12/las-feministas-que-defienden-la-opresion-de-la-mujer/
http://movimientopoliticoderesistencia.blogspot.com.es/2015/08/la-feministas-que-defienden-la-opresion.html

Lunes, 3 de agosto de 2015

Las feministas que defienden la opresión de la mujer

Juan Manuel Olarieta

Desde hace décadas los escritos de la feminista Christine Delphy son de una lucidez tan sorprendente que pasarán desapercibidos, sin duda alguna. Su última obra “Separate and Dominate: Feminism and Racism After the War on Terror” tiene todos los ingredientes para asestar el tiro de gracia a ese feminismo burgués, ramplón, que nos traen desde las facultades estadounidenses de sociología. Un aperitivo se pudo leer el otro día en el diario británico The Guardian (*).

El tema lleva los peores ingredientes imaginables, islamismo y feminismo, cocinados en un país como Francia, donde la laicidad es una religión. Es un asunto del que en España no se puede hablar porque aquí nunca hemos degustado lo que es un Estado democrático. La cosa es aún peor en esa fauna atea empeñada en una guerra de ideas. Sólo de ideas. Se trata de quienes rechazan las religiones (todas ellas por igual) y la gente religiosa… por sus ideas. No se trata de criticar, porque para criticar hay que saber. Para criticar una religión hay que saber lo que es una religión. El rechazo simplifica mucho las cosas.

Por el contrario, los vínculos de una República laica, como Francia, con la religión son apasionantes, el escenario perfecto, y Delphy lo desmenuza con una sencillez asombrosa, remontándose a los viejos tiempos de Napoleón, cuando los sacerdotes (reverendos y rabinos) se convirtieron en funcionarios a sueldo de la República laica, hasta 1905 cuando todos ellos (sacerdotes, reverendos y rabinos) se tuvieron que buscar las habichuelas por sí mismos, para acabar con la islamofobia presente, plasmada en la ley de 2004, que prohíbe a las musulmanas acudir a la escuela con el fulard o “hijab”, reconvertido por la jerga periodística en el “velo islámico”, símbolo de la opresión de la mujer, en general, de la mujer islámica en particular.

La polémica sobre el “hijab” forma parte de algo mucho más general: la incompatibilidad del islam con el progreso, la democracia, los derechos humanos, la tolerancia, la civilización (“occidental”), etc. El islam, una religión, se transmuta en algo bastante diferente, nacional, el mundo árabe, que pasa a ser racial cuando desprecia a los moros, es decir, a los de piel morena, los que son casi negros…

La salsa que adereza ese indigesto plato es el miedo, que es siempre el reverso de la ignorancia: aquello que desconocemos nos desconcierta y nos produce miedo pero, al mismo tiempo, nuestra cultura está tan impregnada de fascismo que nos impide aprender para superarlo. Entonces el islam es un sinónimo de riesgo, amenaza, peligro, fanatismo, yihadismo… El fascismo y el miedo nos dictan que el islam es una religión que va a acabar con nuestra identidad para convertirnos en otra cosa distinta de la que somos.

Pero el castellano tiene 4.000 palabras de origen árabe. Un país como España ha sido islámico durante siete siglos, más tiempo que cristiano… ¿A qué hay que tener miedo?, ¿a unas ideas religiosas?

España permanece fiel a sus esencias desde los tiempos de la expulsión de los moriscos, “el acto más bárbaro de la historia del hombre”, escribió Richelieu, que era un cardenal cristiano. España ya era islamófoba en el siglo XVI. No necesita recibir lecciones de nadie. Pero Francia es distinta. En Francia la laicidad ha dejado de ser un principio democrático para convertirse en su contrario.

Los profesores de derecho también engañan a sus alumnos. La libertad religiosa significa que el Estado no interviene en la religión, ni la religión en el Estado. Significa también que todas las creencias tienen el mismo derecho a expresarse. Finalmente, significa que entre (o mejor, contra) las múltiples creencias religiosas está su opuesto: el ateísmo. Para criticar y luchar contra las religiones hay que dejar que se expresen y se manifiesten como tales, como lo que son.

Pero, como expone sutilmente Delphy, la laicidad se ha reinterpretado en Francia para reducir la religión al ámbito privado, según esa típica escisión burguesa entre lo público y lo privado. La religión es algo privado. Si las musulmanas quieren ponerse un “hijab” en la cabeza, que lo hagan dentro de su casa, pero no en la escuela. Se pueden expresar si llevan el pelo de color azul, cresta, o coleta, se ponen trenzas o rastas, o pendientes de aro, o zapatos de tacón alto, o se pintan los labios, o se maquillan las pestañas… Cualquier cosa menos el maldito “velo” porque eso, a diferencia de lo otro, forma parte de lo más íntimo.

Por eso, si una mujer musulmana quiere llevar su “velo” no lo puede hacer en la escuela; debe quedarse en su casa. Eso es lo que el movimiento “feminista” francés ha vendido como progresista para la mujer, un movimiento que, por su naturaleza burguesa, siempre tiene la palabra “igualdad” en la boca.

Pero las “feministas” no esperaron a la ley de 2004. Muchos años antes en sus reuniones no aceptaban mujeres que portaran fulard porque lo reconvirtieron en un “símbolo de opresión” y porque ese tipo de mujeres -y sólo ellas, al parecer- choca con la manera en la que ellas entienden su “feminismo” de pacotilla. Por alguna razón -no bien explicada- “feminismo” e islam eran incompatibles. Más bien, el islam es el enemigo de “la mujer” (tal y como el feminismo burgués entiende a “la mujer”).

Para justificar lo injustificable, continúa Delphy, las “feministas” argumentan que las jóvenes llevan el fulard obligadas por sus maridos, sus padres o sus hermanos y el remedio a tal imposición está en que se queden en casa con sus maridos, sus padres o sus hermanos… fregando, limpiando y planchando, en lugar de estudiando y leyendo.

¿Están oprimidas las mujeres que llevan un fulard en la cabeza? ¡Naturalmente! Pero, ¿es el fulard lo que las oprime? ¡No! Las oprime el capitalismo, las oprime el colonialismo, las oprime el racismo… Las oprimen muchas cosas, incluida su religión, el islam. ¡Naturalmente! Pero de la misma manera que algunos están empeñados en una guerra contra ideas (que desconocen), otros y otras lo convierten en una guerra contra los símbolos y los emblemas: molinos de viento, en definitiva. Confunden el significante con el significado.

En Francia la batalla contra el “hijab” puso de manifiesto que el feminismo burgués no lucha contra la opresión sino que forma parte de ella. No es nada distinto a ella. Por eso, la represión del fulard ha logrado lo que se proponía: ahora se ven más mujeres con la cabeza cubierta que nunca, e incluso con el rostro completamente tapado.

Es posible que con sus tonterías los cretinos distraigan la atención. Pero la burguesía sabe lo que tiene entre manos. No lucha contra molinos de viento. El objetivo de la burguesía francesa nunca fue el de impedir el porte del “velo” por las mujeres musulmanas en la escuela, sino extender su uso en todas partes. La burguesía francesa ha logrado que lo que las feministas calificaban como un signo de opresión se haya convertido en su contrario: en un signo de defensa de la propia identidad. El ataque a una parte de la población más oprimida la ha arrojado en brazos de la religión y del fanatismo.

Objetivo cumplido. Todo gracias al feminismo burgués, que es un racismo que se viste con los ropajes de la secularización, del progreso… e incluso de la liberación de “la mujer” (tal y como la burguesía entiende a “la mujer”).


(*) Christine Delphy, Feminists are failing Muslim women by supporting racist French laws, 20 de julio, http://www.theguardian.com/lifeandstyle/womens-blog/2015/jul/20/france-feminism-hijab-ban-muslim-women

Publicado por Óscar Miguélez en 9:00

 

Més documents:

'Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana'

Víctor Sunyol – ¿El “tots” per “totes”

Joan Busquet – Prou de «catalans i catalanes»

Joan Busquet – Les persones tenen sexe, no gènere

Joan Busquet – Les bajanades d’Aído

El femení al món…

Carme VidalHuguet – Catalans i catalanes

Salut i independència!

(encara que sigui de joguina)
Jordi

http://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/

:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

 

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

MULTIMEDIA


Warning: Invalid argument supplied for foreach() in /homepages/32/d402006636/htdocs/wp-content/plugins/wp-ui/inc/widgets.php on line 192

Contadores PLC

La asociación ENSALUD informa

Campaña informativa sobre los contadores PLC

Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'