«PODEMOS» és el mateix «¡Antes roja que rota!» de sempre


Per increïble que pugui semblar, al TN Vespre del mateix dia que envio el mail comparant Podemos amb el PSOE de fa més de 30 anys… van i fan exactament el mateix!!!


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-Vespre/Levolucio-de-Podem/video/5384091/

Telenotícies Vespre
05/12/2014


L’evolució de Podem



http://mp4-medium-dwn.media.tv3.cat/4/1/1417813049614.mp4



I el més al·lucinant de tot plegat és que el mateix Pablo Iglesias s’hi identifiqui plenament, sense cap problema!!!

:-OOO


En fi.

Que aquests ja “confessen” fins i tot abans de delinquir.

😉

Salut!

Jordi



El dia 5 desembre de 2014, 13:13, per dició ha escrit:


I al final, mai no acaba tampoc de ser “roja” de veritat…

Trobo moltes semblances entre “Podemos” i el PSOE dels voltants de l’any 1980.

Amb toootes aquelles veus “en contra” dient coses com que: “¡son unos peludos y unos comunistaaas!”, “¡expropiaran los bancooos!”, “¡nos lo van a quitar tooodo!”… (veus molt semblants també a aquelles altres de: “¡con el Estatuto se rompe Espaañaaa!”)
Perquè qui tingui memòria recordarà perfectament què se’n va acabar fent, un cop van tenir majoria absoluta l’octubre del 1982, de la defensa de “los descamisados”, de les americanes de pana i del “OTAN de entrada NO”








I no es pot pas dir que no els va funcionar a la perfecció!


Per cert que, des que ho va publicar Alfredo Grimaldos l’any 2006 a “La CIA en España” que no he deixat de fer córrer (i ara hi torno) que el franquisme, i més concretament Carrero Blanco, va impulsar la refundació del PSOE a mans de Felipe González.

Ara sembla que ha sortit en un altre llibre i ja ho pot dir en un diari tot un exconseller de la Generalitat.
Concretament Francesc Sanuy a El Punt Avui (i també a una entrevista a Vilaweb.cat)


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/791159-carrero-blanco-va-afavorir-el-psoe.html

Carrero Blanco va afavorir el PSOE

02/11/14 02:00 – Francesc Sanuy



http://www.vilaweb.cat/noticia/4220666/20141121/francesc-sanuy-caixa-monstre-parasita-vampiritza.html

Francesc Sanuy: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’

Entrevista amb l’advocat, i ex conseller de la Generalitat de Catalunya, que acaba de treure el llibre ‘La banca sempre guanya’

Divendres  21.11.2014


(…) He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d’això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata! (…)




Val més tard que mai, oi?

😉


“Los servicios secretos españoles, desde los años del Alto Estado Mayor o del SECED creado por Carrero Blanco en 1972, siempre han estado tutelados por la CIA o el Mossad israelí. La presencia masiva de agentes en España se remonta a los años de la creación de la primera oficina de la CIA en España en 1947.”
 

:-O


:::::::::::::::::::::::::::::::


Una primera aproximació a la oportunitat-intencionalitat de “Podemos”:


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/793063-podemos.html

 

KEEP CALM

Enric Vila

Podemos

07/11/14 02:00

Mentre nosaltres busquem la foto d’una Espanya corrupta i antidemocràtica per ensenyar-la al món, l’Estat treballa cara endins per assegurar la unitat territorial a través de Podemos. El partit de Pablo Iglesias s’està convertint en l’excusa de tots els sectors que volen evitar un referèndum d’autodeterminació mantenint les aparences. Podemos va néixer com el partit de la ira però cada vegada més aspirarà a convertir-se en el partit de l’autoestima. La feina de maquillador de mòmies que va fer Felipe González durant la Transició ara sembla reservada a Pablo Iglesias, un noi que parla idiomes i que té un cert aire de professor universitari mileurista. Podemos és la resposta adolescent de l’Estat espanyol a les pulsions adolescents de l’independentisme. La mateixa rebel·lia calculada, la mateixa retòrica regeneracionista, però res de tocar el rei, ni l’exèrcit ni l’església. Si el president Mas hagués mantingut el 9-N com estava, Podemos s’hauria hagut de posicionar contra l’statu quo i tindríem un conflicte de legitimitats i una crisi constitucional profunda. El gest de desobediència, però, ha sigut tan petit, que Podemos pot fer un discurs reformista sense perdre el prestigi i els partidaris de la unitat en tenen prou de promocionar-lo com una alternativa a les esbravades de l’independentisme. La Generalitat ha buscat una desobediència estètica, i els espanyols han generat un partit d’esquerres per canalitzar la desmoralització desencadenada per les reivindicacions de Catalunya. Podemos és l’excusa que CiU necessita per esgotar la legislatura alimentant el discurs de Miquel Iceta d’un referèndum pactat quan Madrid sigui més feble. Podemos és el partit que promet d’obrir noves expectatives als joves socialistes i federalistes. Podemos suavitza el legalisme del PP mentre l’Estat va guanyant temps per articular una resposta política. Podemos és un bon mirall de les nostres vacil·lacions i inconsistències. A partir de dilluns, després del triomfalisme, jo no li trauria l’ull de sobre.
 

Darrera actualització ( Divendres, 7 de novembre del 2014 02:00 )

Publicat a

  • El Punt Avui. Comarques Gironines 07-11-2014 Pàgina 34
  • El Punt Avui. Nacional 07-11-2014 Pàgina 26



:::::::::::::::::::::::::
:::::::::::::::::::::::::


Més coses!


«Podemos» i la història de Catalunya:


Diari ARA 25/11/2014

Juan Carlos Monedero (Podem) va acusar el sobiranisme de “reinventar” els fets del 1714




«Podemos» i el Papa:


Diari ARA 26/11/2014

Pablo Iglesias aplaudeix el papa Francesc



Diari de Girona 26/11/2014

El Papa sedueix Pablo Iglesias

El líder de Podem va aplaudir efusivament el discurs que Francesc va oferir ahir davant el Parlament Europeu




El Periódico 26/11/2014

Pablo Iglesias aireja el seu entusiasme per les paraules de Bergoglio a Estrasburg



La Vanguardia 26/11/2014

Pablo Iglesias convida el Papa a veure’s acasa seva, a Vallecas o al Vaticà




(PDF’s adjunts)



:::::::::::::::::::::::::

I quin és el color corporatiu triat per aquests suposats “revolucionaris”?

Efectivament, el color heràldic tingut pel tradicional de… CASTELLA!!!
:-\

Vaja, el mateix color del logo de RENFE i de la franja de l’escut del Real Madrid, tot i que aquesta cada cop la fan tirar més cap al blau (potser per un tema de visualització per pantalla)


I encara més coses:
Un vídeo breu d’un acte electoral de “Podemos” per les passades eleccions europees (la seva eclosió) on queda molt ben retratada la “posició” de Pablo Iglesias en relació als “presos polítics”:
https://www.youtube.com/watch?v=VFikW1EewNI

Pablo Iglesias desenmascarado vs Pepita Seoane madre consecuente
També a:
https://www.youtube.com/watch?v=Lk-gIpJ4Rm0

Pablo Iglesias vs Pepita Seoane

 

Un articlet que en parla:
16 Jun 2014

[Vídeos] Pablo Iglesias: de “meter miedo” a la condena a Pepita Seoane

Artículo/noticia publicado/a en Kaosenlared.net en el apartado de Libre Publicación NO seleccionada/o por el Colectivo Editorial.

El referente de Podemos elogia la violencia en sus apariciones, pero la condena si quien lo dice es Pepita Seoane, ahora imputada por enaltecimiento del terrorismo, a pesar de que sus palabras eran casi las mismas que las que Pablo Iglesias ha expresado en sus numerosas apariciones
Monólogo introductorio de Pablo Iglesias en su programa Fort Apache, en HispanTV, el 27/1/2013. Un elogio político de la violencia que la revolución francesa aplicó a la casta que dirigió Francia hasta 1789.
Intervención de Pablo Iglesias en el programa de Intereconomía TV el 17/7/2013. En ella sostiene que el miedo de los de abajo contra los de arriba ha sido el principal instrumento de las conquistas sociales.
Intervención de Josefa Seoane en un acto de campaña electoral de las pasadas Elecciones Europeas del 25M, donde detalla su paso en las visitas de diferentes cárceles españolas, y que admite que aplicaría la violencia antes de suicidarse, con efusivos aplausos del público. Son palabras muy parecidas a las expresadas por el líder de PODEMOS en los vídeos anteriores, sin embargo, las respuestas de Pablo Iglesias son muy diferentes.
Dudas razonables nos embargan.

Ultima modificacion el Martes, 17 de Junio de 2014 23:55



En fi…
Un petit tros de vídeo, quasi surrealista, de l’exrei i el seu presumpte entrevistador, l’Hermida, repetint, molts cops i molt seguits, que “podemos”, “juntos podemos”:
El rey asegura que PODEMOS
¿Quantes vegades diuen en pocs segons “españa” i “podemos, juntos podemos”?
I resulta que l’entrevista és del 04 de gener del 2013!!!
Mare meva…
Per acabar, una primera aproximació als personatges del conglomerat:
 

Salut i independència!

Jordi


::::::::::::::::::::::::::::::::
::::::::::::::::::::::::::::::::


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/791159-carrero-blanco-va-afavorir-el-psoe.html

Carrero Blanco va afavorir el PSOE

02/11/14 02:00

Durant la meva etapa com a delegat de la Generalitat a Madrid, a la seu de Montalbán 9, entre Cibeles i Puerta de Alcalá, hi desfilaven per assistir a recepcions i celebracions persones molt diverses, des de Serrano Suñer o Carmen de Lirio fins a Semprún, Fernández Ordóñez, Polanco o Lluís Valls-Taberner. Fos quin fos el tema o la naturalesa de l’acte, un dels assistents més assidus era el general Fernández-Monzón Altolaguirre, que estava adscrit a la funció d’enllaç amb els serveis de la CIA a Espanya. Ara acaba de publicar un llibre de memòries, El sueño de la transición. El general Fernández-Monzón fa unes revelacions que tothom s’imaginava, però ara ja són una certesa i no una intuïció o una presumpció. Explica, en efecte, que entre els congressos del PSOE a Tolosa (1970) i a Suresnes (1974), l’almirall Carrero no va parar de donar suport a Felipe González com a nou líder del partit.
L’esquema dissenyat era donar protagonisme als militants de l’interior a expenses de la direcció que, a l’exili, encapçalava Rodolfo Llopis. Carrero va pressionar el president alemany Gustav Heinemann a fi que influís sobre Willy Brandt, líder del SPD i de la Internacional Socialista, perquè designés com a únic interlocutor vàlid el jove sevillà que va aconseguir la secretaria general. El seu pare, durant la Guerra Civil, s’havia passat als nacionals. Van circular també fotos d’ell amb camisa blava als campaments del Frente de Juventudes. El seu sogre era coronel metge militar i regidor de l’Ajuntament franquista de Sevilla, on l’alcalde, també metge, era el facultatiu de capçalera de Carrero Blanco. Felipe sempre ha reconegut amb agraïment que l’hagués escollit com a alternativa i que li hagués proporcionat la legalitat que l’alliberava de la clandestinitat i el lideratge del PSOE. Per la seva banda, Guerra treballava al TEU, la branca teatral del SEU, sindicat únic i oficial de la universitat, i també estava col·locat en la feina de comptar ànecs al Patronat de Doñana. Sembla, per tant, que l’antecedent del CNI (abans Cesid) hagués triat, pilotat i ajudat els que havien de fer el paper de pretesos adversaris.
A la vista de la revolta militar de Portugal, als alemanys els semblava molt bé que la transició consistís a fabricar-se uns adversaris, ajudar-los i vés a saber si finançar-los, per evitar sorpreses o alternatives que no permetessin seguir pagant Valles de los Caídos, fundacions Franco, associacions pronazis o de divisió blava, i tota mena d’intocables exaltacions de la sanguinària dictadura feixista i de sectors capaços de muntar un cop d’estat com el del 23-F. Curiosament, a Suresnes, els candidats a quedar-se la direcció del partit van votar a favor de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya de manera que cada nacionalitat pogués establir lliurement les relacions amb els altres pobles. Són dades interessants a la vista de les declaracions conjuntes de González i Guerra sobre el perniciós nacionalisme excloent equiparable a la ideologia nazi que es predica a Catalunya. És que potser quan el nacionalisme és l’espanyol, que es va imposar per les armes de Hitler i Mussolini, és una cosa benèfica i democràtica, o que el colonialisme i l’opressió de la minoria maltractada no és una mostra d’assimilació forçosa i totalitària?
queda clar, DONCS, que les solemnes manifestacions beneïdes com a conclusions en presència de Mitterrand i Brandt a la clausura eren només paraules buides i no es poden invocar quan el cornetí toca el muts i a la gàbia. Tot plegat ho vaig viure des de la perspectiva d’haver connectat amb els sindicats clandestins com a passant del despatx de laboral de Francesc Casares. També des dels EUA, on vaig ser professor d’economia del treball a la Cornell University (NY), vaig demanar ajuts de la central AFL-C10 i del sindicat UAW per als obrers que aquí no tenien ni sindicats lliures ni dret de vaga. També feia gestions via Moviment Socialista de Catalunya amb la CIOSL de Brussel·les. Però eren els alemanys els que més ajudaven als fons de resistència. Recordo un dia que em van citar a dinar a l’aeroport de Frankfurt, anant i tornant el mateix dia, per veure si donaven ajuts, i em vaig trobar a la taula Graedel, el president del sindicat metal·lúrgic. Després de l’operació PSOE, els sindicats catalans es van quedar sense una solidaritat que de sobte s’havia centralitzat a Madrid. El dia que la Generalitat va fer un homenatge fúnebre al difunt Josep Pallach, el president Pujol m’envià a rebre el ministre alemany Matthöffer que venia a l’homenatge en un avió de la Luftwaffe. Vaig anar a l’aeroport acompanyat de Joan Tapia, director de La Vanguardia. I en un moment a part li vaig dir que havíem trobat a faltar la col·laboració de l’SPD, la Fundació Friedrich Ebert i la I.G. Metall. Es va justificar, s’encongí d’espatlles i, amb un copet a l’esquena, em va dir allò de “C’est la vie” i que els canvis havien vingut de molt amunt. Vet aquí!
 

Darrera actualització ( Diumenge, 2 de novembre del 2014 02:00 )

Publicat a

  • El Punt Avui. Comarques Gironines 02-11-2014 Pàgina 26
  • El Punt Avui. Nacional 02-11-2014 Pàgina 24



::::::::::::::::::::::::::::::::::::


http://www.vilaweb.cat/noticia/4220666/20141121/francesc-sanuy-caixa-monstre-parasita-vampiritza.html

VilaWeb
Divendres  21.11.2014

Autor/s: Andreu Barnils

Francesc Sanuy: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’

Entrevista amb l’advocat, i ex conseller de la Generalitat de Catalunya, que acaba de treure el llibre ‘La banca sempre guanya’




Francesc Sanuy, ahir a Barcelona.

Francesc Sanuy (1936) és advocat, va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, diputat per CiU a Madrid, director de la Fira de Barcelona i fundador d’IFEMA. Un home sense pèls a la llengua que durant catorze anys va ser tertulià de Catalunya Ràdio. Ara escriu al Singular Digital. Sanuy acaba de publicar un llibre, ‘La banca sempre guanya‘ (RBA), recull d’articles apareguts a la premsa des de l’any 2010 fins el 2014. També s’hi inclou un pròleg prou aclaridor, ‘La crisi inacabada’ que aporta context. En el llibre es parla bàsicament de bancs, i de banquers. Sanuy ens rep al restaurant Lázaro de Barcelona, la seva segona casa. En aquesta entrevista també ho fem, sense parar, això de parlar de bancs i de banquers. ( podeu comprar el llibre ací )

Els bancs són massa grans per caure, però es veu que els països no.
—Els bancs han aconseguit ser considerats sistèmics, com si això volgués dir ser ocells en via d’extinció que mereixen ser salvats. No han de ser salvats de res. Tant si són sistèmics com si són catòdics. Els bancs han aconseguit ser ‘too big to fail’ i ‘too big to jail’. Massa grossos per deixar-los fer fallida i massa grossos per tancar-los a la presó. I aquí tenim la doctrina Botín per a salvar el Santander, la doctrina Albertos per a salvar Fomento de Construcciones y Contratas. Són doctrines jurídiques que la justícia espanyola, pagada, ha elaborat perquè aquests senyors no vagin a la presó. El Botín, els Albertos, Alierta. Però si l’Alierta va fer servir informació privilegiada a borsa per comprar accions de l’empresa que ell presidia, la privatitzada Tabacalera! Doncs després, en lloc de tancar-lo a la presó, van i me’l fan president de Telefónica, l’empresa que més factura del país.
No toqueu gaire el cas de Catalunya Caixa.
—El desenllaç encara ha d’arribar. L’han adjudicat al BBVA. Ara investiguen Narcís Serra. Però ja abans el Costabella, el Todó, i tots aquests Déu n’hi do. Doncs vols creure que hi ha un tribunal que ha dit que tenen dret a la indemnització que es van adjudicar ells mateixos. Xifres astronòmiques! Mentrestant arruïnen l’entitat i es queden tan tranquils.
Les caixes són una especialitat vostra.
—La Caixa ja té una fitxa bancària a Madrid: en cas que hi hagués independència, ells es traslladen. Fainé no ha parat fins que no ha tingut més oficines de La Caixa fora de Catalunya que dins. La Caixa quan s’internacionalitza l’espifia perquè no saben idiomes. Van comprar l’Erste Bank, a Àustria. ‘Erste’ en alemany vol dir ‘primer’, però són els pitjors. També van entrar al China Bank, i s’han fotut una altra patacada. Allà on van, patacada. Mira, l’estafa d’André David Grebler i el Costabella, es va fer per Caixa de Pensions via Andorra. Les caixes són les reines de la condonació de crèdit. Ara tu imagina que ets fill de guàrdia civil i president de Caixa de Girona, i no dic noms. I resulta que dónes un crèdit a la filla d’un guàrdia civil del PP a Catalunya. I no dic noms. Si li condones el crèdit d’un pis que ara val el doble, ella per zero euros té un pis de molt valor. I amb aquest pis es compra un altre pis a Barcelona, a través d’un crèdit de la Caixa de Pensions. Ja hi som! I jo em pregunto: el Fainé condonarà també aquest crèdit? El regalaran a la senyora del PP? Perquè és un pis de 864.000 euros. Són més de cent milions de peles. Les caixes s’han dedicat sistemàticament a condonar, regalar i perdonar. I a comprar-se coses ells mateixos. Caixa Girona comprava els quadres de la galeria d’art… del president de la pròpia caixa! I perquè no es perdés cap pesseta la comissió de la venda se la queda la filla i el gendre. Les caixes, les caixes… així han acabat.
Dieu coses que semblen d’un militant de la CUP.
—Només des de l’economia de mercat es pot reactivar l’economia. Les solucions no poden venir de models veneçolans o bolivarians. Podem ja veurem com acaba. Ara ells són bons en el diagnòstic, i necessaris per regenerar-ho tot, per esborrar la pissarra de la maleïda transició que ha consagrat la paternitat i permanència del franquisme, de la Fundació Francisco Franco, dels qui reten honors i homenatges a la División Azul o a la Legión Condor. Home, que aquest em bombardava a mi, que no me’n recordo perquè era un infant. Van bombardar la fàbrica Elizalde, que era al costat de casa meva… Collons! Ara, la solució es troba des de l’economia de mercat. Però des d’un capitalisme popular, amb compassió, amb justícia social, amb ascensor social, del que ajuda els desvalguts, del que equilibra. És només des de la socialdemocràcia que es pot funcionar. Jo no veig que des del radicalisme es pugui. Tots els experiments que s’han fet de comunisme no han funcionat. A mi m’han acusat de ser un ‘socialdemòcrata de merda’, d’agent de l’imperialisme, gestor del capitalisme, mercaderia variada del socialisme. I sí senyor, i a ‘mucha honra’. Jo era això, i encara ho sóc. He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d’això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata!
Sou l’inventor de l’expressió ‘capitalisme Cibeles’ per a descriure el capitalisme espanyol. Com definiríeu el capitalisme català?
—Capitalisme caixer. La Caixa. La Caixa és un monstre d’una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza un gran país. Si no tingués aquest pes mort al damunt, aquesta sangonera, que xucla les venes sense parar, seria un país extraordinari. I, malgrat tot, som un país exportable. Ara estem sota el jou i el pes d’una entitat que ho domina tot. Ho tenen tot controlat: els mitjans de comunicació, les empreses. Aigua, gas, electricitat. telèfon. El primer accionista de Telefònica és La Caixa. I el primer individual, fins que va arribar Alierta, era en Fainé. I Repsol. Ah, perdó… i el senyor aquest, el Rivera de Ciutadans, sense haver fet ni una sola hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, resulta que ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Un paio que no havia fet mai d’advocat! El Fainé el designa, i al cap de tres mesos li dóna l’excedència i diu: vés a muntar un partit.
A veure, creieu que Ciutadans es va muntar des de La Caixa?
—Rivera va tenir la idea i La Caixa va dir compro. O un altre cas. El senyor Ayllón, secretari d’estat de Relacions amb les Corts. Saps qui és? Aquest té la categoria de director. A La Caixa. I se’n va a fer de secretari d’estat pel PP a Madrid. Què et sembla? I la infanta, i l’Urdangarin, i el pis de Washington, Ginebra i Sarrià…
Goldman Sachs també hi queda servit, en el seu llibre.
—Són els vampirs del capitalisme. Aposten contra els seus propis clients. Al seu home a Espanya, Guillermo de la Dehesa, que es va apuntar al PSOE, van acabar dient-li ‘Guillermo de la Derecha’. Aquest paio és el que em va citar per dir-me que la Disney o es feia a Pego, Alacant, o no es feia. Res de fer-se a Tarragona. Jo li dic: ‘Ja m’han dit que vénen a Tarragona.’ I em respon: ‘Aquí hi ha el secretari de Turisme, i jo sóc el d’Hisenda. Les ajudes que Espanya donava si venia Disney es condicionen al fet que vagin a Pego’, on la comissionista és Isabel Presley. Això em va dir. Doncs Disney se’n va anar a París, on s’ha arruïnat perquè no hi tenen el clima adient. Si haguessin vingut aquí hauria estat un èxit. Coses d’aquestes n’he viscudes a cabassos.
UE sí, o no?
—Jo que he estat europeista ‘avant la lettre’, graduat en estudis europeus per la Universitat de Torí, a Itàlia, i que em pensava que amb aquest títol entraria a la Comunitat com a tècnic, i que era del Centre d’Estudis Europeus de l’Institut Francès, on ens reuníem amb empresaris i polítics, i que vaig anar a Grècia a fer venir el qui va signar el Tractat d’Associació, el governador del Banc de Grècia; jo que m’he mogut en l’europeisme quan era clandestí, i que per mi era un ideal polític, et dic que avui, per mi, quan veig en què s’ha convertit la Comunitat, que se la fotin al cul. Francament. Si l’Europa de la qual parlem és la del Juncker i les 350 empreses que els rebaixa els impostos… Aquesta Europa no m’interessa. La Merkel no en té ni idea. El dia que va caure el mur de Berlín era a cal massatgista. I encara hi és. La Merkel, què m’ha d’explicar?
Quan escriviu els articles i com?
—Jo escric a mà i de matinada, quan no molesta ningú. Després la meva filla m’ajuda, i també el noi del despatx.
Citeu molt el Financial Times.
—Jo tinc fòbies i fílies. El Financial Times el llegeixo cada dia [i aquí se’l treu, en paper, de la seva butxaca esquerra]. Veus? Jo el compro a la papereria Bambi de Sarrià. Perdona, poca broma, és l’única papereria que tenia vivint a cinquanta metres de distància dos premis Nobel: Vargas Llosa i García Márquez. Quan jo anava a comprar el diari me’ls trobava. Ara noto que no em fan el mateix cas. Ha ha! Martin Wolf no me’l perdo mai, del Financial Times. I ara m’interessa molt la columneta del John Authers. És d’aquests que parteixen de l’anècdota del dia i l’expliquen d’una altra manera.
Llibres, també es nota que no pareu de llegir-ne.
—Ara repoesco lectures de joventut. Hi ha un llibre, ‘Political Parties’, de Robert Michels, de 1919. La degeneració dels partits polítics. Doncs això va a missa, avui. O un altre, ‘The Political Man’, capítol cinquè: el feixisme apareix quan cau la classe mitjana. Són coses que avui encara aguanten. Un altre exemple ‘L’Espagne catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles’, de Dufourcq. Un capellà francès de Tolosa. L’home explica què feia la Catalunya sobirana. Quan ens diuen que Catalunya és part d’Espanya des de sempre penso que s’haurien de llegir aquest llibre. Als segles XIII i XIV Catalunya deia a la Santa Seu: ‘Les croades aquí no, aquí sí. Els ports els administro jo. Les caravanes que travessen el desert les porten soldats de la Corona d’Aragó.’
Rebeu pressions pels vostres articles?
—A mi m’han fotut fora de tot arreu. No dels millors llocs no, de tot arreu. Catalunya Ràdio, catorze anys de tertúlia amb el Bassas. El més escoltat. Els tres tenors, en deien. Doncs fora. Van ser La Caixa i les autopistes, que sempre van junts. De l’Avui, també, tot i que després em van readmetre. Ara estic al Singular i de moment, no. Ha ha! Em volien posar el morrió, però de moment encara trobo lloc on puc opinar. I el llibre també és un exemple que encara puc parlar i dir la meva.



::::::::::::::::::::::::::::::::


AVUI  21/04/2006
Bústia

Bandera espanyola

He vist que s’estan publicant molts articles i comentaris a Catalunya al voltant de la Segona República Espanyola i els seus símbols. Jo només vull aportar que conèixer la pròpia història pot ser un bon antídot per a l’autoodi i el ridícul.
La gent que crema banderes espanyoles hauria almenys de saber que està cremant la bandera de la Marina Catalana. Quan al segle XVIII es van adonar que ja sortia en massa mapes i gravats per censurar-los o fer-los desaparèixer tots i que, a sobre, era respectada a tots els mars coneguts, van tenir la genial idea d’apropiar-se-la.
Els que van cremar la reproducció de la nau Santa Maria que hi havia al port de Barcelona per ser un símbol espanyolista potser s’ho haurien pensat dos o tres cops si haguessin sabut que tota l’empresa de la Descoberta d’Amèrica va ser catalana.
De la mateixa manera els que passegen ara a Catalunya la bandera de la Segona República haurien de saber que el morat és el color de Castella. Era tanta la consciència castellana que els símbols espanyols eren en realitat els catalans i que ells ho hi havien aportat gaire res que a la primera oportunitat que van tenir van aprofitar per colar-ne un dels seus. Si no em creuen només cal que mirin l’escut del Reial Madrid.
Jordi Mas
Barcelona

Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”


«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'