Miquel Puig – «No, no paga la pena» (el turisme massiu)

Amb arguments purament economicistes…


I a sota, des del punt de vista (només parcial) de la contaminació.

:-\

Salut!

Jordi

:::::::::


Imatge inserida 1
La Vanguardia
25/05/2015


Author Img

No, no paga la pena

Sense el boom turístic dels darrers vint anys el nostre PIB seria més petit, però el PIB per càpita seria més alt

A principis dels noranta, el nombre de visitants estrangers que rebia Catalunya eren uns 7 milions; ara superen els 17 milions. Com que, a partir d’un cert nombre, els turistes representen una molèstia per als veïns, els mitjans de comunicació, els polítics i els representants del sector ens recorden periòdicament que suposen una enorme injecció de diners a la nostra economia, ja que cadascun dels turistes despèn, pocs o molts, alguns diners en la compra de béns i serveis, i molts turistes equivalen a molts diners. D’això, ens diuen, es dedueix que el turisme aporta riquesa a la nostra economia.

Quanta? La riquesa es mesura amb el PIB per càpita: Espanya té un PIB molt superior al de Suïssa, però Suïssa és molt més rica que Espanya perquè el seu PIB per càpita és molt més gran. Així doncs, hauríem d’esperar que el creixement del turisme, que s’ha aconseguit amb un enorme esforç col·lectiu en forma d’infraestructures, inversió privada i mà d’obra de tota mena, haurà permès que el nostre PIB per càpita hagi guanyat posicions. Per exemple respecte del d’Alemanya.

Lamentablement, no ha estat així: l’any 1992 el nostre PIB per càpita representava un 83% de l’alemany i ara només en representa el 81%. No ens hem acostat a Alemanya, però això potser s’ha degut al dinamisme alemany, i sense el turisme hauríem retrocedit.

Tampoc, perquè el 1992 el nostre PIB per càpita representava el 110% del d’Aragó i ara només en representa el 108%. Com que a Aragó no s’hi ha trobat petroli ni s’hi ha desenvolupat cap Silicon Valley, comencem a tenir motius per dubtar de l’aportació del turisme a la nostra riquesa col·lectiva.

El dubte queda aclarit quan constatem que el PIB per càpita de Balears, una comunitat especialitzada en el turisme, era el 118% del d’Aragó i ara només n’és el 95%. En definitiva, i contra tot el que se’ns diu, sense l’explosió turística dels últims vint anys el nostre PIB seria més petit, però el nostre PIB per càpita seria més alt. Seríem menys però seríem, de mitjana, més rics que ara.

Aquesta conclusió suscita tres preguntes: 1a.- Per què aquest resultat contraintuïtiu? Perquè a base de pagar poc un es pot fer ric, però la riquesa col·lectiva només la creen els sectors que paguen bé la seva mà d’obra, i el nostre sector turístic es caracteritza -de mitjana- per pagar poc.

2a.- Això és inevitable? No. Hi ha països turístics al nostre entorn on el sector turístic fa una contribució positiva a la riquesa col·lectiva, i això perquè els convenis els obliguen apagar bé (Àustria) o molt bé (Suïssa) als seus treballadors.

3a.- Per què les nostres autoritats -estatals, autonòmiques i locals- continuen gastant diners del contribuent en la promoció d’una activitat que no el beneficia en comptes d’esforçar-se perquè ho faci? Per miopia i perquè, de moment, el lobby turístic se’n surt molt bé fent-nos passar bou per bèstia grossa.

Miquel Puig – No, no vale la pena (el turismo masivo (PDF)

Miquel Puig – No, no paga la pena (el turisme massiu) (PDF)

:::::::::::::::::::::

http://www.ara.cat/societat/creuers-barcelona-contaminacio-ambiental-turisme-massificacio_0_1582641948.html

http://static2.ara.cat/static/ARACatRD/images/ara-logo-print.png?hash=2faf874dd20881cac307790dff89a2d7


Un vaixell. I està a punt d’arribar a Barcelona

Què pot contaminar més que 50 milions de cotxes?

Els vaixells més grans provoquen més pol·lució que l’automoció, segons diversos estudis

El ‘Harmony of the Seas’ consumeix 2.500.000 litres de fuel en un dia

Els 15 vaixells més grans del món contaminen el mateix que tots els cotxes del món


ISIDRE ESTÉVEZ Barcelona

Actualitzada el 24/05/2016 20:43

http://images.ara.cat/2016/05/24/societat/Que-contaminar-vaixell-darribar-Barcelona_1582651954_29172001_1500x1000.jpg

Té un tobogan de 10 pisos d’alçada, 23 piscines, 20 restaurants, un casino, un teatre per a 1.400 persones, un parc amb 12.000 espècies vegetals, un hospital i, fins i tot, calabossos i un tanatori. Tot el que fa referència al ‘ Harmony of the Seas‘ és espectacular. Més llarg que la Torre Eiffel, en els 362 metres de longitud del vaixell de passatgers més gran del món hi caben 6.780 clients i 2.100 treballadors. Prop de 9.000 persones en un gegantí mamut flotant de proporcions mai vistes. Un mamut que a començaments de juny arribarà a Barcelona, on fins a l’octubre tindrà la seva base d’operacions. Amb ell, arribaran a la ciutat molt més que piscines, restaurants i tobogans gegants. Amb milions de tones d’emissions contaminants, el vaixell afegirà encara més productes nocius a l’aire d’una de ciutat amb un problema de contaminació crònic, Barcelona. Una ciutat on, segons un estudi científic, hi ha un greu problema de concentració de partícules nocives bona part de les quals tenen el seu origen en el trànsit marítim.
Barcelona és una potència turística de primer ordre i una part important d’aquest èxit es deu al seu port. La capital catalana lidera el rànquing de ports del Mediterrani pel que fa al trànsit de passatgers; a nivell mundial és la segona ciutat, només per darrere de Florida, als Estats Units. Uns 2,3 milions de turistes arriben cada any a Barcelona en vaixell. Alguns només s’hi estan durant unes poques hores, d’altres hi pernocten. Uns i altres generen un notable impacte econòmic a la ciutat, que alguns estudis situen en 413 milions d’euros anuals (o fins i tot 800, tenint en compte la repercussió indirecta). Restaurants, botigues, taxis, hotels… la llista dels que es beneficien de l’èxit del port és llarga, i això deriva en llocs de treball i ingressos a les administracions públiques. La ciutat, doncs, hi surt guanyant.

El 'Harmony of the Seas' és el vaixell de passatgers més grans del món / EFE
El ‘Harmony of the Seas’ és el vaixell de passatgers més grans del món / EFE

El debat sobre el turisme

Això és, si més no, el que es repeteix de forma incansable des de Turisme de Barcelona i el Port. Però en el discurs triomfalista de les xifres econòmiques s’evita parlar de les conseqüències que l’arribada d’un creixent nombre de creuers té per a una ciutat que incompleix de forma sistemàtica els límits de contaminació atmosfèrica fixats per la Unió Europea. Un problema que no para de créixer, any rere any, sense que, més enllà d’organitzar comissions per estudiar el tema, cap administració s’hagi decidit a actuar per canviar la situació. Ni les amenaces de multa de la Comissió Europea han servit per fer que es posi fil a l’agulla. Durant uns anys, la crisi va fer que la contaminació baixés, però amb l’arribada de la recuperació econòmica els nivells s’han tornat a disparar.

És a aquesta Barcelona que supera de llarg el màxim de partícules PM2,5 i PM10 fixat per l’Organització Mundial de la Salut on la primera setmana de juny arribarà el ‘Harmony of the Seas’. Des del punt de vista de la mecànica el vaixell és un prodigi, un colós que bat tots els rècords de la indústria naval. Però el ‘Harmony of the Seas’ també és colossal des d’un altre punt de vista, el dels danys mediambientals. D’entrada, cadascun dels dos motors del vaixell s’empassen 52.000 litres de fuel cada hora, 2.500.000 litres al dia tots dos junts. Un consum descomunal que es tradueix en un volum d’emissions contaminants igualment descomunal.

Eficient, però no tant

“Un monstre gegantí que devora fuel”. Així descriuen el ‘Harmony of the Seas’  els Amics de la Terra, que denuncien la “incoherència” que suposa que la companyia propietària del creuer, Royal Caribbean, per una banda es comprometi a reduir les emissions contaminants i per l’altra posi a treballar un vaixell que consumeix més energia que 77.000 llars dels EUA (amb un consum que supera de llarg la mitjana mundial).

La companyia es defensa adduint que el ‘Harmony of the Seas’ consumeix un 25% menys de combustible que els vaixells anteriors. Els ecologistes responen argumentant que, amb més vaixells en funcionament i cada cop més grans, la companyia ha disparat l’emissió de contaminants: l’any 2014 va emetre 77 milions de CO2 més que el 2013.

Els vaixells i el sofre

Una directiva europea obliga els vaixells a cremar fuel baix en sofre durant les seves estades a port. Però els experts denuncien que, fins i tot així, el combustible dels creuers contamina 100 vegades més que el dièsel dels cotxes. El resultat és que un creuer de les dimensions del ‘Harmony of the Seas’ llança a l’atmosfera, en un any, el mateix volum de sofre que 50 milions de cotxes, segons un informe de la universitat de Delaware. És cert que, d’ençà que la UE va introduir els nous límits, s’ha reduït la pluja àcida, però més enllà del sofre, un agent particularment nociu, els vaixells aporten a l’atmosfera més gas NO2 que el trànsit rodat. I també òxid de nitrogen, benzè La contaminació que emeten els vaixells ha quedat ben documentada en nombrosos estudis científics.

Per posar aquestes dades en perspectiva: en una de les principals avingudes de Berlín la concentració de partícules en suspensió és de 6.000 per centímetre cúbic; a la Meridiana, un dels punts negres de la contaminació a Barcelona, arriba a les 30.000. Al port de Barcelona s’han mesurat fins a 480.000 partícules ultrafines per centímetre cúbic. I si algú creu que el problema de la contaminació de l’aire queda limitat a l’aire de la zona del port, s’equivoca. El vent i les condicions meteorològiques poden fer que la pol·lució que genera el port arribi fins a 400 quilòmetres de la ciutat.

La indústria dels creuers ven sofisticació i glamur, però amaga les repercussions mediambientals dels grans vaixellsdels grans vaixells / GETTY
La indústria dels creuers ven sofisticació i glamur, però amaga les repercussions mediambientals dels grans vaixellsdels grans vaixells / GETTY


Els que contaminen més

És d’acord amb dades com aquesta que alguns estudis responsabilitzen la indústria naval de causar fins a 60.000 morts prematures. I la situació, alerten els tècnics mediambientals, no farà més que empitjorar. El sector, un poderós lobi, va aconseguir quedar exclòs dels objectius de reducció d’emissions fixats pel Protocol de Kyoto. Ara l’augment imparable en el nombre de viatges farà que, l’any 2020, el transport marítim sigui el principal emissor de gasos contaminants, per davant de la indústria i el transport rodat junts.

Segons dades publicades fa uns anys, els 15 vaixells més grans del món contaminen el mateix que tots els cotxes del món. I a les aigües del planeta hi ha 100.000 vaixells, la majoria transportant mercaderies des de les fàbriques d’Àsia cap als mercats occidentals. Els vaixells emeten, cada any, 2,3 milions de tones de diòxid de sulfur, 3,3 milions de diòxid de nitrogen i 250.000 partícules PM, tots ells agents especialment nocius, perquè són tan petits que arriben amb facilitat als pulmons i d’allà passen a la sang, provocant des d’al·lèrgies i inflamacions fins a malalties cardiovasculars o, fins i tot, càncer.

::::::::::::::::::::::


http://www.ara.cat/play/mica-cultura-barcelonesa_0_1584441544.html

http://static2.ara.cat/static/ARACatRD/images/ara-logo-print.png?hash=2faf874dd20881cac307790dff89a2d7

LLIÇONS D’URBANITAT

Una mica de cultura barcelonina

ANTONIO BAÑOS ANTONIO BAÑOS
Actualitzada el 26/05/2016 19:57

Sense ficar-nos gaire en política, el pacte entre Barcelona en Comú i el PSC per estabilitzar el govern Colau ha comportat sorprenentment una polèmica de caràcter cultural. Dic sorprenentment perquè ja fa temps que la cultura no genera cap mena de polèmica. Queixes sí, però debat de fons, poc. En Xavier Marcé, home de Focus i encarnació del vell model productivista dels últims vint anys, va ser vetat. I les qüestions de la cultura han caigut en mans d’en Jaume Collboni. Ironia poètica (o no), en Collboni porta, amb cultura, promoció econòmica, la conya del congrés de telèfons i allò de la projecció internacional.

A Barcelona ja fa quasi dues generacions que se’ns ha inculcat una sola idea: la cultura és una branca del màrqueting que és, alhora, el braç teòric del capitalisme. Dit d’una altra manera: la cultura ven marca i la marca augmenta el preu de les coses. En aquest cas, les coses som tots nosaltres, els barcelonins. Una ciutat amb molta cultura sempre es veu amb cor d’apujar els lloguers una mica més.

Però ¿té Barcelona una autèntica cultura per gestionar? Més enllà d’equipaments i programacions, tenim vida?, tenim veu? Què ens explica la ciutat si l’escoltem? Perquè la Barcelona potent sempre ha parlat a banda i d’amagat de les seves polítiques culturals.

Dels Xarons a la Colla del Safrà. Dels Quatre Gats als anarquistes. De la Gauche Divine a Casavella. De La Banda Trapera al so Barcelona…

És cert que en totes les grans ciutats la potència artística del carrer ha deixat lloc al soroll del bus turístic. La Nova York dels Zara ja no té perill. París és el poble que hi ha al costat d’Eurodisney, Roma ja no té cap Pasolini que l’expliqui i Madrid…

Per això la pregunta pertinent no seria quina és la cultura que es pot consumir a Barcelona sinó quina és la que podem crear. Quina neix de la ciutat. Aquesta és la que (encara) es troba amagada sota tones de Gaudí’s fake, de macrofestival per drunkenguiris i produccions franquiciades. La que no dóna diners ni crea Marcabarcelona i la que a gent com Collboni mai no li ha interessat perquè no sap què fer-ne.
::::::::::::::::::::::
::::::::::::::::::::::

L’illa de Plàstic

Més de 100 milions de tones de residus s’acumulen al nord de l’oceà Pacífic

Suplement Cetrencada núm.39 de El Punt Avui:

https://issuu.com/cetrencada/docs/cetrencada_39/1

OCEANS DE PLÀSTIC – El setè continent

::::::::::::::::::::::
http://www.ara.cat/suplements/diumenge/Lassassi-silencios_0_1581441871.html

http://static2.ara.cat/static/ARACatRD/images/ara-logo-print.png?hash=2faf874dd20881cac307790dff89a2d7

Plàstic: l’assassí silenciós

Les societats actuals no s’entendrien sense aquest material sintètic derivat del petroli, que amb menys de dos segles de vida ha revolucionat la manera de menjar, beure, emmagatzemar o escoltar música


Marta Rodríguez

Actualitzada el 22/05/2016 00:00

Un problema a la deriva

Cinc grans illes d’escombraries
Els residus plàstics contaminen mars i oceans

Alguns parlen del sisè continent. Són cinc gegantines plaques formades pels residus plàstics que s’han llençat als oceans i que els corrents marins gairebé han solidificat. Les illes, però, només són la punta de l’iceberg d’un problema mediambiental, ja que el 70% dels residus acaben al fons dels mars amb micropartícules que entren a la cadena alimentària dels animals. Són un cicle de mort.

La història del material

  • La història del plàstic / EDUARD FORROLL

    La història del plàstic / EDUARD FORROLL

El plàstic inunda les vides del segle XXI fins al punt que no s’entendrien les societats actuals sense aquest material sintètic derivat del petroli, que amb menys de dos segles de vida ha revolucionat la manera de menjar, beure, emmagatzemar o escoltar música. Però, alhora, s’ha convertit en un veritable maldecap. El reciclatge augmenta, però la gestió sostenible és encara una assignatura pendent i, si no es fa res per trobar-hi una solució, els residus plàstics es multiplicaran eternament, ocupant terres i oceans. Un producte útil i també una amenaça mundial.

Una producció que no para de créixer

Un món plastificat

Al món es produeixen cada any 300 milions de tones de plàstic, una xifra que ha anat creixent imparablement perquè es tracta d’un material resistent, manipulable i força barat. En països industrialitzats -multipliquen per 10 el consum dels països empobrits-, les bosses i ampolles de plàstic tenen una vida útil excessivament curta.

  • Producció mundial de plàstic en milions de tones / EDUARD FORROLL


Producció mundial de plàstic en milions de tones / EDUARD FORROLL

Un món sense plàstic és possible?

El món busca alternatives a aquest producte químic

Segurament és inviable imaginar-se un món sense plàstic, però cal tenir en compte que una mala gestió dels residus és una llosa per a moltes generacions. L’incívic acte de tirar una bossa al camp, per exemple, és equivalent a generar un residu que durarà un mil·lenni. Potser no calen més invents, sinó recuperar materials que gairebé ja teníem als museus.

  • Un procés lent / EDUARD FORROLL
    Un procés lent / EDUARD FORROLL

El plàstic, l’assassí silenciós 1 (PDF)

El plàstic, l’assassí silenciós 2 (PDF)

Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordi

http://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/

:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE “SIDA”

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)

Compartir

Comments are closed.

CONTADORES PLC

Campaña informativa sobre los contadores PLC
Consejo General Médico Austríaco exige la prohibición de los 'Contadores Inteligentes'