«Des del 1939 que no s’ha canviat l’estructura de poder de l’estat espanyol»

 

És el que sabem, veiem i (encara) patim.

Però ben argumentat i amb exemples concrets.

S’agraeix.
I «només» 40 anys després!!!

:-\
Salut!
VilaWeb
Dilluns  08.06.2015  06:00
Autor/s: Bel Zaballa

Lluc Salellas: ‘Des del 1939 que no s’ha canviat l’estructura de poder de l’estat espanyol’

Entrevista al periodista gironí, autor de ‘El franquisme que no marxa’

El periodista Lluc Salellas (Foto: Carles Palacio)

‘Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s’ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis’, ens explica el periodista Lluc Salellas (Girona, 1984). És l’autor del llibre ‘El franquisme que no marxa‘ (Grup Barnils i Edicions Saldonar), on dóna els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l’elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d’administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s’ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l’amnistia del 1977 ‘molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d’un passat esborrat’. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.
—La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.
—Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l’estat se’n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s’explica perquè el relat de la democràcia espanyola l’han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s’explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. D’una altra banda, no hem de deixar de pensar que en dictadura es vivia pitjor que en democràcia, de manera que la gent no en fa una valoració completa, sinó que pensa que, comparat amb abans, ara vivim millor.
—La transició espanyola va ser molt diferent de la grega i la portuguesa.
—Jo comparo dues coses d’aquestes tres transicions gairebé contemporànies i que marquen el començament de la tercera onada de les democratitzacions. D’una banda, on van a parar les elits de la dictadura un cop arribats al sistema democràtic: a Grècia i Portugal, són apartades de la direcció política de la democràcia, mentre que a l’estat espanyol continuen al poder. D’una altra, si s’obren processos judicials o de reparació i canvi: a Grècia es jutja la cúpula militar; a Portugal se’ls dóna l’oportunitat de judici o exili: la majoria se’n van a viure al Brasil i hi ha un canvi absolut dels comandaments intermedis dels cossos policíacs perquè entenen que els qui havien encapçalat la policia amb Salazar no poden continuar fent-ho en democràcia. A l’estat espanyol això no passa: la majoria de funcionaris i gent que pertanyia a la Falange passen a ser funcionaris de l’estat.
 —A la transició no es va fer net, i això va fer possible que els qui havien format part del règim franquista continuessin ocupant posicions de poder. Doneu una rastellera de noms.
—Analitzo els últims 49 ministres franquistes (de 1970 a 1975) i alguns casos de gent que tenia alts càrrecs en el franquisme i va passar a tenir un paper important en la democràcia espanyola. Suárez, el Borbó, Martín Villa, Alfonso Sorio… En total, uns 65. I analitzant-ne les biografies t’adones, per exemple, que no n’hi ha ni un que hagi fet un comentari autocrític en públic sobre la seva tasca dins el règim; al contrari, sempre l’ha defensada. T’adones que els qui no van acabar fundant partits o van marxar amb una jubilació d’or dins l’exèrcit van anar a parar a les principals empreses dels sectors estratègics de l’estat: bancs, telefonies, constructores, energètiques… Moltes d’aquestes empreses s’havien enriquit i s’havien fet grans durant el franquisme gràcies al BOE de Franco. És el cas d’Iberdrola: dues petites empreses que als anys trenta es fusionen i es converteixen en una maquinària de fer diners amb els serveis que l’estat franquista els ofereix.
—Al llibre expliqueu casos com el d’Iberdrola, Gas Natural, OHL, Acciona, San Miguel, Damm… Empresaris que s’enriqueixen durant el franquisme i que amb la transició obtenen una situació de privilegi.
—I ministres que surten del govern i se’n van a consells d’administració on tenen amistat amb la majoria de gent. La meitat se’n va al sector privat i l’altra meitat, al públic. Molts d’aquests acaben entrant a liderar la Unió de Centre Democràtic, que governa els cinc primers anys de postfranquisme, del 1977 al 1982. Mantenen unes determinades aliances i continuen fent igual que feien en la dictadura, no hi ha cap canvi de model. Xavier Diez deia que l’últim moment de ruptura havia estat el 1939, que des d’aleshores no hi havia hagut cap procés de canvi de relacions de poder. Hem canviat el model de drets, la capacitat d’escollir representants públics, etcètera, però no s’ha canviat l’estructura de poder, on sovint hi ha les mateixes famílies de sempre prenent decisions.
—De fet, dieu que són els precursors de les portes giratòries.
—T’adones que hi ha gent que ha estat al sector públic, que ha governat, i que tan bon punt s’acaba se’n va al sector privat, on fa diners a partir dels contractes públics. Un ministre d’Indústria que se’n va a una empresa energètica; un ministre d’obres públiques que entra al consell d’administració d’una gran empresa constructora; el número tres d’Hisenda, Josep Vilarasau, que se’n va a la Caixa i la fa un monstre. Aquesta és la cultura política que hi ha: ministres que després passen a un consell d’administració directament. Ara es denuncia, però durant molts anys ha estat un fet silenciat.
—Per què?
—És fruit de la cultura política que neix en el franquisme. Autarquia i un funcionament clientelar i caciquista que a partir del 1939 s’expandeix per tot l’estat i es manté fins avui. Això fa que la cultura política de l’estat espanyol sigui molt més dèbil que la de la resta d’Europa. Entre més motius, perquè no hi ha hagut un procés de ruptura. I avui encara tenim un estat amb carrers, escoles i instituts que porten noms de ministres franquistes. Encara avui ens en vanagloriem!
—De totes les desenes de noms que doneu, n’hi ha cap que us hagi cridat especialment l’atenció?
—Sí, hi ha un cas que m’agrada esmentar, perquè em sembla que demostra la incongruència de tot el model espanyol i fins i tot de la dreta europea. És el de Fernando Suárez González. Un senyor que encara és viu i és encausat en la querella argentina contra el franquisme. Va ser ministre franquista els últims anys del règim i va fer carrera política a Alianza Popular. Va ser diputat al congrés espanyol i acabà de diputat al Parlament Europeu. No únicament això, sinó que dins el parlament va tenir un càrrec de responsabilitat, seguint les relacions d’Europa amb Mèxic i Centreamèrica; i el grup popular el va ascendir a vice-president del Parlament Europeu, que el va acabar premiant amb una medalla de mèrits per la seva tasca com a eurodiputat. Que un ex-ministre d’un règim com el franquista, considerat totalitari i feixista a tot el món, acabi tenint un paper tan important crea contradiccions en el sistema i el seu relat públic. I m’agrada recordar aquest cas perquè és viu, de manera que encara s’hi podria actuar en contra.
—Creieu que s’ha començat a trencar el fals mite de la transició?
—Quaranta anys després –quaranta!– ha començat un canvi de tendència en l’explicació del relat, perquè aquells que no van viure la transició volen explicar-la tal com va ser. Coincideix també en un moment de canvi polític. Sense el canvi polític i social que hi ha, tant en l’eix nacional com en el social, segurament aquesta capacitat d’investigació, aquest interès públic per saber com van anar les coses no hi seria. Però la memòria és una tasca totalment col·lectiva, fruit de la feina de moltíssima gent. La part positiva és que hi ha molta gent que comença a treballar-hi i fa caure mites i persones. La pena és que els qui queden vius són emparats pel govern espanyol, que permet que, encara que hi hagi ordres de la Interpol de detenir i extradir ex-ministres franquistes, aquesta gent estigui tranquil·lament a casa seva i escrivint a l’ABC, com Utrera Molina, que demanava d’intervenir militarment Catalunya.
Podeu llegir el pròleg del llibre, a càrrec del periodista David Bassa, a Núvol.

::::::::::::::::::::::::::

http://www.nuvol.com/noticies/el-franquisme-que-no-marxa/

El franquisme que no marxa


David Bassa

Barcelona 27.05.2015
Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí.
 

Franco llegeix La Vanguardia

Franco llegeix La Vanguardia

Ofegats pel franquisme

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. Hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.
Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.
No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.

El general Francisco Franco amb el braç alçat

El general Francisco Franco amb el braç alçat

I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.
Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.
Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.

Francisco Franco

Francisco Franco

A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Comentaris

(…)

Fa poc la revista titular dels intel·lectuals europeus, la London Reviewof Books va publicar un article sobre el tema. El cas que descriviu resulta de la brutal exterminació i persecució dels adversaris del franquisme durant i després de la guerra civil. Tortures, execucions, empresonaments, desterraments, vigilància policial, propaganda totalitària incessant… A un país que funcioni hi ha i hi ha d’haver conservadors i progressistes, però el franquisme va exterminar pas per pas sense pietat el progressisme de totes formes, deixant en el seu lloc només l’Espanya Negra al poder, sense crítica ni oposició perdues generacions. Va tenir molt més èxit que el comunisme fent això. Vaig visitar un cop de noi el que quedava del PSOE a Tolosa del Llenguadoc. Era poc però el Sr González els va depurar i eliminar a tots, de fet adherint el PSOE intern als Principios del nou Movimiento pseudodemocràtic, igual però amb eleccions.
No tinc el costum d’escriure dues vegades sobre el mateix tema, però en aquest cas que tant m’interessa, m’he recordat de l’excel·lent biografia del dictador escrita per l’historiador britànic Paul Preston. Explica en Preston que a la seva joventut com a oficial militar durant la sublevació del Marroc, el dictador havia observat que no es treu res de conquerir posicions destacades de l’enemic sense resoldre el problema. Només calia retirar-se del lloc conquerit amb tant d’esforç, i la bandera dels rebels tornava a onejar tot seguit. Se’n va recordar per sempre. Ja a l’any 36 els seus patrons alemanys i italians li deien que la República estava indefensa i que només li calia girar l’exèrcit, entrar a Madrid i tot s’hauria acabat en un parell de setmanes. Però pel dictador no ho veia així. Per guanyar verdaderament i establir una pau duradora en els seus termes, li calia avençar pam a pam, poc a poc, escombrant, identificant i liquidant l’enemic perquè no pogués alçar-se mai més. I ho va aconseguir durant la guerra i els anys de la postguerra. Quan va morir, ja es podia deixar votar, perquè ni tan sols quedava la memòria dels qui haurien votat contra ell i els seus. Ho va deixar tot “lligat i ben lligat”. I fins ara no ens n’hem sortit.

(…)

::::::::::::::::::::::::::::::::


MÉS ENTREVISTES:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/24-puntdivers/4-divers/860858-lel-franquisme-va-posar-de-moda-les-portes-giratoriesr.html

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

29/05/15 00:00 – Girona – G. Pladeveya


http://www.media.cat/2015/05/29/no-se-si-franco-va-inventar-les-portes-giratories-pero-si-que-les-va-posar-de-moda/

“No sé si Franco va inventar les portes giratòries, però sí que les va posar de moda”

29 maig 2015

Lluc Salellas: «El franquisme va posar de moda les portes giratòries a l’estat espanyol»

Última actualització Dimecres, 3 de juny de 2015 12:35 h

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA:

 

NOU MINISTRES DE FRANCO SOBREVIUEN A FRAGA

Mèdia.cat
2013

(…)

Salut i independència!
(encara que sigui de joguina)
Jordihttp://vimeo.com/user1361588/videos
www.youtube.com/user/grupsalvatge/:: http://entrebits.blogspot.com/ ::
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ESPAI LLIURE DEL MUNTATGE «SIDA»

«El present és d’ells; el futur és meu»

Nikola Tesla (1856–1943)