Com tots sabeu el meu últim article ‘Sí al museu militar!’ està tenint una vida d’allò més accidentada. En els últims dies he rebut una allau de demandes sol·licitant la meva versió dels fets. Podria parlar amb periodistes de qualsevol dels mitjans que s’hi han interessat, però crec que el més just és explicar-me a través de les xarxes socials ja que els autèntics protagonistes heu estat vosaltres, i justament a través d’aquestes xarxes socials.

El que puc dir és això.

Tal com acostumo a fer, el passat dimecres vaig enviar l’article a La Vanguardia perquè es publiqués el diumenge. (El procés d’edició requereix uns quants dies). El dijous al vespre vaig rebre una trucada del diari tot dient-me, en essència, que el meu article tocava qüestions molt delicades i que publicar-lo faria passar un mal tràngol al mitjà. Com us podeu imaginar, per a mi va ser molt desagradable rebre una trucada així. La qüestió és que es va decidir que l’article no es publicaria aquell diumenge, i que posteriorment en parlaríem.

Per tot plegat, us podeu imaginar la meva sorpresa, monumental, quan diumenge al matí vaig descobrir que l’article corria per les xarxes socials! Jo no entenia res fins que vaig esbrinar que el diari no havia publicat l’article a l’edició impresa, però sí a la seva pàgina web, per algun error de coordinació, i poc després s’havia retirat.

A partir d’aquest moment tot s’accelera: les xarxes socials, sobretot Twitter, difonen ‘Sí al museu militar!’. Jo mateix vaig constatar que hi havia centenars i centenars de piulades amb enllaços a l’article rescatat de la web de La Vanguardia en el breu espai de temps que va estar disponible. Crec que fins i tot ha estat TT a Barcelona.

Des del mateix diumenge, i fins avui, diversos mitjans han intentat posar-se en contacte amb mi, però em semblava poc decorós parlar amb d’altres mitjans quan encara tenia pendent una reunió a la seu de La Vanguardia, aparaulada uns dies abans. Per això no he dit res fins ara.

I el que ara puc dir, en essència, és que tinc el compromís de La Vanguardia de que, naturalment, ‘Sí al museu militar!’ sortirà editat aquest proper diumenge, intacte, que el diari està encantat de continuar editant els meus articles cada quinze dies, dos diumenges al mes, com fins ara, i que, no cal dir-ho, la meva llibertat d’opinió és absoluta i no serà qüestionada.

Mireu, jo sempre he considerat que La Vanguardia és el gran diari frontissa de Catalunya, amb una capacitat única, i lloable, per emparar veus contradictòries. Però la qüestió no és aquesta.

La qüestió, l’autèntica qüestió, és que avui em considero una persona d’allò més afortunada. Perquè crec que tinc la sort de viure en un lloc on la gent, molta gent, sap que la llibertat no és una abstracció, és un bé que s’ha de guanyar cada dia. Un lloc on de vegades obtenim petites victòries i no som prou conscients del seu gran valor. Un lloc on passen coses extraordinàries. I és que la meva convicció més íntima em diu que aquest proper diumenge passarà una cosa en aparença molt senzilla i al mateix temps bona, molt bona: i és que aniré al quiosc de la cantonada, com de costum, i compraré el diari; però aquesta vegada entre les seves pàgines n’hi haurà una de molt especial, molt difícil de trobar.

Hi haurà un article que he escrit jo, però que heu publicat vosaltres.»

http://www.nuvol.com/opinio/al-senyor-godo-no-li-agraden-els-museus

(…)

He trobat la resposta d’en Marius Carol arrogant, xulesca, desafiant, pedant, despectiu i altiva … força habitual en ell però indigne d’un director de diari que es pretèn de pensament transversal. Termes depectius com “salvapàtries”, “ens trobarem ple camí”, etc … denoten el seu tarannà autoritari y arrogant. L’han caçat amb lo de l’article i no ho ha encaixat be … Ara li demanarà a en Piñol que canvii algun paràgraf de l’article …

(…)

:::::::::::::::::::::::::::

http://www.vilaweb.cat/noticia/4230676/20150209/marius-carol-larticle-desaparegut-sanchez-pinol-publica-quan-director-ho-vol.html

Dilluns  09.02.2015  08:59

Màrius Carol sobre l’article desaparegut de Sánchez Piñol: ‘Es publica quan el director vol’

El director de La Vanguardia assegura que s’acabarà publicant

Ahir La Vanguardia no va publicar l’article del diumenge d’Albert Sánchez Piñol. El fet va esdevenir polèmica al vespre a la xarxa perquè la web del diari del grup Godó havia arribat a publicar-lo durant una estona, a la matinada, i després va desaparèixer. Se’n fa ressò Bernat Puigtobella a Núvol en aquest article: hi explica que un lector, @RafaelCubi, va arribar a capturar-lo i el va publicar a Tumblr. I l’article, titulat irònicament ‘Sí al museu militar!’, ha corregut com la pólvora. Avui al matí, a la tertúlia de RAC-1, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, ha explicat el perquè de la desaparició.

Jordi Basté li ha preguntat per l’article ‘que havia de ser publicat diumenge’. I Carol ha respost: ‘Que ha de ser publicat quan el director vol.’ I ha continuat: ‘Ningú no diu que hagi de sortir publicat diumenge’, per més que arribés a sortir publicat a la web una estona i després desaparegués, tal com es pot comprovar en la memòria cau de Google.

‘El problema ve quan arriba un article sobre Estat Islàmic i decidim de publicar-lo abans’, diu Carol. ‘El de Piñol el teníem des de divendres, quan el va enviar. Era a la maqueta i des de les pàgines de la web es va abocar a la xarxa. Va sortir durant dues o tres hores.’

I ha assegurat: ‘Aquest article sortirà publicat. No hi ha cap problema. Amb en Piñol hi esmorzo aquesta setmana.’ I després ha etzibat: ‘Alguns salvapàtries que estiguin tranquils. Hi ha gent molt preocupada i que en treu teories. Calma i tranquil·litat, que la setmana és molt llarga. N’hi ha que els agrada trencar cames, però com que tots ens tenim detectats, tranquils: ja ens trobarem pel camí.’

L’article de Sánchez Piñol parlava de la idea d’un tinent de l’exèrcit espanyol de fer un museu militar a Barcelona. I l’escriptor suggereix unes quantes propostes museogràfiques, com ara aquesta: ‘Per començar seria molt interessant que el museu militar dediqués una galeria a les massacres que l’exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, escollint-ne una entre tantes, els fets de Cambrils del 1640, quan, després d’un breu setge, la plaça es va rendir a les tropes castellanes. Incomplint tots els pactes, l’exèrcit va massacrar més de set-cents cambrilencs.’

Ací podeu llegir l’article sencer, en espanyol.

::::::::::::::::::::::

http://araomai.cat/la-xarxa-derrota-la-vanguardia-que-ara-diu-que-publicara-larticle-censurat-de-sanchez-pinol/
http://www.directe.cat/noticia/386586/un-article-incomode-de-sanchez-pinol-desapareix-de-la-vanguardia
http://www.nuvol.com/opinio/al-senyor-godo-no-li-agraden-els-museus/

ccbaxter

11 de febrer de 2015, 11.42 h

Gràcies per la informació.

🙂

El que resulta «curiós» és veure com gent suposadament preparada per (viure de) fer llibres i articles sobre història, repeteix «errors» com el d’atribuir a Espartero la frase sobre bombardejar Barcelona cada 50 anys.

Perquè a Espartero no li calia dir-ho: ell ja ho feia!

La frase surt a les memòries d’un suposat «demòcrata espanyol» (un oxímoron claríssim) anomenat Manuel Azaña:

«Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos»

::::::::::::::::::::::::::::

http://rcubi.tumblr.com/post/110426041887

¡Sí al museo militar! : Albert Sánchez Piñol ?

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.

Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto

• Feb 8, 2015 11:07 am

—